Raons de conhort que fa Diafebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç dŽamor.

-Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant. E encara qué a vós aparega dura cosa estranya ésser subjugat al jou d'amor, podeu verdaderament creure que no és en potència de negú poder-hi resistir. Per ço, Capità senyor, tant com l'home és més savi, tant deu més ab discreció cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la sua pensa, car la bondat de l'home apar, que caigut per contraris casos, sàpia sostenir les adversitats d'amor ab virtuós ànimo. Per què alegrau-vos e davallau d'aqueix lloc de pensaments on vós sou assegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que en tan alt lloc hajau mès vostre pensament, e vós d'una part e jo d'altra, porem donar remei a la vostra novella dolor.

Com Tirant véu lo bon conhort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Llevà's empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com l'Emperador l'havia tramès. Emperò Tirant menjà molt poc de la vianda, e begué molt de les sues llàgremes, coneixent ab viva raó que era pujat en més alt grau que no devia. Emperò dix:

-Puix aquesta qüestió ha hagut principi en aquest dia, żquan a Déu serà plasent que poré obtenir victoriosa sentència?

Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar estava destemprat. E per la molta passió que Tirant tenia, llevà's de taula e posà's dins una cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li feia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgué un poc reposar.

Diafebus pres ab si una altre cavaller e ferem la via del palau, no ab cor de veure l'Emperador, mas per veure les dames. L'Emperador estava en una finestra assegut. Véu-los passar; tramès-los a dir que pujassen lla on ell era. Diafebus ab l'altre pujaren a les cambres on l'Emperador era ab totes les dames. L'Emperador li demanà què era del seu Capità, e Diafebus li dix que estava un poc enutjat. E com ho sabé, desplagué-li molt e manà que los seus metges l'anassen de continent a visitar.

Com los metges foren tornats, feren relació a l'Emperador com estava molt bé, que no era estat lo seu mal sinó mutació dels aires indigests. Lo magnànim Emperador pregà a Diafebus li recitàs totes les festes que en Anglaterra s'eren fetes en les bodes del Rei ab la filla del rei de França, e de tots los cavallers qui armes havien fetes e quals eren estats los vencedors del camp.

-Senyor -dix Diafebus-, a molta gràcia e mercè hauria a la majestat vostra jo no hagués a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa hagués a pensar, per jo ésser parent de Tirant, li hagués a donar llaor neguna, sinó així com realment és passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tinga que creure lo contrari, jo tinc a ací tots los actes signats de la pròpia mà del Rei e dels jutges del camp e de molts ducs, comtes e marquesos, de reis d'armes, d'herauts e porsavants.

L'Emperador no pregà que els hi fes portar en l'instant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi tramès, e aprés recità llargament a l'Emperador totes les festes per ordre així com eren estades fetes, e per semblant les armes. Aprés llegiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolació que l'Emperador hi pres; e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui estaven ab gran devoció escoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren saber lo casament de la infanta de Sicília e la lliberació del gran Mestre de Rodes.

Com totes les coses foren explicades, l'Emperador se n'anà per tenir consell, lo qual cascun dia acostumava tenir de matí mitja hora, e aprés vespres una hora. E Diafebus volgué'l acompanyar, e lo valerós senyor no ho volgué, sinó que dix:

-Cosa acostumava és que los cavallers jóvens llur delit és estar entre les dames.

Ell se n'anà e Diafebus restà e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina suplicà a l'Emperadriu sa mare que passassen en una altra sala perquè es poguessen un poc espaiar, car molt temps havia que estaven tancades per lo dol del germà. Dix l'Emperadriu:

-Ma filla, vés on te vulles, que jo só contenta.

Passaren tots en una gran sala molt meravellosa, toda obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfits de diverses colors llavorades, imatges que feien admirar als miradors. Les finestes e les colones eren de pur crestall, e lo païment, lo qual era fet tot a centells, qui llançava molt gran resplandor. Les imatges de les parets divisaven diverses històries de Boors e de Perceval e de Galeàs com complí l'aventura del Siti perillós, e tota la conquesta del Sant Greal s'hi demostrava. La sobirana coberta era tota d'or e d'atzur, e entorn de la coberta eren les imatges, totes d'or, de tots los reis de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rei havia un permòdol en lo qual havia un escut en què estaven figurades les armes del rei, e lo seu nom en lletres llatines se manifestava.

Com la Infanta fon en la sala apartà's ab Diafebus un poc de les sues donzelles e començaren a parlar de Tirant. Diafebus, qui véu tan bona disposició, que la Infanta parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir.

-ĄOh quanta glòria és per a nosaltres haver travessada tanta mar e ésser atesos ab salvament al port desitjat de nostra beatitud; e per gràcia especial havem obtès que los nostres ulls hagen vista la més bella imatge d'humana carn que de nostra mare Eva ençà sia estada ni crec que jamés serà, complida de totes les altes gràcies e virtuts, gràcia, bellea, honestat, e dotada de saber infinit! E no em dol dels treballs que soferts havem, ni los que són per a venir, per haver trobada vostra majestat que és mereixedora de senyorejar l'univers món, e en açò no d'hi deu entendre sinó vostra altesa. E tot lo que he dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat, e estotjau-ho dins los llocs més secrets de la vostra ànima, com aquell famós cavaller de Tirant lo Blanc sia vengut per sola fama, oint recitar de vostra celsitud tots los béns e virtuds que per natura podien ésser comunicats a un cos mortal. E no pense la vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerós rei de Sicília, ni menys per les lletres de l'Emperador, pare vostre, qui ha tramès al rei de Sicília, ni pense vostra celsitud que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet d'armes, com ja les teníem molt bé experimentades; ni menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres, qualsevulla d'aqueles, estaria bé per temple d'oració: tan grans e tan belles són, e cascú de nosaltres presumeix ésser un petit rei en sa terra; e pot creure la celsitud vostra que la venguda de nosaltres no és estada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batalles se fan, tot serà per amor e contemplació vostra.

-Oh trista de mi! -dix la Infanta-, że què és lo que em dieu? żPoré jo gloriejar-me que per amor de mi siau tots ací venguts, e no per amor de mon pare?

-Sobre açò poria jo fer salva ma fe -dix Diafebus-, com Tirant, qui ens és germà e senyor de tots, nos pregà que volguéssem venir ab el en aquesta terra, e li volguéssem fer tanta d'honor, perquè poguéssem veure la filla de l'Emperador, la qual ell desitjava més veure que a tot lo restant del món. E de la primera vista que de vostra altesa ha hagut, tant és lo grat que té de vostra excel.lència que a dat del cap en lo llit.

Com Diafebus presentava aquestes coses a la Infanta, ella estava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de record, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat l'havia compresa, que no podia parlar. Car amor d'una part la combatia, e vergonya d'altra part la'n retraïa. Amor l'encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo hi vedava per temor de confusió.

En aquest instant vengué l'Emperador e cridà a Diafebus, perquè li plaïa molt lo seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que l'Emperador volia sopar. Pres llicència d'ell e acostà's a la Infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.

-Sí -dix ella-: preniu abraçars de mi, estotjau-ne per a vós, e feu-ne part a Tirant.

E Diafebus s'hi acostà e féu lo que ella li havia manat.

Com Tirant sabé que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la Infanta, estava ab lo major desig del món que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la cambra, Tirant se llevà del llit e dix-li:

-Lo meu bon germà, żquines noves me portau de la que és en virtuts complida e té la mia ànima encativada?

Diafebus, veent l'extrema amor de Tirant, abraçà'l de part de sa senyora, e recità-li totes les raons que havien passades. Tirant restà més content que si li hagués donat un regne, e pres en si molt gran esforç, que menjà bé e s'alegrà, desitjant quan vendria lo matí perquè la pogués anar a veure.

Com Diafebus fon partit de la Infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon forçat de llevar-se del costat de son pare i entrar-se'n en la sua cambra. La filla del duc de Macedònia havia nom Estefania, que era donzella que la Infanta tenia en molt gran amor, per ço com s'eren criades de poca edat ensems, no havent més temps l'una que l'altra. Com véu que la Infanta se n'era entrada en la cambra, llevà's prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la Infanta li recità tot lo que Diafebus li havia dit, e l'extrema passió que passava per l'amor de Tirant:

-E dic-te que més m'ha contentat la vista d'aquest tot sol, que de quants n'he vists en lo món. És home gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest lo gran ànimo que té, e les paraules que dela sua boca ixen acompanyades de molta gràcia. Veig-lo cortès e afable més que tot altre. E, doncs, tal com aquest qui no l'amaria? ĄE que sia vengut ací més per amor mia que de mon pare! Certament jo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest serà la vida e conservació de la mia persona.

Dix Estefania:

-Senyora, dels bons deu hom triar lo millor, e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet, no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no el degués amar e subjugar-se a tota sa voluntat.

Estant en aquestes delitoses raons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la raó ja dita, que l'havia de llet criada, e demanà'ls de què parlaven. Dix la Infanta:

-Nosaltres parlam de què ens ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s'hi trobaren.

E parlant d'aquestes coses e d'altres, així passaren la nit, que poc ni molt la Infanta no dormí.

E l'endemà Tirant se fon vestit ab un manto d'orfebreria. La devisa era tota de barbes de mill, e les espigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto qui deia: Una val mill e mill no valen una. Es les calces e lo capiró lligat la francesa, d'aquella devisa mateixa. E en la mà portava lo bastó d'or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela s'abillaren molt bé de brocats e de sedes e d'argenteria, e així abillats anaren tots al palau.

Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a cascun llindar de la porta, de part de dins, a l'entrant de la plaça, havia una pinya tota d'or, d'altària d'un home e molt grosses, que cent hòmens no les porien alçar; les quals en temps passat havia fetes fer l'Emperador en lo temps de la posperitat per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts onços e lleons ab cadenes d'argent molt grosses que estaven lligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada d'alabaust.

Com l'Emperador sabé que lo seu Capità era vengut, manà que el deixassen entrar. E trobà'l que es vestia, e sa filla Carmesina qui el pentinava, e aprés li donà aiguamans; car cascun dia ho acostumava de fer. E la Infanta estat en gonella d'orfebreria tota llavorada d'una herba que ha nom amorval, e ab lletres brodades de perles que entorn eren, e deia lo mot: Mas no a mi. Com l'Emperador se fon acabat de vestir dix a Tirant:

-Digau-me, Capità, żquin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?

Dix Tirant:

-Senyor, la majestat vostra deu saber que lo meu mal és de mar, car los vents d'aquesta terra són més prims que los de ponent.

Respòs la Infanta ans que l'Emperador parlàs:

-Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e llonga vida -mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella l'havia entès.

LŽEmperador ixqué de la cambra ab lo Capità parlant, e la Infata pres a Diafebus per la mà e detinguéŽl e dix-li:

-De les paraules que em digués ahir no dormí en tota la nit.

-Senyora, voleu que us diga?, nostra part nŽhavem haguda.Empero molt reste aconsolat com haveu entès a Tirant.

-żE com pensau vós -dix la Infanta-que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre llatí per escur que el vullau parlar.

-Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres -dix Diafebus- practicar ab persones qui sien molt enteses.

-Per avant ho veureu -dix la Infant- en lo practicar, e veureu si coneixerem les vostres passades.

La Infanta manà que vengué Estefania ab altres donzelles per tenir companyia a Diafebus, e prestament ne vengueren moltes.Com la Infanta lo véu ben acompanyat entrà-seŽn dins la sua cambra per acabar-se de vestir,Tirant en aquest espai hagué acompanyat a lŽEmperador a la gran església de Santa Sofia, deixà`l dient hores, i ell tornà al palau per acompanyar a lŽEmperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran sala trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los estava recitant les amors de la filla del rei de Sicília e de Felip. E Diafebus era tan domèstic e tan pràctic entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles.

Com veren entrar a Tirant totes se llevaren de peus e diguere-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure enmig dŽelles e parlaren de moltes coses.

Ixqué lŽEmperadriu tota de vellut buerell vestida. ApartàŽs ab Tirant e demanà-li de son mal. E Tirant li dix que ja estava molt bé .No tardà molt que la Infanta ixqué vestida ab una roba del seu mateix -nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab mànega oberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran estima.Bé mostrava lo seu agraciat gest, ab la bellesa infinida, que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames si la fortuna li hagués volgut ajudar.

Tirant pres del braç a lŽEmperadriu, per ço com era Capità major, e preceïa a tots los altres; car aquí havia molts comtes e marquesos, hòmens de gran estat; e volgueren pendre a la Infanta del braç, i ella dix:

-No vull negú vaja prop de mi sinó mon germà Diafebus.

E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant estimara més estar prop de la Infant que no prop de lŽEmperadriu. E anant a lŽesglésia dix Diafebus a la Infanta:

-Mire vostra altesa, senyora, los esperits com se senten.

Dix la Infanta:

-Per què ho dieu?

-Senyora- dix Diafebus-, per ço com vostra excel.lència sŽés vestida de gonella de xaperia brodada de grosses perles, e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. ĄOh, com me tendria per benaventurart si jo podia fer que aquest manto jo el pogués fer estar sobre aquesta gonella!.

E perquè anaven molt prop de lŽEmperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentí tirar del manto, detingué és un pas atràs, e aquell posàŽl sobre la gonella de la Infanta. E dix:

-Senyora, ara està la pedra en son llos.

-Ai trista!żSou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny?żTan poca vergonya teniu que en presència de tantes gents dieu tals coses? -dix la Infanta.

-No, senyora, que negú no ho ou ni ho sent ni ho veu-dix Diafebus-. E jo sabria dir lo paternòster al revés, que negú no lŽentendria.

-Certament jo crec -dix la Infanta- que vós haveu après en lŽescola dŽhonor, ,lla on se llig dŽaquell famós poeta Ovidi lo qual en tots sos llibres ha parlat tostemps dŽamor verdadera. E qui da son poder dŽemitar al mestre al mestre de la ciència, no fa poc.E si vąs sab‚seu en qual arbre se lleva amor e honor, e sab‚seu la pràctica dŽesta terra, com serĄeu home de bona ventura!

Acabades aquestes raons, foren a lŽesglèsia.LŽEmperadriu entrà dins la cortina, e la Infant no hi volgué entrar, dient que faïa gran calor; e no ho faïa sinó perquè poguès mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posàŽs prop lŽaltar ab molts ducs e comtes que hi havia. E tots li donaren lŽhonor que estigués primer per esguard de lŽofici que tenia. E ell tostemps acostumava oir la missa agenollat.Com la Infanta lo véu ab los genolls en terra, pres un coixí de brocat dŽaquells que ella tenia allí, e donàŽl a una de les sues donzelles que el portassen a Tirant. E lŽEmperador qui véu fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaers. Com Tirant véu lo coixí que la donzella lo hi adobà perquè sŽagenollàs, llevàŽs de peus e féu gran reverència de genoll a la Infant ab lo capiró fora del cap.

No penseu que en tota aquella missa la Infanta pogués acabar de dir ses hores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.Com Tirants hagué molt bé contemplada la bellea singular de la Infanta , e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son record haver vistes, e dix que jamés havia vista ni esperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada dŽinfinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natrua havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular; car estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes dŽor,los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap; e estava admirant encara de les celles que paria fossen fetes de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror dŽespessura de pèls, mas estant ab tota perfecció de natura; més estava admirant dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com a pedres precioses, no pas girantlos vigorosament, mas refrenats per graciosos esguards, parien que portassen ab si ferma confiança; lo seu nas era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara, que era dŽesxtrema blancor de roses ab llirirs mesclada; los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall. E estava més admirat de les mans, que eren dŽextrema blancor e cornudes que no sŽhi mostrava os negú, ab los dits llargs e afilats, les ungles canonades e encarnades que mostraven portar alquena, no tenint en res negun defalt de la natura.

Com fon la missa dita, tornaren al palau per lŽordre mateix, e Tirant pres comiat de lŽEmperador e de les dames e tornà-seŽn a sa posada ab tots los seus. Plegant a la posada se nŽentrà en la cambra e llançàŽs sobre lo llit pensant en la gran bellea que la Infanta posseïa, e lo seu gest tan agraciat li féu tant augmentar lo seu mal que dŽuna pena que sentia, llavors no sentí cent, acompanyat de molts gemecs e sospirs. Diafebus entrà en la cambra e véu estar a Tirant en molt trist e adolorit continent. Dix-li:

-Senyor Capità, vós sou lo més descominal cavaller que jo haja vist de ma vida. Així com altres farien festade nou lliçons de sobres dŽalegria dŽhaver vista sa senyora e les festes e honors que us ha fet més que a tots quants grans senyors hi havia, e trametre-us lo coixí de brocat, lo qual se llevà a tramès-lo a vós ab tanta gràcia e amor que ho féu en presència de tots, quant deuríeu restarr lo més gloriós home del món, e vós feu tot lo contrari ab molt gran desordre, que mostru ésser fora de tot record.

 

Veent Tirant lo conhort que Diafebus li faïa, ab veu dolorosa li dix.