Com lo Rei ermità donà la batalla als moros e fon vencedor.

-¡Oh cavallers dignes d'honor, deixau la vista de la ciutat e girau la cara als enemics de la cristiana fe e nostres; firam ab gran ànimo, que la jornada és nostra; donem-los cruel batalla, e no prengam nengú a mercè!

Lo Rei fon lo primer feridor; aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tan bravament ferir los cristians e tots los de més no es podien moure per les grans nafres que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destrucció d'ells. Los qui venien detràs, com veren que los cristians havien feta tan gran destrossa dels moros, sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d'allí on eren partits, e feren-se allí forts.

Lo Rei perseguí l'encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podian. Lo Rei, fatigat per les nafres que tenia, aturà's un poc; e prengueren un moro molt alt e de desmesurada figura, e lo Rei, aprés que hagué fet cavaller lo fill de la Comtessa, volgué que matàs aquell moro. E lo fadrí ab gran ànimo li donà tants colps ab l'espasa fins que l'hagué mort. Com lo Rei veu mort lo moro, pres al petit infant per los cabells e llança'l damunt lo moro , e fregà'l fort, que los ulls e la cara tot estava ple de sang, e les mans li feu posar dins les nafres, e així l'enconà en la sang d'aquell moro. Aprés isqué molt valent cavaller e virtuós de sa persona: tant valgué en son temps, que en una gran part del món no s'hi trobà cavaller que tant valgués.

Com lo bon Rei véu la batalla vençuda anà seguint los moros; de tants com n'aconseguien tots los feien morir. Aquesta fon la més gran desconfita mortaldat de gents que en aquell temps fos feta, que en espai de deu dies moriren noranta-set mília moros. E lo Rei per le nafres que tenia no podia molt anar: aportaren-li un cavall perquè cavalcàs.

-Verament -dix lo Rei-, no faré. Tots los altres van a peu; que jo anàs a cavall, cosa seria molt desigual.

Anaren a poc pas fins que foren al castell on los moros s'eren fets forts, e aquí pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable; e al matí, en l'alba clara, lo Rei féu tocar les trompetes e armà's tota la gent. Lo Rei se vestí la sobrevesta real e mès-se lo primer de tots e donaren un gran combat al castell, a on foren bern servits de ballestes e llances e de canteres que d'alt del castell tiraven; e tant s'esforçà lo Rei, que passà tot sol, que no era negú que ajudar-li poguès.

E lo petit infant, fill de la Comtessa, dix ab grans crits:

-¡Cuitau, cavallers d'honor; cuitem per ajudar al nostre rei e senyor, qui s'és posat en gran perill!

E pres una pavesina petita que un patge li portava, e mès-se dins lo vall per passar lla on lo Rei era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lleixaren anar al colp per passar a l'altra part, on foren molts cavallers morts e nafrats; emperò l'infant, ab l'ajuda de Nostre Senyor, no pres mal negú.

Com tots foren passats, hagueren foc e molta lleya e posaren foc a la porta del castell, e d'allí posà's en la primera coberta. L'infant se pres a cridar tan alt com pogué e dix:

-¿Oh dones angleses, eixiu defora e tornau en vostra primera llibertat, car vengut és lo dia de la vostra redempció!

Tres-centes nou dones estaven dins lo castell. Com sentiren aquella veu, totes cuitaren a la porta falsa del castell, car a l'altra gran foc s'hi tenia, e totes les dones foren rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d'honor.

Com los moros veren lo gran foc e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a presó, e jamés lo valeròs Rei ho volgué consentir, sinó que tots morissen a foc e a flama; e los qui eixien de fora del castell prestament eren morts o ab llances los feien tornar dins. Així foren morts e cremats aquell dia vint-e-dos mília moros.

Partí lo Rei ermità del castell ab tota la gent, e anaren per tot lo regne en aquelles parts que els moros preses havien. No trobaren moro nengú que a mercè els volguessen pendre e anaren fins al port d'Antona, on trobaren allí totes les fustes e navilis ab que eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes llançaren en mar e cremaren totes les fustes ab què eren venguts. Aprés lo rei ordenà e féu llei general qualsevolgués moro qui entràs dins l'illa d'Anglaterra, per quins afers se volgués, que morís sense nenguna mercè.

Com hagueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del Rei e ab tota la gent se n'entrà dins la ciutat de Varoic . La Comtessa, com sabé que lo Rei venia , ixquè a rebre'l ab totes les dones e donzelles de la ciutat, car hòmens no n'hi havia restats sinó los que eren malalts o nafrats. Com la Comtessa fon prop del Rei donà dels genolls en la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altres veus:

-Bé sia venguda la senyoria del Rei vencedor!

E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes d'una en una, e pres la Comtessa per la mà e anaren així parlant fins que foren dins la ciutat, e la Comtessa féu-li infinides gràcies de la molta honor que feta havia a son fill, e aprés les féu a tots los altres grans senyors.