Com lo rei d'Anglaterra pregà a l'ermità.

-L'esperança gloriosa que tinc de la tua molta virtut, pare reverent, me dóna ànimo de pregar-te que ens vulles donar ajuda e consell en la molta nostra necessitat, com te veja home de santa vida e amic de Jesucrist, que vulles considerar e dolre't del gran dan e destrucció que aquests malvats infels fan e han fet en lo nostre regne, que la major part de l'illa han destruïda, e han-me vençudes moltes e diverses batalles e morta la millor cavalleria que en lo meu regne era. E si no has dolor de mi, hages compassió de tant de poble crestià qui és jutjat a perpetual captiveri, e dones e donzelles qui són e seran desonides e posades en captivitat; e contempla que encara que aquesta ciutat sia ben proveïda de vitualles e de les altres coses pertanyents a la guerra, que per açò no ens porem molt sostenir, per la morisma que és molta: que ja tenen conquistada la major part de l'illa e no entendran sinó en la nostra destrucció, e majorment com no esperam socors de nengú, si ja no de la misericòrdia de Nostre Senyor per mitjà de ta reverència. Per què et prec carament, si tens amor a Déu ni caritat en tu habita, que hages compassió d'aquest afligit regne e desolació d'aquell, que per ta virtut te vulles despullar aqueixes robes que portes de penitència, e vulles-te vestir les de caritat, que són les armes; que mitjançant l'adjutori divinal e la subjecció tua, nosaltres atenyerem gloriosa victòria de nostres enemics.

Acabant lo Rei paraules de tanta compassió acompanyades, l'ermità féu principi a parlar de semblant estil.