Com los jutges del camp donaren sentència que Tirant hagués la glòria de la batalla.

-Com per la majestat del sereníssim senyor Rei sia estada dada llicència e facultat a nosaltres, jutges del camp, de jutjar e dar sentència en totes les batalles qui es faran dins lo temps per la majestat sua consignat, així en lliça com dins palenc, en pla o en muntanya, a peu o a cavall, ab tela o sens tela, armats o desarmats, en lloc públic o apartat, e per lo poder a nosaltres dat, sentenciam e declaram:

Que lo senyor de les Vilesermes és mort com a bon cavaller e màrtir d'armes, e per quant no pot ni deu ésser admès a eclesiàstica sepultura sens expressa llicència de nosaltres, per què declaram, puix nes mereixedor, que sia soterrat e admès a sufragis de santa mare Església, dada la glòria a Tirant lo Blanc, de la dita batalla. E aprés que els responsos seran dits, que sia posaten aquella sepultura d'aquells cavallers qui en les armes moren sens ésser desdits. Aquella és nostra sentència, segellada ab segell de nostres armes.

"Com la sentència fon publicada, tot lo clero cantaren una molt bella lletania sobre la sepultura del cavaller, e durà que era prop de mitja nit l'honor que li feren perquè no s'era desdit i era mort fent armes.

"Aprés tornaren a Tirant al seu alleujament ab grandíssima honor que lo Rei i la Reina li feren e tots los estats. E semblant honor d'aquesta feien a tots los altres vencedors cavallers.

-Així hajau goig e consolació del que amau -dix l'ermità-, me digau que, de tantes nobles festes que són estades fetes, és estat vencedor Tirant del camp per tres cavallers qui ha vençuts. Jo en prenc molta consolació, per la primera notícia que d'ell haguí, com ell és estat lo millor dels vencedors, e estic molt admirat que per tres camps que ha vençuts li hagen dada l'honor, que lo defalt està en los altres cavalles e no en ell.

-No, senyor -dix Diafebus-, que encara ha fets de més singulars actes que no he recitats a la senyoria vostra.

-D'això hauré jo molta consolació -dix l'ermità-, si plasent vos serà en dir-los-me, com hi prenc molt gran delit.

-Senyor, la santedat vostra deu saber que, dos mesos aprés que Tirant se fon llevat del llit e podia bé portar armes, li seguí un cas que recitaré a la senyoria vostra.

"Emperò, senyor, jo lleixe de recitar les armes que han fetes molts altres bons cavallers qui han vençuts camps e mort cavallers, per no ésser prolix, sinó escassament los actes de Tirant perquè la senyoria vostra conega si ab raó e ab justícia és estada dada l'honor a Tirant e jutjat per lo millor cavaller de tots.

"En aquestes festes era vengut lo príncep de Gales ab molt gran estat de cavallers e gentilshòmens. E per quant és gran caçador portava de molts grans alans molt braus de presa, e estava aposentat prop la muralla de la ciutat. E font sort que un dia lo rei sol ab tres o quatre cavallers era vengut al seu alleujament per festejar-lo per causa com en puerícia havien tenguda gran amistat, i parents que eren molt acostats. E per quant lo Príncep volia fer armes e véu lo Rei en sa posada, suplicà'l que fes venir los jutges del camp per dar-li consell. Lo Rei prestament los féu venir, e tenint son consell secret era quasi migjorn passat, que en aquella hora les gents reposen. Tirant venia de la ciutat perquè es feia brodar una roba d'orfebreria. Com fon davant l'alleujament del Príncep un alà havia rompuda la cadena e era eixit de la posada, e havia-hi molta gent qui el volien pendre per lligar-lo, e ell era tan brau que negú no tenia gosar d'acostar-s'hi.

"Com Tirant fon enmig de la plaça, que passava, ell véu venir l'alà corrent devers ell per damnificar-lo; descavalcà prestament e tirà l'espasa. Com l'alà véu l'espasa torna atràs, e Tirant dix:

"-Per un animal no vull perdre la vida ni l'honor de la vida temporal.

"E tornà a cavall. Lo Rei e los jutges estaven en lloc que ho podien bé veure. Dix lo príncep de Gales:

"-Per ma fe, senyor, jo conec aquell alà de tan mala condició, que puix ell és solt, que lo cavaller que passa, si és gens valent, entre ells veureu una gentil batalla.

"-Par-me -dix lo Rei- que aquell és Tirant lo Blanc, e ja l'ha fet fugir una vegada; no pens hi gose tornar més a ell.

"Com Tirant hagué passat vint passes més avant, l'alà fon tornat ab gran fúria devers ell, que Tirant hagué a tornar a descavalcar altra volta, e dix:

"-Jo no sé si est diable o casa encantada.

"Tornà a tirar l'espasa altra volta e cuità devers ell, e l'alà li anava entorn, mas per temor de l'espasa no tenia atreviment d'acostar-s'hi.

"-Ara -dix Tirant-, puix conec tu has temor de les mies armes, no cull que diguen de mi que ab armes sobergues me só combatut ab tu.

"Llançà l'espasa detràs. E l'alà donà dos o tres salts e cuità tant com pogué, e ab les dents pres l'espasa e apartà-la un tros lluny, e tornà corrent envers Tirant.

"-Ara som a la cominal -dix Tirant-: ab aquelles armes que em vols damnificar, ab aquelles te damnificaré.

"Abraçaren-se ab gran furor l'u a l'altre, e a morsos mortals se daven. L'alà era molt gran e soberg e féu caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo sotsobrà. Entre ells durà aquest combat mitja hora, e lo príncep de Gales manà a tots los seus no s'hi acostàs negú per departir-los fins a tant que l'u fos vençut.

"Lo pobre de Tirant tenia moltes nafres en les cames i en los braços. A la fi Tirant ab les mans lo pres per lo coll e estregué'l tan fort com poguée e ab les dents mordé'l en la galta tan ferament que mort lo féu caure en terra.

"Lo Rei ixqué prestament ab los jutges, e prengueren a Tirant e portaren-lo en la casa del Príncep, e allí feren venir los metges, e curaren a Tirant.

"-Per la mia fe -dix lo príncep de Gales-, jo no volguera, cavaller, per la millor vila d'Anglaterra, vós haguésseu mort lo meu alà.

"-Senyor -dix Tirant-, així Déu me deixe guarir d'aquestes nafres que tinc, per la mitat del vostre heretatge no volria estar en lo punt que estic.

"Com la Reina e les donzelles saberen lo cas de Tirant, prestament lo vengueren a veure. Com la Reina lo véu tan mal aparellat dix-li:

"-Tirant, ab mal e treball se guanya honor: eixiu d'un mal e donau en altre.

"-Sereníssima senyora, complida de totes les humanes e angèliques perfeccions, la majestat vostra sia jutge de mon pecat -dix Tirant-. Jo no anava per mal a fer e és-me aparegut un diable en forma de gos, ab consentiment de son senyor, e desitgí mon desig complir.

"-No us deveu de res entrestir -dix la Reina-, per molts mal que seguir vos puguen, car aquí mostrareu més la virtut.

"-Jamés fon negú, sereníssima senyora, que em ves trist -dix Tirant- per gran pèrdua que fes, ni menys alegrar més per molt de bé que aconseguís. Està en veritat que la pensa de l'home està vacil.lant, e lo cor algunes vegades se mostra alegre, altres fa demostració de tristor. Mas qui ha acostumat de sostenir treballs e congoixes, e nafres e forts desventures, no es pot esmaiar de res que li puga esdevenir. Més nou a la mia persona una sinraó que veja fer que tots los perills en què jo em pogués veure.

"En açò ixqué lo Rei ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells havien vist lo combat d'ell e d'alà, e per quant havia llançada l'espasa e los dos eren iguals d'armes, los jutges li daven honor e premi de la batalla com si hagués vençut un cavaller en camp. E manaren als reis d'armes, herauts e porsavants fos publicat per tots los estats e per la ciutat de l'honor que a Tirant fon donada en aquell dia. E com lo portaren al seu alleujament li feren aquella honor que en les altres batalles li havien acostumades de fer.

"Aprés, senyor, de tot açò, segons sabem, per relació de molts cavallers e gentilshòmens, com lo rei de Frisa e lo rei d'Apol.lònia, germans de pare e de mare, s'amaven d'amor extrema e desitjant-se molt veure, deliberaren d'anar en Roma l'any passat, perquè era la santa perdonança del jubileu, e trameteren-se a dir l'u a l'altre que es trobassen en certa jornada en la ciutat d'Avinyó, e d'allí ensems partiren per anar en Roma, e per semblant hi anaren molt altres grans senyors per guanyar la santa perdonança.

"E trobant-se los dos reis germans en Roma, dins l'església del gloriós senyor Sant Pere, lo dia que mostraven la sagrada Verònica a les altres santes relíquies (e aquests dos germans eren venguts desfressats ab molt poca gent perquè no fossen coneguts), acabades de mostrar les relíquies, un vailet del duc de Burgunya conegué lo rei d'Apol.lònia, acostà's a ell e féu-li gran reverència segons a rei se pertany. E lo Rei li demanà son senyor lo Duc si era allí.

"Sí, senyor -dix lo vailet-; en aquella capella està fent oració.

"Dix lo Rei:

"-Gran plaer tinc que sia ací, e major l'hauré com lo veja.

"Los dos reis anaren a la capella on era lo Duc. Lo vailet cuità a dir a son senyor com los dos germans reis eren allí que el venien a veure. Lo Duc n'hagué gran plaer, ixqué prestament de la capella, e com se veren fon molt gran la consolació entre ells per ço com Burgunya confronta quasi ab Apol.lònia, e molt sovint se veien e tenien molt gran amistat. Entre ells passaren moltes raons de llur venguda.

"-Ara -dix lo Rei-, puix la sort és estada tan bona que així ens siam vists, jo us prec que vós dineu hui ab mi, e tant com en aquesta terra aturarem.

"Lo Duc li regracià molt la sua bona voluntat e dix-li:

"-Senyor, per a hui la senyoria vostra m'haurà excusat, car ací és Felip, duc de Bavera.

"Dix lo Rei:

"-¿És aquest lo qui féu testimoni contra sa mare, e la féu morir en presó?

"-Sí, senyor, i és fill de l'emperador d'Alemanya. Car no pot ésser emperador si no és d'aquests dos llinatges, de Bavera o d'Estalric. E l'elecció de l'Imperi és venguda al pare d'aquest. E jo tinc-los convidats a ell e al duc d'Estalric.

"-No es pot fer -dix lo Rei-: o vosaltres haveu tots a menjar ab mi, o mon germà e jo nos irem a dinar ab vós. Gran serà la gràcia que la senyoria de vosaltres me farà si venir-hi volreu.

"Tots cavalcaren, e anant per la ciutat encontraren-se ab lo duc de Bavera e ab lo duc d'Estalric, e aquí lo duc de Burgunya posà'ls en coneixença dels reis, de què en foren molt contents d'haver llur amistat. Dinaren-se tots ab molta consolació; e foren servits abundantment de totes les coses pertanyents a tals senyors.

"E tant com en Roma aturaren menjaren ensems, e aprés fins que els posaren en lo fossar.

"Estant un dia sobretaula, vengueren a parlar del rei d'Anglaterra, e de la Reina, dient que era de les bellíssimes dones del món, e parlant de les grans festes e de les honors que feien als estrangers e a tots aquells que hi anaven. E per semblant, de les armes que cascú feia, qui fer les volia a ultrança o retretes. Més parlaren entre ells de la molta gent que hi anava, un per fer armes, altres per veure lo triümfo gran de les festes que dins la Roca se feien. Parlà lo rei de Frisa e dix:

"-Jo seria molt content d'anar-hi, puix só estat en aquesta santa perdonança.

"Aquest rei de Frisa era d'edat de vint-e-set anys, e lo rei d'Apol.lònia n'havia trenta-u.

"Dix lo duc d'Estalric:

"-Per ma consciència, si no fossen los grans bandos e guerres que són dins la mia terra, jo de bon grat vos hi faria companyia, e volria experimentar la mia persona ab aqquells virtuosos cavallers, los quals dien que són vint-e-sis, e volguera fer armes retretes, aprés fer-les a tota ultrança.

"Parlà lo duc de Burgunya:

"-Senyors, ¿voleu fer bé d'aquestes festes i honor, que no en pot hom haver cascun dia? Si a la senyoria de vosaltres serà plasent d'anar en Anglaterra, jo lleixaré tots los afers que tinc a fer ací ab lo Pare Sant, e de bon grat vos faré companyia. E promet en poder de vosaltres, com a cavaller que só, de jamés tornar en la mia terra fins a tant jo haja combatut un cavaller a tota ultrança.

"-Senyor Duc -dix lo rei d'Apol.lònia-, puix lo meu germà, rei de Frisa, té voluntat d'anar-hi, de bon grat vos ofir d'anar ab vosaltres e fer armes així perilloses com negú que hi sia.

"Lo fill de l'Emperador, duc de Bavera, dix:

"-Senyors, no restarà certament per mi l'empresa, que de bon grat jo no hi vaja.

"-Puix som concordes -dix lo rei de Frisa-, siam tots quatre juramentats de servar amor e llealtat los uns als altres en aquest viatge, e no hi haja entre nosaltres majoritat ni senyoria, sinó que tots siam eguals, germans e frares d'armes.

"Tots lloaren e aprovaren lo dit del rei de Frisa e tots ensems anaren a l'església de Sant Joan de Lletrà e damunt l'altar feren son jurament solemne. Aprés meteren-se en orde de tot lo que els era necessari, així d'armes com de cavalls, e moltes altres coses que aprés se nomenaran, e per ses jornades, per terra e per amar, arribaren a la delitosa illa d'Anglaterra, que jamés se donaren a conèixer a negú. E ells ben informats de la pràtica e manera del Rei, una nit arribaren prop la Roca on lo Rei estava, quasi a dos tirs de ballesta poc més o menys.

"En aquella nit feren parar quatre grans tendes, e per lo matí al sol eixit los poms alt de les tendes relluïen molt per lo sol qui els dava, e perquè les havien parades en una poca d'altura parien molt millor. Los qui primer les veren ho anaren a dir als jutges del camp, e aquells ho digueren al Rei.

"Deliberà lo Rei, ab consell dels jutges, de trametre-hi un rei d'armes per saber quina ventura era aquella. Fon elet Jerusalem que hi anàs. Vestí's la cota d'armes, e tot sol anà a les tendes. Com fon a la porta de la tenda, ixqué-li un cavaller ancià ab la barba molt blanca e llarga, ab un gros bastó en la mà, ab roba de vellut negre d'estar forrada de marts, e en l'altra mà portava un paternostres de calcedònies, e al coll portava una grossa cadena d'or. Com lo rei d'armes véu lo cavaller sol, fon admirat, llevà's lo barret del cap e féu-li honor de cavaller. E lo cavaller ancià ab gran afabilitat li reté les saluts, emperò no li parlà nee li dix res. E Jerusalem li dix:

"-Senyor cavaller, quisvulla que vós siau, mon senyor lo Rei ab los jutges del camp m'han manat venir ací per visitar e haver notícia de vós, si sou mestre e senyor d'aquesta companyia, o dels altres qui capitans són; per ço que jo puga fer verdadera relació, vos hauré a molta gràcia que em digau tot vostre ésser; e si jo us poré servir de mon ofici jo seré prest d'obeir a tots vostres manaments.

"Lo cavaller, oït lo perquè venia, sens parlar-li mot tornà's a llevar lo barret del cap, abaixant un poc lo cap, mostrant li regraciava tot lo que dit havia, e pres-lo per la mà. E primerament lo posà en una tenda on havia quatre cavalls sicilians molt grans e bells ab les selles acerades e les brides totes daurades. Aprés lo portà en altra tenda on hi havia quatre llits de camp molt singulars e molt bells.

-Quina era la singularitat d'ells? -dix l'ermità.

-Senyor, jo us ho diré; en cascun llit hi havia còceres e matalafs, e los papallons eren de brocat verd, la forradura dins era de setí carmesí, tots brodats d'orfreberia ab molt batents que penjaven, e com gens de vent feia tots se menejaven. E tal era l'un llit com l'altre, e tots d'una color e d'una faisó sens que no hi havia milloria neguna. Als peus de cascun llit estava una donzella galantment abillada, e d'inestimable bellea; e açò feia, senyor, lo llit singular. E los dos llits estaven a l'un cap de la tenda e los altres dos estaven a l'altre cap, e com entraven en dret de la porta de la tenda estaven quatre escuts penjats molt bé pintats.

"Aprés lo portà en una altra tenda e a la porta estaven quatre grans lleon coronats; e com veren a Jerusalem tots se llevaren en peus; e ell hagué molt gran temor. E prestament fon aquí un petit patge, e ab una verga prima donà a cascun un colp, e prestament se tornaren a gitar en terra. Con fons dins la tenda véu quatre arnesos molt bé febrits e bé en punt, ab quatre espases molt ben guarnides e ben daurades. E al cap de la tenda, un poc més de la mitjania, estava una cortina de vellut verd, e véu que un altre petit patge tirà la cortina; e lo rei d'armes véu quatre cavallers asseguts en un banc, e tenien en dret dels ulls una gran tovallola de fil de seda ben clara; ells podien ben veure a tots los qui eren en la tenda e los altres no els podien bé divisar. E tenien esperons calçats e espases nues, la punta en terra e lo pom porp dels pits. Com lo rei d'armes hagué estat mirant un poc espai, lo cavaller ancià lo tragué defora e posà'l en una altra tenda.

"E totes aquestes tendes, que dites vos he, de part de dins eren de carmesí i totes brodades així com los papallons dels llits. Com fon dins aquella tenda véu un gran tinell parat ab molta veixella d'or e d'argent, e moltes taules parades. E no entrava negú en aquella tenda que per força o per grat havien a menjar e a beure; e si no volien menjar tots lo lleixaven, e venia un lleó qui es posava a la porta de la tenda e no el lleixava eixir. Molta d'honor fon feta al rei d'armes; e com hagué menjat, que se'n volia anar, l'ancià cavaller pres del tinell un gran plat d'argent qui pesava trenta-cinc marcs, daurat, e donà-lo-hi ab lo comiat.

"Com lo rei d'armes fon davant lo Rei, recità-li tot lo que havia vist, e li dix que jamés en tota la sua vida no havia haguda més temor. Dix lo Rei:

"-No es deu negú admirar de res que veja, car cascú ve ab sa fantasia. Si cavallers són d'estima, ells vendran ací.

"Lo Rei anà a oir missa, e aprés dinar, que era ja hora tarda, veren venir los quatre cavallers. Lo Rei, com ho sabé, posà's la porta de la Roca, e la Reina, asseguts l'u prop de l'altre e tots los estats estigueren de peus, e apartaren-se a una part e a l'altra, faent carrer.

"Ara, senyor, recitaré a la senyoria vostra ab quina magnificiència vengueren davant lo Rei. Primer de tots venien quatre patges de poca edat, ab gipons tots d'argenteria, jaquets sens mànegues trepats fins a la cinta; e les trepes e lo cos ben brodat; les calces totes brodades de perles molt belles. E cascú portava un lleó lligat ab una trenyella d'or e de seda, ab grans collars d'or que los lleons al coll portaven; e los patges anaven primers en la forma que dit he. Aprés venien los quatre cavallers a cavall ab sengles hacanees totes blanques ab guarniments de vellut morat e brodats d'una divisa e d'una color; les robes que portaven eren de domàs burell, les mànegues obertes e feses a costats, ab gipons de brocat carmesí; portaven papafigos de vellut negre; al cap portaven capells de palla coberts tots dalt de planxes d'or a forma de teulada; e sobre los papafigos portaven grosses cadenes d'or; los estivals eren de setí negre, ab les llargues polaines que parien molt bé ab los esperons ben daurats, e los estivals eren forrats de fina grana, e la volta dalt que fan prop la cuixa eren brodats de grosses perles orientals molt fines. Los papafigos portaven tan alts que escassament los ulls mostraven, ab les espases cenyides, que los llurs gests se mostraven ésser de grans senyor que venien de camí. E ab veritat se pot dir que de tots quants grans senyors hi són venguts no n'hi ha vengut negú qui ab tan gentil orde sia vengut, ne més acceptes a totes les gents.

"Com foren prop del Rei descavalcaren e saludaren-lo ab lo cap; e a la Reina, perquè és don, feren-li una poca reverència de genoll. E lo Rei e Reina los reteren les saluts e tornaren-se a seure. E los cavallers estigueren segurs, sens fer negun moviment més de mitja hora, sinó mirant l'estat e lo comport del Rei e de la Reina: e no era negú que els pogués conèixer, e ells coneixen a molts així de sos vassalls com d'estrangers.

"Com hagueren bé mirat a tot llur plaer, acostà's u dels patges a ells ab lo lleó que portava per trenyella, e l'un cavaller mès en la boca del lleó un escrit, e baixà's a l'orella del lleó e parlà-li. No es pogué saber què li dix. Lo lleó anà devers lo Rei e conegué'l així com si fos una persona. Con la Reina véu venir lo lleó solt, no pogué estar que no es llevàs del costat del Rei, e totes les donzelles ab ella. Lo Rei la pres per la roba e aturà-la e dix que es tornàs a seure, que no era de pensar ni creure que tals cavallers que fossen venguts en la sua cort que ab animals haguessen d'enutjar negú. E la Reina, més per força que per grat, se tornà en son lloc. E no era admiració que la Reina s'espantàs, que cosa era de temorejar.

"Lo lleó era tan domèstic que no feia mal a negú. Lo lleó anà dret al Rei ab la lletra que portava en la boca, e lo valerós Rei sens temor alguna li pres de la boca l'escrit, e lo lleó prestament se gità als peus del Rei. Lo qual escrit era del tenor següent:

Sàpien per cert tots aquells qui la present carta veuran, com aquests quatre frares d'armes són compareguts en presència del senat de Roma, e del cardenal de Pisa, e del cardenal de Terranova, e del cardenal de Sant Pere de Lucembor, e del Patriarca de Jerusalem, e de misser Alberto de Campobaixo e de misser Ludivico de la Colonda, e han request a mi, notari per autoritat imperial, que fes acte públic com aquests són cavallers de quatre quarters, ço és a saber, de pare e de mare, d'avi e d'àvia; e negun senyor del món reprotxar no els pot per llinatge ni per títol negú. E per senyal de veritat pos ací mon acostumat signe de notari públic. † AMBROSINO DE MÀNTUA. Dada en Roma a dos de març, any mil...