Com lo rei d'Anglaterra, ab voluntat de tots sos barons e cavallers, renuncià lo regne, la corona e lo ceptre a l'ermità, que fes la batalla e entràs en camp clos ab lo rei de la Gran Canària.

-Així acostuma afalagar la iniqua fortuna, quan del tot vol destruir al qui engana, que de la sua adversitat alguna part no mostra, perquè aquell a qui prospera contra ella no s'arme. ¡Oh gran infortuni, que els molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que no tenint experiència d'adversitat alguna los pocs dans majors estimen e los grans sostenir no poden! E per ço ducs, comtes e marquesos, e tots los altres súbdits fidelíssims meus, vull manifestar que, puix a la divina Providència és estat plasent que m'ha privat de la força e corporal sanitat, e tots vosaltrees me dieu e afermau jo no ésser suficient per entrar en camp clos, volent enseguir a la molta amor e bona voluntat de tots vosaltres, jo done mon lloc, lo ceptre e la corona real, e despull-me de tota ma senyoria, e done-la de bon grat, no constret ni forçat ab pactes ni convinences, al meu amat pare ermità, qui ací present és.

Despullà's les seues robes e dix semblants paraules:

-Així com jo em despulle aquestes vestidures reals, e les vist e pose sobre lo pare ermità, així em despulle de tot lo meu regne e senyoria, donant e revestitnt-lo sobre lo pare ermità, e prec-lo que li plàcia d'acceptar-ho e que faça la batalla per mi ab lo rei moro.

Com l'ermità oí dir semblants paraules al Rei, llevà's molt prest per voler parlar, e tots los grans senyors que allí eren d'un acord se llevaren e tingueren tan a prop a l'ermità que jamés lo lleixaren parlar; ans li despullaren l'hàbit que vestia e feren-li vestir les robes reals. E lo Rei renuncià tota la sua senyoria sobre l'ermità ab acte de notari, en presència de tot lo consell e ab consentiment de tots los barons. E vistes per lo Rei ermità les pregàries de tots los del consell, acceptà lo regne e la batalla, e prestament demanà que li portassen unes armes que li vinguessen bé. Portaren-li'n moltes, emperò de totes quantes li'n portaren no n'hi hagué nengunes que li vinguessen bé al plaer seu.

-Per la mia fe -dix lo Rei ermità-, per açò no restarà la batalla, encara que hi sabés entrar en camisa. E prec-vos, senyors -dix lo Rei ermità-, vos plàcia voler anar a la Comtessa, e pregau-la molt carament que per la sua molta virtut e bondat me vulla prestar les armes de son marit En Guillem de Varoic, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles.

Com la Comtessa véu venir tants ducs, comtes e marquesos, e tot lo consell del Rei, e oït lo perquè venien, respòs la virtuosa Comtessa e dix que era molt contenta, e donà'ls unes armes que no valien molt. Lo Rei com les véu dix:

-No són aquestes les que jo demane, car altres n'hi ha que són molt millors.

E tots los barons tornaren altra volta a la Comtessa e demanaren-li les altres armes, e la Comtessa los dix que no n'hi havia altres. Cobrada la resposta, lo Rei dix:

-Senyors e germans meus, anem-hi tots així com estam; ensajarem nostra ventura.

Com tots foren davant la Comtessa, dix lo Rei:

-Senyora Comtessa, per vostra gran bondat e gentilesa vos prec me vullau prestar les armes qui eren de vostre marit En Guillem de Varoic.

-Senyor -dix la Comtessa-, així Déu me prest aquest fill, que altre bé en aquest món no tinc, com ja les vos he trameses.

-Veritat és -dix lo Rei-, emperò no són aquelles les quals jo demane; emprestau-me vós aquelles qui estan en lo petit retret de la vostra cambra, les quals són cobertes d'un domàs verd e blanc.

Dix la Comtessa, qui donà de genolls en terra:

-Senyor, en gràcia e mercè demane a vostra senyoria que em vulla fer certa de vostre nom e com coneixíeu vós a mon senyor lo comte Guillem de Varoic.