Lo vot que Tirant féu davant lo rei de França e molts altres cavallers.

-Com per la divinal gràcia de Déu omnipotent jo sia posat en l'ordre de cavalleria, franc e llibert de tota captivitat e altre empediment, no constret ni forçat, mas com a cavaller qui desitja guanyar honor, faç mon vot a Déu e a tots los sants de paraís, e a mon senyor lo duc de Bretanya, capità general d'aquest estol, portantveus del molt excel.lent e crestianíssim rei de França, de jo ésser hui lo primer qui eixirà en terra e lo darrer qui es recollirà.

Après jurà Diafebus, e féu vot d'ell escriure lo seu nom en les portes de la ciutat ja nomenada de Trípol de Suria.

Aprés féu vol altre cavaller, e votà que si lo Rei eixia en terra, d'acostar-se tant a la muralla de la ciutat, que posaria un dard dins la dita ciutat.

Llevà's altre cavaller, e féu vot dient, que si lo Rei eixia en terra, d'ell entrar dins la ciutat.

Aprés jurà altre cavaller, e féu vot d'entrar dins la ciutat e pendre donzella mora del costat de la mare, e posar-la dins la nau e dar-la a Felipa, filla del rei de França.

Féu vot altre cavaller de posar una bandera en la més alta torre de la dita ciutat.

Molts cavallers anaven dins la nau del Rei, qui passaven nombre de quatre-cents cinquanta cavallers d'esperons daurats, e lla on són molts d'un ofici tostemps s'hi engendra enveja e mala voluntat, car lo pecat d'enveja té moltes branques, per aquells cruels envejosos qui tenen dol e despit del bo e virtuós cavaller.

Molts foren moguts per fer rompre lo vot a Tirant, que feien tots los preparatoris ab barques e ab llaüts e ab galeres perquè poguessen primer eixir en terra.

La morisma era tanta com veren tan gran estol, per les fumades que havien fetes a una part e a altra, que vengueren infinits moros e posaren-se vora mar per no lleixar pendre terra als crestians. Tirant se mès en la sua galera; e totes les galeres anaven ajustades per dar escala en terra, e anaven-se tan prop que quasi lo parament se tocava.

Com foren prop de terra, que ja podien donar les escales, totes se voltaren perquè ciant, acostassen les popes en terra per eixir la gent, sinó la de Tirant que manà que donàs la sua galera de la proa en terra. Com sentí que la fusta tocà en terra, que els era encallada, Tirant, qui estava armat a la proa, saltà en l'aigua. Los moros qui el veren cuitaren per ell, per matar-lo; emperò Diafebus, ab altres, ab ballestes e ab espingardes lo defensaven molt bé. Aprés d'ell saltaren molts hòmens d'armes per ajudar-li, e molts mariners.

La galera del Rei e altres hagueren voltat e llançaren les escales en terra. ¿Però qui era aquell qui gosàs eixir, tanta era la morisma? E lo major combat fon lla on era Tirant. La virtut, la bondat, la força, e lo saber fon en lo Rei i en los seus que com a valentíssims cavallers ixqueren en terra per les escales, e tanta era la pressa d'aplegar als moros que molts caïen en la mar.

Com tota la gent fon en terra, així de les galeres com de les naus, donaren gran batalla als moros, on morí molta gent d'una part e d'altra.

Com los moros se volgueren retraure disn la ciutat, a la mescla d'ells, molts bons cavallers entraren ensems ab ells, e pregueren cinc carrers de la ciutat, e no en pogueren més haver. E tots los cavallers compliren los vots en aquells cinc carrers que guanyaren, e carregaren les naus e les galeres de molta riquea que prengueren. E tan gran fon lo socors que vengué als moros que no pogueren passa més avant.

Com vengué al recollir, aquí fon lo gran perill, però lo Rei, per consell de mariners, féu fer de galera a galera, com estaven les escales en terra; de l'una a l'altra posaren taules encadenades perquè pogués passar molta gent, e al recollir ne moriren molts.

Com tots foren recollits, restà Tirant, que encara no havia complit son vot. La sua galera havien ja desencallada, qui tenia l'escala en terra esperant-lo que pujàs. Un cavaller, lo qual desitjava honor, la qual per ses virtuts ell bé mereixia, qui es nomenava Ricard lo Venturós, foren restats sols ell e Tirant. Dix Ricard a Tirant:

-Tota la gent és recollida o morta. No resta ací sinó tu e jo.

Puix has hagut la mundana glòria d'ésser estat lo primer dels vencedros lo qual ab gentil ànimo i esforç de cavalleria los teus peus benaventurats tocaren la terra de maledicció on se canta nit e dia la reprovada secta d'aquell enganador sens fe, amor e caritat de Mafomet, qui tanta gent decebuda en lo món; puix tanta honor has aconseguida, e no ignores com jo t'he defès de molts perills qui t'estaven aparellats, hages coneixença e posa't en raó que vulles entrar primer en la galera, per ço que siam eguals en honor e fama e bona germandat; car la mundana glòria, a vegades, qui tota la vol, tota la perd. Posa't en raó e fes-me part d'açò qui és meu, e ti bé esment al que et diré. Peus e mans e cor, tot ho tinc; amor e voluntat, cruel com a lleó famejant, tot abunda en mi; ira, supèrbia, enveja, en aquesta mà la tinc tancada. Com l'obriré no és negú que mercè puga trobar en ella. Jo la vull subjugar e posar-la sots la mia potestat e senyoria.

-No som en temps d'abundar en paraules -dix Tirant-. La mort o la vida en la tua mà està. Jo seré dit victotriós si los dos morim per la mà d'aquests infels e só cert que les nostres ànimes seran salvades, morint ab ferma fe e com a bons crestians, defenent les nostres persones. E l'hora que jo fiu mon vot, pensí ans de la mort que de la via, e en tots los dubtes de la mort; però tot me fon no res en esguard d'aquella honor e gentil estil de cavalleria, que morint com a cavaller és vida honrada de gran glòria, honor e fama en aquest món e en l'altre. E si jo tal vot no hagués fet davant la presència d'un tan excel·lent senyor com és lo rei de França, no dic encara en presència d'un tal senyor, mas en la mia pensa fos caigur un tal fet entre les dents, jo hagués dit o promès fer tal vot, ans morir que venir a menys de la promesa; car cavalleria no és pus sinó donar fe de virtuosament obrar. Per què, Ricard, dona'm la mà e anem a morir com a cavallers, e no estigam ací en tantes supèrflues paraules.

Dix Ricard:

-Jo só content. Dóna'm la mà e ixcam de l'aigua, e anem contra los enemics de la fe.

E estaven los dos cavallers en l'aigua de la mar, qui els dava fins al pits, per les llances, dards, passadors e pedres que els tiraven, sinó per esguard de les galeres que els feien gran defensió.

Com Ricard véu que Tirant ixqué fins a la vora de la mar per ferir en los moros, ell lo tirà de la sobrevesta e tornà'l disn l'aigua, e dix:

-Jo no conec cavaller en lo món sens temor sinó tu. E puix veig lo teu ànimo tan esforçat, fes així: posa primer lo peu en l'escala, e jo llavors pujaré primer.

Lo Rei congoixava's molt perquè aquells, dos tan singulars cavallers no es perdessen. Tirant volgué-li fer part de l'honor e fon content de posar lo peu dret en l'escala. Llavors Ricard pujà primer, e Tirant fon lo darrere de tots, e aquí acabà son vot de complir.

Fon gran qüestió entre aquests dos cavallers, per quant los uns deien que Tirant ab molta glòria. E Ricard, veent que tots daven l'honor a Tirant, en presència del Rei féu principi a un tal parlar.