Lamentació que féu la Comtessa com hagué lleixat lo fill.

- ¡Oh cosa desraonable, si dir-se pot, que la gravitat de les mies dolors a totes les altres avancen! ¡Oh doloroses llàgrimes, qui la destrucció e misèria mia representen: transportau los oïnts entristits en la presència de la mia gran pèrdua; no consentissen sinó ab gemecs, tristors e sospirs e sanglots ésser oïdes! Aquestes són dolors de mare qui no té sinó un fill, e aquell per força li és llevat oferint-lo a la cruel, espantable e dolorosa mort ab senyals de molta amistat e amor. ¡Oh mare, semblant a ovella fecunda, qui has parit lo fill per a ésser mort e trossejat en la cruel batalla! Mas, ¿què m'aprofita dolre sobre cas inremeiable, puix lo Rei no pot haver pietat de mi ni de mon fill?

Lo Rei, mogut de compassió de les adolorides paraules e lamentacions de la Comtessa, corrent dels seus ulls espesses llàgrimes, apartà's un poc e dix als parents de la Comtessa que la portassen a la ciutat. Dos cavallers qui parents eren de la mare e del fill llevaren l'adolorida Comtessa de terra, e en braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconhortant-la en la millor manera que podien.

-Bé us pensau vosaltres- dix la Comtessa- aconhortar la mia grandíssima dolor, car com més paraules me dieu de consolació, més me turmentau e major pena sent la mia atribulada ànima. E per aquest sol fill que a mi resta jo só dita mare, e si aquest mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista, desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? ¿E no fóra millor jo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus ulls, e hagués hagut vida lo meu marit e son fill? ¿Què em valen a mi los béns ni les riqueses, puix só destituïda de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en llàgrimes doloroses e viure en contínues lamentacions? Almenys me fes Déu gràcia que pogués atènyer a la verd delitosa riba del gran riu, on, oblidant los meus passats e esdevenidors mals, passàs eterna e reposada vida.

Acabant la Comtessa semblants paraules, lo fill féu principi a tal parlar:

- Senyora, jo us suplic que sia de vosta mercè que no ploreu ni vullau fatigar la vostra virtuosa persona per mi; e jo us bese les mans de la molta extrema amor que en la senyoria vostra tinc coneguda. Mas deveu pensar que só ja en tal edat que dec eixir dejús les ales de ma mare, e só per a portar armes e entrar en batalles pel mostrar de qui só fill ni qui és estat mon pare. Car si serà plasent a la divina Majestat, ell me guardarà de mal e em lleixarà fer tals actes que seran plasents a ell, e l'ànima de mon pare ne serà aconsolada allà on és, e la mercè vostra se n'alegrarà.

Com la Comtessa li oí dir tals paraules, girà's devers sos parents, que la portaven, e dix-los:

- Ara deixau-vos morir per fill nengú! Jo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perquè és de poca edat; e jo veig que ell fa tot lo contrari. Bé és veritat l'exemple vulgar que diu: per natura caça ca.

Com foren al portal de la ciutat, los cavallers prengueren comiat per tornar al camp, lo fill donà dels genolls en la dura terra e besà los peus e les mans e la boca a la mare, e suplicà-la que li volgués donar la sua benedicció; e la Comtessa lo senyà e dix-li:

- Mon fill, Nostre Senyor Déu te vulla tenir en la sua protecció e custòdia e et guarde de tot mal.

E besà'l moltes voltes al departir, e dix la Comtessa:

- Tan trist comiat és aquest per a mi, que altra cosa no em fallia per augmentar la mia misèria.

Com lo fill fonc partit, la Comtessa se n'entrà dins la ciutat, fent molt grans lamentacions, e moltes honrades dones de la ciutat l'acompanyaven aconhortant-la en la millor manera que podien.