Com lo Rei ermità féu vallejar lo seu camp, e tramès a la Comtessa que li trametés dues bótes de llavor d'espinacs de coure.

- D'inestimable alegria m'alegre jo, mon natural senyor, com vos veig ab tan esforçat ànimo de valerós cavaller e per ço no vull fer més raons, sinó que puix lo poder de Nostre Senyor Déu és a mi dat, e aprés per l'exel·lència vostra, faça cascú així com jo faré, car ab lo divinal adjutori jo us daré venjança de vostres enemics.

E pres un cabàs en la una mà e una aixada en l'altra, e mèsse primer de tots. E com los grans senyors veren fer tal cosa al Rei, cascú féu així com ell feia.

E ja lo virtuós Rei, de continent que isqué de la ciutat, proveí de totes les coses qui eren necessàries per a la guerra. E entorn del seu palenc féu un gran vall bé una llança d'armes en alt, e duia fins a una gran ribera d'aigua que hi havia, e lleixaren enmig un gran portell que bé cent cinquanta hòmens podien passar al colp. A l'altra part cavaren e feren altre gran vall que tenia fins al cap d'una gran penya que hi havia.

Dix lo Rei:

- Puix açò és fet, d'ací fins al dia no hi ha sinó dues hores, anau-vos cuitadament, duc de Clòcestre, e vós, comte de Salasberi, a la Comtesa que per amor mia e per amor de vosaltres me vulla trametre dues grans bótes que té d'En Guillem de Varoic, alt en la cambra de les armes, que són plenes de llavor d'espinacs, los quals són tots de coure.

E ells prestament hi anaren, e ab precs e manaments que li féren de part del Rei los hagueren de la Comtessa, si bé estava mal contenta del rei perquè no li havia volgut donar son fill; emperò, coneixent la gran necessitat qui la'n constrenyia, fon contenta, per bé que no es pogué estar que no digués:

- Val-me Déu, ¿e què és açò d'aquest Rei de ventura que tant sap en la mia casa? Que no tinc res que d'armes sia o de guerra que tot no ho sàpia. Jo no sé si sap d'adevinar o sia nigromàntic.

Los barons fèren carregar en carros les bótes de la llavor dels espinacs e portaren-les al camp. Com foren davant lo Rei, digueren-li tot lo que la Comtessa havia dit, e lo virtuós del Rei se prés a riure e ab cara afable los féu molta festa.

Aprés féu portar la llavor dels espinacs en lo portell e llançaren-los per terra, , a fi que, com los moros passassen, los se ficassen per los peus; e així fon fet. E més, féu fer molts clots fondos a manera de pous, que com los moros passassen, los se ficassen per los peus; e així fon fet. E més, féu fer molts clots fondes a manera de pous, que com eixissen d'un mal, que donassen en l'altre; e tota la nit los cristians altra cosa no feren.

Com clarejar començà l'alba, los moros feien grans alegries, sonant tabals, trompetes e anafils, e ab multilplicades veus cridaven batalla; e ab aquella alegria del mont baixaren, venint contra la gent cristiana. L'ermità Rei manà que tota la gent sua estigués en terra gitada, fent demostració que dormien; com foren quasi a tret de bombarda, se llevaren tots, mostrant ésser mal destres en la guerra, e començaren ordenar ses batalles. Com los moros foren dins lo portell, dix lo Rei:

-Senyors, en gràcia vos deman que no sia d'esmaiar; voltem l'esquena fengint que fugim.

E los moros, que fugir los veien, cuitaren lo més que pogueren. Com foren dins lo dit portell, que per altra part passar no podien, ficaven-se aquells grans de coure per les soles dels peus. Com lo virtuós Rei ermità véu los moros dins lo portell, féu un poc detenir la gent sua, així com aquel qui era en la guerra e en les armes destre, e véu aturar los moros per les nafres de la llavor dels espinacs, e altres que caïen en los pous, qui eren coberts de rama e dessùs terra. Llavors lo Rei ab alta veu se pres a cridar.