Com Tirant demanà a l'ermità en què pensava.

-Reverend pare, plàcia a la vostra santedat fer-me gràcia que em diga quin és lo vostre fort pensament.

Dix l'ermità:

-Amable fill, lo meu pensament és de l'orde de cavalleria e de la gran obligació en què és posat lo cavaller com haja a mantenir l'alt orde de cavalleria.

-Pare reverent-dix Tirant-, suplic a la mercè vostra que em digau si sou cavaller.

-Mon fill -dix l'ermità-, bé ha cinquanta anys que jo rebí l'orde de cavalleria en les parts d'Àfrica, en una gran batalla de moros.

-Senyor e pare de cavalleria-dix Tirant-, sia de vostra mercè dir-me, vós qui tant de temps haveu servit l'orde de cavalleria, com pot hom millor servir aquell orde, com Nostre Senyor l'haja posat en tan alt grau e dignitat.

-E com!-dix l'ermità-, ¿no saps tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? ¿E com pots tu demanar cavalleria fins que sàpies l'orde? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde si no el sap, e tot lo que pertany a l'orde; e negun cavaller si no sap l'orde de cavalleria no és cavaller, car desordenat cavaller és qui fa altre cavaller e no li sap mostrar los costums que pertanyen a cavaller.

Com Tirant véu que l'ermità lo reprenia ab tan justa causa, alegrà's d'alegria inestimable e ab humil veu féu principi a tal parlar.