Lamentació que féu lo Rei.

-Si a Déu plasent pot ésser que jo més que vivent miserable sia envergonyit, vinga la mort sobre mi, qui és lo darrer remei de tots los mals; car a mi creixen infinits sospirs, tants e tals, que si virtut no em resistís, abreujaria los dies meus. ¡Oh de mi, desaventurat Rei, que tot lo món mos dans a pietat mouen, e tan pocs advocats en ma justa causa trobe! ¡Oh Rei sobirà de glòria, si la passió e poc saber vivament les mies fatigues a dir no em donen lloc, supleix tu, Senyor, los defectes de la mia ignorància, puix tan ample a clar camí te mostra la mira justícia! E no vulles, Senyor, per la tua pietat e misericòrdia, que aquest teu poble crestià, encara que sia gran pecador, no permeta la tua clemència que sia afligit per la morisma, mas conserva'l e defén-lo, e sia reduït al teu sant servei, perquè et puga servir e donar llaor e glòria. Car en tal punt estic com lo treballat mariner, que fallint-li aquell port a on esperança de repòs presumia, per ço recorrec a tu, sacratíssima Mare d'aquell Déu Jesús, que em vulles per la tua pietat e misericòrdia socórrer e ajudar; e delliura'm d'aquesta gran impressió en la qual só posat, a fi que en lo meu regne sia glorificat lo sant nom del teu gloriós Fill.

E estant l'afligit Rei en aquestes lamentacions, posà lo cap sobre lo llit, e donà-li de parer que ves entrar per la porta del retret una bellíssima donzella, vestida de domàs blanc, ab un petit infant en los seus braços; e moltes altres donzelles venien aprés d'ella cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la senyora d'elles s'acostà devers lo Rei e posà-li la mà sobre lo cap e dix-li semblants paraules:

-No dubtes, Rei, en res; hages bona confiança que lo Fill e la Mare t'ajudaran en aquesta gran tribulació en què posat estàs. E lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

L'adolorit Rei se despertà, e no véu res; estigué admirat del somni que fet havia e pensà molt en aquell, recordant-li tot lo que vist havia. E ixqué fora del retret, e foren allí tots los majors cavallers, qui digueren al Rei:

-Senyor, tots los moros se són atendats davant la ciutat.

Lo Rei féu molt bon esforç en la millor manera que pogué, e féu molt ben guardar aquella nit la ciutat.

Lo matí següent lo Comte ermità era pujat en l'alta muntanya per a collir herbes per a sustentació de sa vida, e véu la gran morisma que corrien tota la terra; desemparà la sua deserta habitació e recollí's dins la ciutat, la qual trobà molt adolorida.

Lo pobre de vell, que molts dies eren passats que no havia menjat sinó herbes, véu la ciutat molt atribulada, anà-se'n al castell per demanar a la Comtessa li plagués donar caritat. Com fonc dins lo castell, véu lo Rei qui eixia d'oir missa, e veent-lo molt prop de si, agenollà's davant ell e suplicà'l que per reverència de Déu li volgués dar caritat. E lo Rei, recordant-li lo somni, ajudà'l a llevar, e besà'l en la boca, e pres-lo per la mà e mès-lo dins en una cambra. E asseguts, lo Rei féu principi a semblants paraules.