Com los ambaixadors del rei de Canària portaren la lletra de batalla al rei d'Anglaterra.

Partiren dos grans cavallers moros del castell d'Alimburg, los quals trametia lo rei de Canària a la ciutat de Varoic per ambaixadors al rei d'Anglaterra, e ans de llur partida trameteren un trompeta a la ciutat per demanar salconduit.

Com lo trompeta fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que s'esperàs un poc e tornarien-li resposta. Una de les guardes anaren prestament al Rei per dir-lo-hi; lo Rei, hagut son consell, dix a la guarda que el deixassen entrar. Com lo trompeta fonc dins la ciutat, lo comte de Salasberi parlà ab ell e dix-li:

-Trompeta, jo us dic de part de la majestat del senyor Rei que los ambaixadors poden venir salvament e segura, que no els serà fet negun dan.

E lo Comte donà-li una roba de seda e cent nobles. Lo trompeta se'n tornà molt content, e ans que los ambaixadors vinguessen, l'ermità dix al Rei les següents paraules:

-Senyor, espantem aquests moros de vista: ordene vostra altesa dos grans senyors que isquen al portal per rebre los ambaixadors, e vagen ab molta gent e ben armats, tots en blanc, mas que no porten bacinets al cap, e al portal per guardar aquell estiguen tres-cents hòmens així armats com los altres, e faça l'excel·lència vostra emparamentar tots los carrers per on han a passar, e totes les dones e donzelles així velles com jóvens, qui comportar-ho poran, per les finestres e per los terrats posen draps a l'entorn, tan alts que donen a les dones fins als pits, e cascuna d'estes tinga una armadura de cap. E com los ambaixadors passaran, veuran l'arnès lluir, pensaran que tot és gent d'armes. E los tres-cents qui guardaran lo portal, a les espatles, per altres carrers desviats, isquen per les places e cantons, e com los ambaixadors seran passats, facen així com he dit, fins que sien davant l'altesa vostra. E certament ells pendran gran espant, com veuran tanta gent d'armes ab la batalla que han perduda, que no saben com ne en quina manera; e ara que vegen la molta gent, hauran a creure que socors de moltes gents nos és vengut d'Espanya o de França o d'Alemanya.

Lo Rei tingué per molt bo lo que l'ermià havia dit, e tots los de son consell; e així fonc fet. Elegiren al duc de Lencastre e al comte de Salasberi que rebessen los ambaixadors, e ab ells anassen quatre mília hòmens, e cascú d'aquells portàs en lo cap una garlanda de flors. Isqueren fora de la ciutat per recebir los ambaixadors una bona milla. Dix lo duc de Bètafort:

-Digau, pare ermità, puix tantes cerimònies han de fer, los ambaixadors, ¿com trobaran al Rei, vestit o despullat, o armat o desarmat?

-Si ira no hi mescalu en vostres paraules -dix l'ermità-, bona demanda feu, emperò veig lo que signifiquen vostres paraules, que és més inclinació de mal que de bé. Per ço com só vell e ermità, me voleu vituperar en lo consell e davant mon senyor lo Rei: arreglau-vos en vostre parlar; si no, jo us posaré una brida en la boca que us faré parar a cada pas.

En açò, lo Duc se llevà de peus, a mès mans a l'espasa, e dix:

-Si no perquè sou tan vell e portau l'hàbit de Sant Francesc, ab aquesta espasa, la qual és venjadora de paraules injurioses, jo us acurçaria les faldes fins a la mitat de la cinta.

En açò lo Rei se llevà en peus ab molta ira que tenia, e pres al Duc, e llevà-li l'espasa de la mà, e féu-lo posar pres dins una gran torre. E tots los altres senyors que allí eren, pacificaren a l'ermità, segons sa edat e l'hàbit que portava devia perdonar, e ell fonc content perdonar. E jamés lo Rei ho admeté, per molts precs e suplicacions que l'ermità e los altres magnats senyors li feren, ans ab un giny lo vòlia llançar perquè isqués a recebir los ambaixadors.

Estant en aquestes congoixes, portaren nova al Rei com los ambaixadors moros venien, e prestament isqueren los qui eren estats elets, ab tot aquell orde damunt mencionat.

Com los ambaixadors foren davant lo Rei, donaren-li la lletra de batalla ab la creença ensems, e en presència de tots lo Rei féu llegir la lletra. E l'ermità s'acostà al Rei e dix-li:

-Senyor, vostra altessa accepte la batalla.

Llavors lo Rei dix: -Jo accepte la batalla, segons les condicions que el vostre rei demana.

E pregà als ambaixadors aturassen allí fins en l'endemà, que els daria major resposta; féu-los molt bé aposentar, e donaren-los totes les coses necessàries per a la humanal vida.

Lo Rei aplegà consell general, e en aquell espai que s'ajustaven l'ermità ab altres senyors se n'anà al Rei, agenollà's als seus peus, e besà-li la mà e ab grandíssima humilitat lo suplicà que fos de sa mercè, li volgués donar les claus de la torre perquè pogués traure lo Duc, per ço com lo Rei fon forçat donar-les-hi. E l'ermità ab altres anaren a la torre on estava pres lo Duc, e allí trobaren un frare qui l'oïa de confessió, car certament ell se tenia per mort, e com sentí obrir la porta, pres tan gran alteració que pensà eixir de seny, pensant que el volien traure per fer-ne justícia.

Com l'ermità lo véu, dix-li:

-Senyor Duc, si vós haveu a mi algunes paraules injurioses, e jo a vós, en gràcia e mercè vos demane que em perdoneu, que jo de molt bona voluntat vos perdone.

Com la pau fon feta, tornaren tots al consell, on era lo Rei e tots los ducs, comtes e marquesos, e tornaren llegir la lletra del rei moro. E per quant lo Rei e tots los altres amaven e reverien a l'ermità, e veien que era home de santa vida, e mostrava molt saber en l'art de la cavalleria, e destre, segons lo seu parlar, en les armes, per tots foren dades les veus que ell primer parlàs; lo qual féu principi a semblant parlar.