Com los cavallers qui havien acompayada la Comtessa se'n tornaren al camp ab lo fill, e recitaren al Rei les lamentacions de la Comtessa.

Dos cavallers se'n tornaren al camp ab lo fill de la Comtessa e feren relació al Rei de tot lo que la Comtessa havia dit ne lo fill, e lo Rei s'alegrà molt de la bona discreció del fill. E aquella nit lo Rei féu molt bé guardar lo camp, que no consentí que negú se desarmàs; e al matí, com lo sol fon eixit, féu regonèixer entorn del seu camp si hi havia gent alguna; aprés féu tocar les trompetes e féu mudar lo camp envers los moros, quasi mitja llegua d'allí on ells estaven: atendà's en un gran pla que hi havia, e parades totes les tendes féu refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.

Los moros, que saberen que los cristians eren eixits fora de la ciutat, estigueren molt admirats quina era estada la causa, car poc temps era passat que no tenien atreviment d'eixir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cercar. Digueren alguns capitans que açò havia fet la grandíssima crueltat del llur rei Cale ben Cale, qui sobre fe havia fet morir a cruel mort los ambaixadors cristians, e ells havien proveït d'haver gent d'Espanya o de França:

- E per açò nos van cercant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de nosaltres, tots seran tallats a peces menudes.

Parlà u d'aquells ambaixadors qui havia portada una lletra de la concòrdia de la batalla, e dix:

- Ells nos feren molta d'honor, e com fon dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les places, finestres e terrats, que era una gran admiració de veure tanta gent armada, que, per Mafomet, jo arbitrava que devien ésser dos-cents mília combatents. E aquest malvat de rei ha fets fer morir los llurs ambaixadors, sens que no ho mereixien.

Oïdes per tots los capitans moros les paraules d'aquest ambaixador, reberen informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat, e vista la veritat, mataren lo rei Cale ben Cale e alçaren altre per rei. Emperò per tot açò ells s'armaren com si haguessen a dar batalla a vengueren a vista del cristians.

Era ja quasi lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se'n alt en un mont que hi havia prop. Lo Rei ermità, qui véu açò, dix:

-Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se'n són pujats tan alt. Ara digau, senyors e germans meus, ¿voleu que vençam aquests cruels moros per força d'armes o per aptea de guerres? Car ab l'ajuda de Nostre Senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, jo us daré vencedors.

Tots digueren:

- Senyor, a dificil cosa tenim nosaltres ésser vencedors si ja la misericòrdia de Nostre Senyor Déu no ens ajuda e la vostra virtut, car com ells han vist lo llur rei mort, han ajustada tota la més gent que han pogut e són en nombre molt més que nosaltres; e per ço tots creem que la pitjor part serà la nostra.

-Oh senyors! -dix lo Rei-, jo us deman en gràcia que no sia d'esmaiar. E com! ¿No haveu vist vosaltres en les batalles los pocs vençre als molts, e los flacs vençre als forts? Parau bé esment en lo que us diré: en les guerres més val aptesa que fortalesa, e per bé que nosaltres siam poca gent e ells molta, ací serà lo gran renom e fama que reportarem per tot lo món, e tots los qui aprés de nosaltres vendran mal al·legaran en exemple de perpetual glòria; e jo, qui faç ermitana vida, tots quants en aquesta batalla ab mi pendran mort jo els absolc a pena e a culpa. E cascú deu esforçar lo seu ànimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir com a cristians que no ésser catius en poder d'infels. Doncs, cascú deu fer esforç per bé a fer, e donem la batalla e siam vençedors com se vulla que sia, car no será príncep en lo món qui incriminar-nos puga d'infidelitat ne de poc ànimo, que no hajam fet tot lo posible en defendre'ns d'aquests infels enemics nostres, qui ens volien llevar la nostra pròpia terra, e les mullers, fills e filles jutjar a perpetual captivitat.

Acabant lo Rei ermità paraules de tant ànimo, lo qui solia ésser Rei ab ànimo viril féu principi a tal parlar:

- La tua real e elegant senyoria, afabilíssim pare, m'assegura que los teus virtuosos actes són tals, que clarament manifesten tu qui est. No resta sinó que tu alçes la tua poderosa mà ab tallant espasa, puix és la nostra esperança e refugi, e ab la tua victorosa mà, anem contra los infels; e mana a nosaltres que façam actes que sien de gloriosa recordació, car tots som prests obeir-te e servar los manaments teus. E no és lícit ja a nosaltres tenir pus consell, sinó que, ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria firam contra nostres enemics, car més val als caballers bona mort que mala e penosa vida.

Plagueren al Rei ermità les animoses paraules de l'altre Rei, qui solia ésser, e dix en tal forma.