La resposta que lo Rei féu al Conestable.

-"Sí Déu me salve l´estat, honor e la real corona, jo cree verdaderament que aquest serà lo millor cavaller del món o serà lo pitjor, perquè serà poca sa vida; e per la fe que dec a cavalleria jo no hi daré lloc. Puix ventura t´ha portat que estat vencendor, bé et deuries contentar del premi de la batalla." E no el volgué més oir. "La mia ànima està molt atribulada -dix lo Conestable-, si la mercè de la senyora Reina no m´ajuda."

"Anà prestament a la cambra de la Reina, agenollà´s davant ella e besà-li moltes vegades les mans, suplicant-la li recaptàs gràcia ab lo senyor Rei li deixàs fer armes. Com la Reina véu la molta voluntat del Conestable, dix-li que era contenta de pregar per ell. No tardà molt que lo Rei vingué a veure la Reina, e ella molt graciosament lo suplicà que volgués donar llicència al gran Conestable que pogués fer armes de tota sa voluntat. "Com, senyora! -dix lo Rei-, ¿voleu vós que un fadrí que escassament se sap cenyir l´espasa, que entre en camp clos? Ell vos n´ha suplicat, e vós, per amor de sa mare, que tant val, li deuríeu ésser contrària, e vós pregau per son mal. Jo per res no hi daria lloc, car lo seu virtuós pare ha fet tant per mi e per la corona d´Anglaterra, que jo no bastaria jamés a satisfer-lo-hi; e si prenia algun dan en sa persona jo ho estimaria més tenir. E lo gran perill que en les armes és! Seria cosa poc difícil de rebre algun dan e deshonor."

"Com la Reina véu la molta amor que lo Rei mostrava tenir al Conestable, no el volgué més enutjar e mès-lo en altres raons. Com la Reina se´n tornà a son apartament, lo Conestable li fon davant, e la Reina li dix tot lo que lo Rei li havia dit e que les sues suplicacions en aquest temps no podien ésser admeses.

"Lo Conestable estigué molt congoixat e venc al meu alleujament, e tornà´m molt a pregar que jo el consellàs com poria tornar a combatre altre cavaller. E diguí-li tot mon parer: que puix havia mort un cavaller, lo millor dels vint-e-sis, no volgués enutjar la majestat del senyor Rei, puix tanta honor havia obtinguda.

-¡Sí Déu vos prospere e us lleixe complir lo vostre bon desig! -dix l´ermità-. Aqueix Conestable que dieu ¿tenia pare ni mare ni afixos parents?

-Si bé -dix Tirant- allí era la Comtessa sa mare, la qual és de les majors de la cort, e no hi ha neguna que major enyoria tinga (car de continent que la Reina fon venguda, lo Rei ab tot son consell ordenà e volgué que la comtessa de Varoic la tingués en custòdia e totes les sues donzelles), de son pare no curí de demanar-ne, per quant la mia pensa estava més ocupada en les armes que no en demanar dels llinatges; e més avant no n´haguera sabut sinó per causa que la Comtessa, sa mare, tramès per mi, e quant fui davant ella demanà`m si tenia muller ni fill; diguí-li: "¿Senyora, per què m´ho demana vostra senyoria?" "Jo us diré -dix la Comtessa-: si fill teniu, amar-lo deveu, e si muller teniu, deveu-la guardar d´enuig e congoixa, car fort cosa és a la dona d´honor no tenir sinó un fill e aquell posar en tan gran perill."

"E ab paraules molt agraciades me dix per què havia prestat lo meu cavall e les armes a un fadrí de tan poca edat,lo qual era orfe de pare e de mare, si bé era allí, car la sua ànima estava molt alterada que si per mala sort, així com son fill, havia mort aquella famós cavaller, que l´altre hagués mort son fill, no li restara sinó que la terra s´obrís e que la sumís. Pregà´m ab gran afabilitat que, puix la divina Providència havia volgut dar vida a son fill, que jo no volgués ésser causa de la sua mort e de la sua desolació, que altre bé no tenia en aquet món. E jo li prometí, a fe de cavaller, de jamés fer cosa que a dan pogués venir a son fill, sinó fer-li tota aquella honor que a mi fos possible; e vaig-la suplicar que em fes gràcia dir-me son marit si era mort de malaltia o en batalla. E la virtuosa senyora respòsme ab paraules afables, no alçant los ulls de terra, e dix: "Cavaller virtuós, jo só viuda de marit viu per mos pecats e per ma desaventura: marit he tengut en lo temps de mon jovent, qui per lo món era per ses virtuts molt conegut, e nomenat lo comte Guillem de Varoic, e Rei se poguera ésser intitulat si hagués volgut." E puix viu sa bona voluntat, no curí de pus.

-Digau-me -dix l´ermità-, puix tant m´haveu dit d´aqueix Conestable, ¿qui és estat aquell qui ha guanyat lo premi e honor del camp?

-Certament, senyor -dix Tirant-, hom no pot ben judicar una tal faena, per ço com hi són venguts tan grans senyors, e los demés han fet armes molt honoroses. E sabuda cosa és, com los grans senyors s´esforcen a fer armes, ans donen l´honor a aquell, encara que no jo faça del tot bé, que no fan a un pobre gentilhom qui ho farà molt millor.

-Tot això se pot ben fer -dix l´ermità-, mas per ço com en aquest regne és en pràtica que, com se fan imperials armes, si es compleixen de fer aquelles armes e festes, per los reis d´armes, herauts e porsavants ab trompetes e ministres publiquen-lo per millor dels vencedors; e com aquestes sien estades molt solemnes e imperials, que per tot lo món són estades publicades e admeses a la vera execució d´ultrança, volria saber qui és estat aquell qui la glòria e honor sobre tots ha obtesa.

Tirant callà e no volgué més parlar, sinó que ab lo cap baix e los ulls en terra estigué immoble.

-Tirant, mon fill -dix l´ermità-, ¿com no em responeu al que us demane?

Llevà´s un cavaller qui es nomenava Diafebus, e dix:

-Senyor, paraules hi ha que no han resposta; emperò, senyor, jo us jur, per aquell sant orde de cavalleria que jo, indigne, rebí lo dia de Nostra Senyora d´Agostm que us diré veritat de tot lo que s´és seguit del que vostra senyoria demana, e açò sens ficció neguna. Senyor, la santedat vostra deu saber com lo millor de tots los vencedors, e qui ha guanyat lo premi del camp jutjat per lo senyor Rei, e per los jutges de camp, i encara per tots los reis d´armes, herauts e porsavants, e per tots los grans senyors de la cristiandat d´aquells que allí eren, qui fornen testimonis ab escriptura de llur mà e ab segell de llurs armes ab carta rebuda per vint-e-cinc notaris, havent tots autoritat real e plenària llicència de rebre semblants actes en forma pública, e closa per los dits notaris posant-hi cascú son signe, la qual puc bé mostrar a la senyoria vostra...

-Oh com me plauria veure aquest singular acte! -dix l´ermità.

E Tirant llevà´s d´allí on seia, que no hi volgué més aturar, e manà descarregar totes les atzembles enmig de la praderia, e que parassen les tendes, e prop de la font posassen les taules e que adobassen de sopaar.

E Diafebus se féu donar una botgeta en què portava la carta, e començaaren a llegir, la qual era del tenor següent.