Raons que fa la Comtessa al Rei ermità com li demanà en gràcia que li prestàs les armes de son marit lo comte Guillem de Varoic; e com ordenà la batalla per entrar en camp clos ab lo rei moro, del qual guanyà gloriosa victòria.

-Ab alegria de goig inefable, senyor, me record que és veritat tot lo que la senyoria vostra m'ha dit; e reste molt aconsolada com oig recitar los singulars actes del meu virtuós marit e senyor, que jo en extrem amava e en grandíssima estima tenia, com aquell qui era digne de fama gloroisa e mereixedor de real corona per les sues virtuts insignes. Mas la fortuna m'és estada molt adversa, qui em fa viure adolorida, que el m'ha llevat davant los meus ulls. E des que de mi es partí no sé què són bons dies ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me són de passió. E d'açò no vull més parlar per no enutjar l'altesa vostra; sol vos deman, en gràcia e mercè, me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre ermitatge jo no fiu per l'altesa vostra lo que bé haguera pogut fer e si jo hagués sabut la germandat que havíeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoic, jo us haguera feta molt més honor e donat de mos béns que fet no he.

Molt fon content lo Rei de les paraules de la virtuosa Comtessa.

-Lla on no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no es porien recitar, ni jo no us bastaria a fer les gràcies del que us só obligat. Sol vos preec, per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us he demanades me vullau prestar.

E prestament la Comtessa li féu traure unes altres armes qui eren cobertes de brocat blau. Com lo Rei les véu, dix:

-Senyora Comtessa, ¡com teniu ben guardades les armes de vostre marit! Per molt que aquests senyors e jo vos hajam pregada, no les nos haveu volgudes prestar. Aquestes són les que Guillem de Varoic entrava en los torneigs; aquelles que jo demane estan penjades dins lo vostre retret, qui són cobertes d'un domàs blanc e verd, ab un lleó d'or coronat, e ab aquelles sé jo bé que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vós, senyora Comtessa, enuig no hi preníeu que jo entràs dins lo retret, a mon parer, jo les trobaria.

-¡Ai trista- dix la Comtessa-, par que tota vostra vida siau criat en esta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prenga tot lo que millor li parega.

Vent lo Rei la sua bona volentat, lo hi regracià, e entraren tot dins lo retret e veeren-les allí penjades. Lo Rei les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari era.

La batalla fon concertada per a l'endemà, e en la nit lo Rei se n'anà a l'església major e allí estigué tota la nit agenollat davant l'altar de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, ab totes ses armes qui estaven sobre l'altar. Com fon dia clar, oí missa ab gran devoció; acabada la missa, se féu armar dins l'eglésia, e menjà d'una perdiu, per ço que natura s'esforçàs un poc. Aprés isqué al camp, e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzelles en cabells, fent professó, suplicant a la Divina Majestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jesús que donàs victòria al llur Rei contra lo rei moro.

Com lo Rei ermità fonc dins lo camp, venc lo rei moro ab tot son poder de peu e de cavall, e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un tossal per mirar la batalla, e los cristians estigueren prop de la ciutat. Lo Rei ermità portava una llança ab lo ferro ben esmolat e una pavesina en lo braç, l'espasa e un punyal; lo rei moro portava un arc de fletxa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles embolicades.

Com los dos animosos reis foren dins lo camp, la u anà devers l'altre ab molt fran ànimo. Lo rei moro tirà prestament una fletxa e donà-li en lo mig de la pavesina, e passà-la-hi de clar ensems ab lo braç, qui no s'hi pogué aturar, e prestament li'n tornà a tirar altra, e donà-li enmig de la cuixa, ab l'arnès que portava: la fletxa no pogué passar del tot e feia-li molt d'empatx al passejar que feiea; ell fon ferit de dues nafres ans que acostar s'hi pogués, e tirà-li la llança com fon prop d'ell. E lo rei moro era molt destre en les armes, e ab lo seu arc, com véu venir la llança, rebaté-la e féu-la anar lluny de si més de deu passes. En açò lo Rei ermità se fonc tan acostat a ell que no el lleixà més tirar. Com li fonc quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant: -Ajuda'm, Déu, e vinga tota la morisma contra mi!

Com lo rei moro véu l'altre tan prop de si e no podia tirar ab l'arc, tingué's per perdut.

Com lo Rei ermità hagué tirada la llança, prestament mès mans a l'espasa e acostà's tant com pogué a ell e donà-li un gran colp sobre lo cap, emperò no li féu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rei moro ab l'arc defenia's e rebatia-li molts cops, en tant que el Rei ermità li tirà un gran colp que li tallà lo braç, e mès-li l'espasa tota dins lo costat, e fon forçat al rei moro que caigués en terra; e tan prestament com pogué lo Rei ermità li tallà la testa, pres la llança a mès la testa en la punta, e ab aquella victòria lo Rei se'n tornà dins la ciutat.

Pensau ab quanta alegria estaven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat. Com lo Rei fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del Rei.

Lo dia següent, de matí, lo Rei tingué son consell en la cambra on jaïa, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per ambaixadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinences per ells promeses e jurades per tots ells, e se'n podien anar salvament e segura, ab tots llurs navilis, robes, joies, en ses pròpries terres, sens que per nengú del regne no els serà fet mal ne dan.

Com los ambaixadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduit. Los moros foren contents de dar lo salconduit tan bastant com lo volgueren. Los ambaixadors partiren; com foren junts ab los moros explicaren llur ambaixada. Feren-los ben aposentar e pregaren-los que esperassen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la mort de llur rei.

Entre ells fonc molt gran altercació a qui farien rei. Los uns volien que fos Cale ben Cale, los altres volien que fos Aduqueperec, cosín germà del mort rei. Feta l'elecció per ells de Cale ben Cale, per ço com era bon cavaller e valentíssim, de continent que l'hagueren alçat rei manà que prenguessen los ambaixadors e tots los qui eren venguts ab ells, e féu-los matar. Llevaren-los a tots les testes e posaren-les dins una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat. Les guardes qui estaven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l'ase que feien anar; com foren prop de la ciutat desempararen l'ase e tornaren-se'n molt corrent. Lo capità de les guardes véu lo cas, manà a deu hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho hagueren vist, no volgueren ésser eixits per veure un tan nefandíssim cas, ne tan gran perdició; e prestament ho anaren a dir al Rei e a tot lo consell. Com lo Rei sabé tal novtiat, posat fonc en gran admiració e dix semblants paraules.