Les gràcies que lo rei d'Anglaterra fa a l'ermità.

Plagueren a l'entrestit Rei les avisades paraules de l'ermità e féu-li infinides gràcies de la sua graciosa proferta, e pres en si molt gran alegria, coneixent que lo consell que li dava era de virtuós cavaller. Acceptà aquell ab molta benignitat e prestament féu fer tot lo que l'ermità havia ordenat.

E com hagueren dat fi a llur raonament, lo Rei isqué en la gran sala e mostrà la sua cara a la gent, molt alegre, e lo seu gest, que paria tenir molt gran ànimo. Tots els cavallers estaven admirats com veien al Rei tenir tanta contentació, car molts dies eren passats que no l'havien vist riure, ne la sua cara alegrar-se.

L'ermità, qui s'era partit del Rei, poc espai passà que fon tornat de comprar les coses necessàries per a les magranes, e dix al Rei:

-Senyor, un sol material nos manca, emperò jo sé que la Comtessa ne té. Com son marit Guillem de Varoic era viu ne tenia molt, per ço com serveix a moltes coses.

Dix lo Rei:

-Ara vull que los dos hi anem a la Comtessa per haver-ne.

Lo Rei tramès a dir a la Comtessa com volia anar a parlar ab ella. E eixint la Comtessa de la sua cambra, véu-se lo Rei davant ab l'ermità.

-Comtessa -dix lo Rei-, per vostra gentilesa e virtut feu-me gràcia que em doneu un poc de sofre viu, d'aquell que té a foc que no es pot cremar, d'aquell que lo Comte, vostre marit, tenia e en les antorxes, per gran vent que fes, apagar no es podia.

Respòs la Comtessa:

-¿Qui ha dit a vostra senyoria que mon marit Guillem de Varoic sabia fer tals antorxes ab tal llum?

-Comtessa -dix lo Rei-, aquest ermità que ací és.

E la Comtessa prestament anà a la cambra de les armes e portà'n tant que lo Rei ne fonc molt content.

Com lo Rei fonc tornat en la gran sala e lo dinar era ja prest, lo Rei pres per la mà a l'ermità e posà's en la taula, e féu seure l'ermità al costat seu, fent-li aquella honor que ell era mereixedor. Estaven admirats los servidors del Rei de la molta honor que lo Rei feia a l'ermità, e molt més estava admirada la virtuosa Comtessa, per ço com li acostumava de donar caritat e prenia molt gran plaer e consolació de parlar ab ell, com li venia a demanar almoina, que de les raons sues restava molt aconsolada. E dolia-li molt, per la molta honor que lo Rei li feia, com més caritat no li havia feta, si bé d'ell havia la natural coneixença perduda. E dix a les sues donzelles les següents paraules:

-¡Oh, com estic molt enutjada de la mia gran ignorància, com no he feta molt més honor a n'aquest pobre d'ermità, car jo crec que ell deu ésser home de santíssima vida, com l'haja tengut tant de temps en la mia terra e no li he sabuda fer l'honor que ell era mereixedor! E veig ara que mon senyor lo Rei, qui és tan benigne e piadós, lo fa menjar al seu costat. A tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor que li he feta. ¡Oh Rei virtuós, pare de misericòrdia, lo que jo he fallit ho esmenau ara!