Com lo rei de Canària, ab gran estol, passà en l'illa d'Anglaterra.

Seguí's aprés que lo gran rei de Canària, jove fortíssim, ab la viril inquieta joventut de nobles esperances guarnida, sempre aspirant a honorosa victòria, féu gran estol de naus e de galeres e passà a la noble illa d'Anglaterra ab gran multitud de gents, per ço com algunes fustes de corsaris havien robat un lloc seu. Pres en si molt gran ira e inflamat de gran supèrbia perquè algú havia tengut gosar d'enutjar-lo, ab molt gran armada partí de la sua terra, e navegant ab pròsper vent arribà en les fèrtils e pacífiques ribes d'Anglaterra; e en l'escura nit tot lo replegat estol entrà dins lo port d'Antona e ab gran astúcia desembarcaren, e tota la morisma isqué en terra, sense que per los de l'illa no foren sentits. Com forem tots en terra, ordenaren llurs batalles e començaren a córrer per l'illa.

Lo pacífic Rei, sabuda la mala nova de llur venguda, ajustà la més gent que pogué per resistir-los e donà batalla als moros, on hagué molt gran conflicte: que hi morí molta gent d'una part e d'altra, e molt més dels cristians. E per ço com los moros eren molts més, llevaren lo camp, e l'anglès Rei fonc romput e s'hagué a retraure ab la gent que restada li era, e recollí's dins una ciutat qui es nomena Sant Tomàs de Conturberi, allí on jau lo seu sant cos.

Lo rei d'Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé que los moros anaven conquistant per l'illa, fent morir molts cristians, e desonint dones e donzelles e posant-les totes en captivitat. Com lo cristianíssim Rei sabé que los moros havien de passar prop d'una ribera d'aigua, mès-se en un pas a l'hora de la mitja nit, emperò tan secretament no es féu, que no restà que los moros n'hagueren sentiment e detingueren-se fins que fonc lo dia clar; donaren-los molt cruel batalla, en la qual moriren molts cristians, e los qui vius restaren fugiren ab l'infortunat Rei, e lo rei moro restà en lo camp.

Gran fonc la desaventura d'aquest Rei cristià, que nou batalles perdé, una aprés d'altra, e s'hagué a retraure dins la ciutat de Londres e allí se féu fort. Com los moros ho saberen, posaren-li siti entorn de la ciutat, e donaren-hi prestament un bon combat, que entraren e prengueren fins a la meitat del pont. E cascun dia s'hi feien de molts bells fets d'armes, emperò a la fi l'afligit Rei hagué d'eixir per força de Londres per la gran fam que hi havia, e féu la via de les muntanyes de Gales, e passà per la ciutat de Varoic.

Com la virutosa Comtessa sabé que lo Rei venia fugint e molt desaventurat, féu aparellar per aquella nit viandes e tot lo que mester havien. La Comtessa, com a dona de gran prudència, pensà com poria restaurar la sua ciutat que no es perdés tan prest; e com véu lo Rei, dix-li semblants paraules:

-Virtuós senyor, en gran aflicció veig posada la senyoria vostra e a tots quants en aquesta illa som; emperò, senyor, si vostra altesa volrà aturar en aquesta vostra ciutat e mia, la trobareu abundosa de viures e de totes coses necessàries per a la guerra, car mon senyor e marit, En Guillem de Varoic, qui era comte d'aquesta terra, forní esta ciutat e lo castell així d'armes com de bombardes, ballestes e colobrines, e espingardes e molta altra artelleria; e la divina Bondat per sa clemència, qui ens ha dats quatre anys següents molt gran abundància dels fruits de la terra. Per què, la senyoria vostra pot ací segurament estar.

Respòs lo Rei:

-Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, pus la ciutat és tan fort e ben proveïda de totes coses necessàries a la guerra, e tota hora que jo me'n vulla anar ho poré ben fer.

-Sí, Santa Maria, senyor -dix la Comtessa-: posat cas que los moros fossen molts més que no són, per força han de venir per lo pla, que per l'altra part no poden per lo gran riu que hi és, qui fir a les muntanyes de Gales.

-Molt só content -dix lo Rei- de restar ací, e us prec, Comtessa, que vós doneu orde que la mia host ab sos diners sia ben proveïda de les coses necessàries.

De continent la virtuosa Comtessa se partí del Rei ab dos donzelles, e ab los regidors de la ciutat anà per les cases, fent traure forment e civades e tot lo que havia necessari. Com lo Rei e tots los altres veren tan gran abundància de totes coses, foren molt contents, en especial de la molta diligència de la virtuosa Comtessa.

Com los moros saberen que lo Rei s'era partit de la ciutat de Londres, seguiren-lo fins que saberen que s'era recollit dins la ciutat de Varoic. Los moros, fent aquella via, combateren un castell e prengueren-lo, qui es nomenava Alimburg, qui era a dues llegües on estava lo Rei. E ja que havien conquistat una gran part del regne, e lo dia de Sant Joan, lo rei moro, per fer alegria, venc ab tot son poder davant la ciutat de Varoic. L'afligit Rei cristià, veent-se ab l'esperança perduda, no sabé què pogués fer: pujà-se'n alt en una torre del castell, mirant la gran morisma qui cremaven e destruïen viles e castells, faent morir tants crestians com podien, així hòmens com dones. Los qui campar podien venien cridant e corrent devers la ciutat, qui de bona mitja llegua los podien ben sentir los mortals crits que daven, per lo gran perdiment que feien, per ço com los convenia de morir o d'ésser catius en poder d'infels.

E estant en tal manera, lo Rei, mirant la morisma e lo gran dan que feien, de grandíssima dolor pensava morir, e no podent més mirar la sua desolació, davallá de la torre on estava e entrà-se'n dins un petit retret, e aquí començà de llançar dolorosos sospirs, e los seus ulls destil·lant vives llàgrimes, faent les majors lamentacions que un home jamés pogués fer. Los cambrers qui estaven fora del retret, estaven escoltant lo dol que lo Rei feia, e com hagué molt plorat e lamentat, féu principi a semblants paraules.