Com Tirant vencè lo quart cavaller.

-Senyor, la senyoria vostra deu saber que aquesta batalla s'havia de fer a peu. E lo dia assignat ells entraren los dos en la lliça, present lo Rei e la Reeina, los jutges del camp e tots los grans senyors que en la cort eren. E combateren-se molt ferament, e vengueren-se abraçar, e per força l'u e l'altre lleixaren caure les atxes e tiraren les dagues, car de les espases no se'n podien servir: tant abraçats estaven. E tallaren-se les cordes de seda amb què los baciments estaven lligats.

-Com! -dix l'ermità- ¿E tan poc sap Tirant e los altres, que ab seda hagen a lligar lo bacinet?

-¿Ab què es pot lligar millor -dix Diafebus-, sí Déu vos done llonga vida en aquest món e paradís en l'altre?

-Mon fill -dix l'ermità-, en lo temps de mon jovent, no que ho haja acostumat de portar ni de fer armes, mas estiguí alguns dies ab un cavaller qui sabia molt en les armes, e viu-lño combatre en lliça a tota ultrança, e ell fóra mort d'aquella volta si no fos estat lo cordó de seda que portava. E ara vos diré, mon fill, com se deu fer. Preneu fil de ferre d'aquell que posen en les llànties, que es doblega a totes parts, e cobriu-lo tot de seda a manera de cordó, e per fort que el lligueu tostemps presta e es doblega en aquella part que el volreu, e si l volen tallar no poden; la seda porien tallar, ams no lo ferro. EE aquest és bon secret en les armes.

-Ara vejam la fi de la batalla. Si us plaurà, senyor, diré a la senyoria vostra que stant ells així abraçats e los cordons del s bacinets tallats, donaren-se motls colps l'u a l'altre, e los dos caigueren en terra e llevaren-se com a valents cavallers, e tan prest com foren de peus tornaren les dagues en les baïnes e tiraren les espases, ee tornaren a la batalla molt aspre e cruel: que lo cavaller tenia gran desesperació per los tres germans d'armes que li havien morts, e feia molt gran esforç. E Tirant s'esforçava per no perdre lo violari: que tantes armes feien los dos cavallers que tots los miradors n'estaven admirats, e prengueren plaer que tal batalla no vingués a fi perquè negú d'ells no morís. E tornaren-se altra volta abraçar e hegueren a llançar les espases e venir a les dagues, e puc bé dir, senyor, que negú dels dos cavallers no fon nafrat en lo cos, sinó en lo coll i en lo cap, davall lo bacinet; per ço com lo bacinet estava fuix, posaven les dagues dejús la faltda del bacinet e allí se ferien malament. Aprés tornaren a caure altra volta. E lo cavaller portava l'arnès de les cames de paper engrutat covert de fulla d'argent, que pròpiament paria arnès de cama e de cuixa, e da part de tras portava cuiro de bou clavat ab lo peto, e anava molt llauger, que tenia molt gran avantatge. Emperò, ab la valentia que tenien los dos, se tornaren a llevar altra volta e tornaren a fer armes, mas estaven molt empedits l'un e l'altre, que no es podien dar tants colps com hagueren, per los bacinets que tenien deslligats, que els torbava la vista, que no es podien bé veure; emperò lo cavaller tant s'estrengúe am Tirant que el féu caure en terra, e Tiorant lo tingúe tan forta abraçat al caure que l'hagué a seguir, e los dos caigueren en terra. E Tirant donà tan gran colp en terra del cap, que lo bacinet li sortí tres passes lluny, e trobà's més llauger que de primer, e per temor de morir féu son poder de llevar-se ans que l'altre; e fon-li bé mester, que com Tirant fon de peus l'altre tenia les mans e genolls en terra per llevar-se, e Tirant, qui fon més prest llevat e véu l'altre qui estava ja per alçar-se, donà-li am les mans gran empenta e féu-lo caure de l'altra part, e tenia'l tan a prop que no el lleixava menejar, e posà-li los genolls sobre lo cos per voler-li llevar lo bacinet. Lo cavaller qui en terra estava sentí que Tirant li tenia los genolls en dret dels pits, voltà tot lo cos, e l'arnès dee Tirant am l'arnès de l'altre allenegà, que Tirant no es pogué tenir e caigué a l'altra part, e los dos treballaren qual primer se llevaria. La sort e fortuna volgué ajudar a Tirant: per ço com lo bacinet li era caigut trobà's molt més llauger que l'altre e llevà's més prestament, que li valgué molt.

"Senyor, jo tinc compassió de la mort d'aquests quatre cavallers germans d'armes com així moriren, e aquest jamés se volgué dar per vençut sinó que volgué morir martre d'armes. E, senyor, Tirant ha hagut de grans ventures perquè és molt destre en les armes ee més t´giny quee no força; e la major virtut que té és que li dura molt l'alè, que si combat del matí al vespre, e estiga tostemps armat, jamés se perd per alè.

-Aqueixa és la principal virtut que el cavaller pot haver -dix l'ermità- qui ha de fer armes. Vejam vosaltres, cavallers qui sou jóvens e sabents en l'exercic dee les armes, qual estimaríeu més: ¿ésser fort e no destre ni ginyós, o molt destre e ginyós e no fort?

Entre aquells cavallers que allí eren haugué de moltes opinions. Aprés los dix què volrien més:

-¿Entrar en batalla concordada, egualment armats a cavall, espasa sens esperons, o esperons sens espasa e que així us haguésseu de combatre? E dic-vvos certament que jo he vist fer tals batalles. Encara jo en viu fer una altra batalla ddavant lo duc dee Milà e fon mès en elecció de dos cavallers que es volien mal, a cavall l'u e l'altre a peu, armats egualment ab armes defensives; lo de cavall portava espasa sola sens altres armes ofensives, e lo de peu portava llança ab un punyal: ¿qual d'aquestes elegiríeu si reequests ne fósseu?... Ara deixem açò -dix l'ermità a Diafebus-: digau-me Tirant si ha fet altres cavalleries en aquest honoróspas d'armes a tota ultrança.

-Senyor, jo us ho diré -dix Diafebus-: aprés que aquests quatre cavallers foren morts vengué un cavaller qui es nomenava Vilafermosa, molt valentíssim cavaller, e natural d'Escòcia; un dia estant en la cort, en presència deel Rei e de la Reina, dix Tirant les següents paraules.