Com la Princesa dóna consell a Tirant que es guard de les falses astúcies el duc de Macedònia.

- Deposada honestat la càrrega de temerosa vegonya, la noblea vostra no tinga per cosa deshonesta, ne a càrrec sia a mi impuitat, ne a vici, si per ventura he presumit taonar-me ab vós ab santa e honesta intenció, dolent-me de la vostra molta virtut e noblea. Per vós ésser estranger no volria que prenguésseu algú an en la vostra virtuosa persona incogitadament, per ço com sé vós sou vengut en aquesta terra a pregàries el gran rei de Sicília, confiant en la glòria de vostres mèrits, no podent-vos manifestar los perils que seguir-vos porien, perquè ell los ignora. Per què, jo tinc compassió de la vostra noblea e virtuosa persona, tinc deliberat donar-vos per mon consell, per què ab triümfo i gloriosa fama pugau tornar ab salvament a la vostra pròpia pàtria.

La fi de les paraules de la Princesa fon principi del parlar de Tirant, que dix:

- ż Quan poré jo servir a la majestat vostra, senyora de tanta estima, que sens mèrits precedents, tanta gràcia de lŽaltesa vostra haja aconseguida ? Sols lo record és massa per a mi, e ab devot cor faç humils gràcies e submissions a lŽexcel.lència vostra, que ab tanta virtut de caritat hajau volgut mostrar dolreuŽs e haver compassió de mi e de mos treballs. E perquè no em tingau per ingrat el bé que em feu, jo accepte lŽoferta com de senyora qui sobre totes les del món val, e us ne bese peus e mans, e mŽobligue de seguir tot lo que per lŽaltesa vostra me serà manat. Car cosa és digna e gran llaor e glòria, com lo do és donat sens demanar ni sens alguns mèrits, e és acte de gran liberalitat, e en açò se mostra la vostra excelsa condició ésser més angèlica que humana.

E Tirant la suplicà que li donàs la mà, que la hi volia besar, e l'excelsa senyora no ho volia consentir, e Tirant la'n suplicà moltes voltes, e com véu que fer no ho volia, cridà a la Viuda Reposada e a Estefania, e elles, per fer plaer al Capità, la suplicaren molt que la hi deixàs besar. E ella féu-ho en aquesta manera, no volent-ho consentir que de part de fora la hi besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la hi besàs, perquè besant dins és senyal d'amor, e besant de fora és senyal de senyoria.

La Princesa encara li tornà a dir:

-Cavaller benaventurat, pren esperit de consolació per excel.lència de les tues virtuoses obres, qui són gracioses e de tan resplandent noblea, que a nosaltres fan gloriejar de la nostra gran e alta senyoria, confiant per mà de la tua molta bondat cobrarem tot lo nostre Imperi, car sabem lŽexcel.lència de la tua virtut e fama gloriosa quant és divulgada per les estranyes terres e tenguda per manifesta e verdadera. E és molta honor e glòria a la majestat del senyor Emperador, pare meu, e a mi, qui só succeïdora de lŽImperi grec e en lo regne de Macedònia, qui és ja tot perdut que fper la tua mmà victoriosa nosaltres pugam cobrar tota la nostra senyoria. E si per la tua excel.lent virtut podien ésser foragitats aquests genovesos, italians e llombards, ensems ab los moros, del nostres Imperi e regne de Macedònia la mia ànima restaria aconsolada. Mas tinc dubte de lŽadversa fortuna que no faça pendre alguna mutació a la imperial dignitat, car grans dies ha que ens persegueix. Doncs, esperança del nostre bé, si tu ab voluntat sancera volies pendre aquestes coses per tues, e ab treball de tu e dels teus, e no denegares les mies pregàries, jo et promet donar-te tal premi que serà condecent segons la condició e virtut tua, car no sabràs res demanar que tot o en part atorgat no et sia. Emperò Déu piadós e misericordiós te vulla guardar de les mans dŽaquell famejant lleó, duc de Macedònia, home molt cruel, e envejós e molt destre e sabut en actes de tració. E aquesta és la sua reprovada fama que ell més no matà negú sinó malament. E fama certa és que ell matà aquell valentíssim cavaller germà meu, car batallant ab gran ànimo contra los enemics, ell li vengué de part de tras e tallà-li les corretges del bacinet per ço jque li sortís del cap, e així fon mort per los moros. E per tu un tan gran traïdor com aquest és digne de gran paor, car en ell regnen tots los set pecats mortals, e no crec que ell puga fer bona fi. E per ço, cavaller virtuósñ, vos avise e us consell que com sereu en la guerra que us guardeu dŽell, e no en fieu ni en menjar ni en dormir. E si aquestes coses ab prudència guardes e no les poses en olbit, en altra manera posaràs aguaits a la tua vida. E jatsia que hom diga que la pena deu enseguir a aquells qui la meriten, emperò no és novella cosa pagar los justs per los pecadors.

Estant en aquests raons vengué l'Emperadriu, que s'era llevada de dormir, e assigué's prop d'eels e ab gran instància los demanà de què parlaven. La Princesa respòs:

-Senyora, nosaltres parlam d'aquests gents que dien que han portat los genovesos en ajuda dels moros, quan los poran fer eixir de la nostra terra.

-Qui ho pot saber! -dix l'Emperadriu-. La guerra acompare jo a la malaltia del cos de l'home, que l'un dia està bé e l'altre mal, l'un dia li fa mal lo cap e l'altre lo peu: així és de les batalles, que l'un dia sereu vencedor e l'altre sereu vençut.

Tantes foren les raons de l'Emperadriu, que Tirant no pogué satisfer a les raons de la Princesa. Com ixqueren de vespres dix l'Emperadriu:

-Anem a mostrar lo nostre palau al Capità, com ell no haja vistes sinó aquestes sales i cambres qui són ací baix, e mostrarem-li lo replegat tresor de ton pare.

Elles se llevaren. Tirant pres per lo braç a l'Emperadriu, e Diafebus a la Princesa. Anant per lo palau veren molts bells edificis. Com foren a la torre del tresor la Princesa obrí les portes per ço com ella tenia totes les claus. La torre era tota dins obrada de molt blanc marbre, e historiada de subtil pintura de diverses colors tota la història de Paris e Viana; e tota la coberta d'or e d'atzur, que llançava molt gran resplandor. La Princesa féu obrir setanta-dues caixes totes plenes de moneda d'or, e altres caixes hi havia qui eren plenes de veixella d'or e de les joies e abillaments de la capella que eren molt singulars e de gran estima. De veixella d'argent n'hi havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la coberta. E la veixella tenia l'Emperador en la cuina tot era d'argent.

Tirant e Diafebus estigueren molt admirats del gran tresor que l'Emperador tenia, que jamés tan gran riquesa no havien vista.

Tirant aquella nit pensà molt en lo que la Princesa havia dit, e d'altra part en lo que havia vist. Com lo dia fon vengut, féu tornar a fer altres banderes. E l'una féu pintar, sobre camper verd, cadenats d'or d'aquest llong que tanquen les portes; e era plena, tota la bandera, d'aquells cadenats, e deia lo mot:

La lletra que està primera

en lo mon d'esta pintura

és la clau ab què ventura

tancada té la darrera.

E l'altra bandera féu tota vermella, e féu-hi pintar un corb ab lletres llatines entorn de la bandera que deien: Avis mea, sequere me, quia de carne mea vel alinea saciabo te. Molt foren plasents a l'Emperador e a totes les dames e als cavallers d'honor les paraules d'aquesta bandera.

Aprés Tirant tingué esment un dia en lo dinar de lŽEmperadriu e de la Princesa que les aconseguís en taula. E Tirant entrà per la sala, e com ell hi era servia de majordom e de copa a lŽEmperadriu e a sa filla, com aquell era lo dret de Capità que lla on era lo major cessava lo menor. Com Tirant véu que ja eren a la fi del dinar dreçà les noves a lŽEmperadriu e suplicàla que fos de sa merçè li fes gràcia que lŽaltesa sua li volgués declarar una qüestió en que estava molt dubtós. LŽEmperadriu repòs que si ella hi sabia dar raó que ho faria de bona voluntat.

- Digau-me, senyora -dix Tirant-, al cavaller, żqual li és millor e més honorós:morir mal, puix li és forçat que muira?

E callà e no dix pus. Dix la Princesa:

-Oh Santa Maria val! E quina demanda tan fort feu a la senyora ma mare, com sia ja conegut açò entre les gents, que més val morir bé que mal. Puix forçadament li cové de morir almenys que diguen tots aquells qui ho sabran: certament aquest virtuós cavaller és mort com a valent cavaller. D'açò li daran molta honor si bé mor, que si havien a dir: Oh del malvat cavaller, com és mort vilment! E d'acií li ve molta infàmia e deshonor perpètua per a ell e als seus. Emperò mirau los fets dels romans quanta honor e glòria aconseguien en lo món com honrosament morien en les batalles de defensió de la cosa pública. Aquells de llur glòria deixaven honrosa fama, e com tornaven en la ciutat de Roma, trencaven-li un gran tros de mur, e entrava ab gran triümfo, e com morien com a cavallers de poc ànimo, no se'n faïa menció neguna. Així al parer meu més val morir bé que mal.

Acabant la Princesa les sues darreres paraules quan Tirant donà de la mà en la taula i entre les dents dix que així seria, que escassament lo pogueren entendre, e sens dir res voltà les espatles e anà-se'n a la sua posada. Tots estigueren admirats del continent que fet havia Tirant.

E no tardà molt que l'Emperador fon en la cambra on era l'Emperadriu e sa filla, e recitaren-li lo que Tirant havia dit. Dix l'Emperador:

- Jo tinc gran dubte que aquest cavaller no tinga en si alguna gran passió, o que no es penedia perquè és vingut ací per ésser tan lluny de sa terra, de sos parents e amics o per ventura no tema lo poder dels turcs, o d'altres inconvenients que seguir-se poden. D'aquests afers no en parleu a negú ni en façau demostració neguna ni trameteu per ell, car ans que la nit vinga jo ho sabré.

Partí's l'Emperador de les dames e anà-se'n un poc a reposar.

Com l'Emperador se fon llevat de dormir assigué's en una finestra qui mirava damunt la gran plaça e véu que venia Ricard cavalcant sobre un gran cavall e dix-li que pujàs alt lla on ell era. Com Ricard fon davant l'Emperador féu-li gran reverència e l'Emperador li dix:

-Cavaller, jo us prec per aquella amor que portau a la vostra enamorada, que em digau lo meu Capità per què està tan trist, que ne tinga tal relació.

-Senyor -dix Ricard-. Quisvulla qui haja dit tal raó a la majestat vostra no us ha dita veritat. Ans, senyor, està molt alegre e fa adobar les banderes e les armes.

-Molt me plau -dix lŽEmperador- lo que em dieu. Ara anau e digau-li que vinga a cavall, que jo lŽespere ací.

Ricard anà a Tirant e dix-li tot lo que lŽEmperador li havia dit. Prestanent conegué de bon sentit Tirant que lŽEmperadriu o sa filla lo hi havien dit. E anà al palau sobre una hacannea tota blanca. E abillàŽs aquell dia molt bé, e tots los seus qui lŽacompanyaven. Trobaren lŽEmperador, que ja volia cavalcar, ab molta gent, que lŽesperava, e totes les dames, que eren per les finestres mirant com lŽEmperador cavalcava.

Com Tirant véu la Princesa féu-li molt gran reverència, e ella ab gest afable lo saludà. LŽEmperador demanà a Tirant de què estava ab tan fort pensament, que així lo hi haviem dit:

-E prec-vos que mŽhio vallau dir, que lo remei que jo us daré serà tal, que lŽànima vostra ne serà aconsolada. E sens vergonya neguna mŽho vullau prestament dir.

No tardà Tirant en fer-li tal resposta.