La resposta que I'Emperador fa a Tirant.

-Recobrada la sanitat ma filla Carmesina, la dolor, extrema que en aquell cas jo sentí fon quasi inestimable, així com aquell qui no té sinó un ull e mig, e perd l'u; pensau quina consolació en aquell cas la mia ànima podia haver. No tenia sinó dues filles, l'una tinc mig perduda, que no la puc veure ni oir, ço és la muller del rei d'Hongria, e tinc ací tot lo meu bé; e com la viu quasi morta, d'extrema dolor pensí morir. Però llaors e grácies faç a l'omnipotent Déu, qui de mort, a ella e a mi, nos ha volguts lliberar, e de tot perill és quítia, e jo que em sent molt bé; per qué us prec que l'aneu a veure, car de la vostra vista molt se n'alegrarà.

E aquí parlaren de moltes coses, però metges congoix ven al Capitá se n'anà a la sua posada.

-Aquest es mon delit -dix Tirant-: en la necessitat jo puga estar prop de la majestat del senyor Emperador.

E l'Emperador li regracià molt la sua bona voluntat, e tornà-li a dir que fes lo que els metges li consellaven, però que primer hagués una vista de sa filla Carmesina. E Tirant, molt content de les afables paraules que l'Emperador li deia, desitjava mes estar prop de la Princesa que allí on estava.

Com Tirant fon dins la cambra de la Princesa, trobà allí a l'Emperadriu, qui pres gran plaer en la venguda sua. Passaren moltes raons de la sua malaltia, e veent Tirant que no tenia lloc de poder parlar ab la Princesa, fon-li forqat de partir-se d'allí, per ço que, si los metges venguessen, no ho reportassen a l'Emperador com s'estava ab la Princesa. Pres son comiat ab prou sospirs que hi lleixà, e la galant Estefania, qui l'acompanyà fins al cap de l'escala, e a la partida li dix:

-Senyor Tirant, dau-me remei o dau-me la mort e soterrau los meus membres banyats ab les llàgrimes mies enmig del cami per on passara aquell benaventurat Gran Conestable, e porà dir: "Ací jau aquella qui amar en extrem me solia." E la pietat mia mereixedora es d'aquest premi, car així tremole com les arestes primes del blat qui són mogudes per lo llebeigsuau. La sang fuig de mi, e la natural calor desempara lo meu cor e lo cos; e del que dec ésser lloada só culpant. De res no em penit, encara que los cruels fats me perseguixen. Qué he fet jo? ¿Per quin pecat dec ésser absenta d'aquell qui tants mals me fa passar? E altre bé en mi no resta sino que ame los somnis e les imaginacions que de nit m'apareixen. Digau, Capità senyor, ¿e jo trista seré delliurada d'aquesta dolor qui tant me turmenta?

Respòs Tirant ab paraules de semblant estil.