Les grans festes que l'Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.

Feta la lletra, la donà a l'escuder que la hi havia portada, dient-li:

-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d'aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d'ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà's prestament e ab cara molt alegre li dix:

-¿Què és d'aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà's envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d'oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s'aturà fins a l'endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la'n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s'hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d'anar.

Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seia l'Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d'honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l'or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l'Emperador, tots de moneda d'or; e aprés venien les copes d'or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d'açó, l'argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d'aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l'Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer.

Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l'Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d'or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d'aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.

Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:

-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l'haguéreu trobada. E si vós l'haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s'alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé.

-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l'hauria dins portada, o altra persona de què jo m'haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.

-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.

Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix:

-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d'entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l'Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué's damunt ell. Estava's pentinant; e l'Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I'Emperadriu se llevà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d'allí per dubte que l'Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I'Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n ab la pinta que la Princesa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I'Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se'n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:

-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I'Emperador ve?

-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d'un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant I'Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l'Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves.

Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I'Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades.

L'Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix:

-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.

Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:

-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços.

-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'ho fa dir, car la cosa quant més s'ama més se desitja amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e lleixa'm anar, car I'Emperador m'està esperant.

Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era I'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de I'hort.

Com Tirant fon en sa posada, descalçà's les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.

E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l'elmet quatre pilars d'or, lo Sant Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.

Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.

Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia.

Com I'Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde, e estant I'Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l'una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L'elm portava cobert d'aquell drap mateix, e sobre l'elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d'erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d'argent, que la un cap portava en la mà, e l'altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L'una atzembla portava lo seu llit, l'altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d'aquestes llances ne portava sis, e cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l'Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l'Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat, manat:

-Aquest és un cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'Emperador:

-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d'amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l'ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en I'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de I'Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:

-Lo dan e la presó d'aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, I'ha subjugat en la forma que veeu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l'Emperador dix:

-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me'n record sinó de la temerosa vida. Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?

-Senyor -respòs lo cambrer-, jo I'he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu:

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l'altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d'allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d'amor per los falsos enamorats.

Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l'encontrà enmig de la visera, i tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo Conestable dix que no volla més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.

Dix l'Emperador:

-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.

-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs l'Emperador:

-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d'aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte em fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles d'inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.

Respòs lo Conestable:

-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora Princesa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l'altre, e lo Conestable posà's la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n'estigués.

E l'heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:

-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d'ell.

E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de l'encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria, dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l'Emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d'honor lo portaren al cadafal de la Sibil-la, e aquí li llevaren l'elm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible.

Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la, i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; L'una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara; cascuna d'aquestes lo servia en lo que podia.

E així com feren d'aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.

Com l'Emperador sabé que aquell era lo Conestable pres molta consolació en si, e I'Emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Estefania véu la murmuració de la gent, e tingué natural notícia que aquell era lo Conestable, tan gran fon lo delit d'amor que pres en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo record. Los metges, que allí prop de I'Emperador estaven, donaren prestament reme¡ a son mal; e per co dix bé Aristótil que així ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.

Aprés demaná I'Emperador a Estefania de qué li era vengut aquell mal, e responent dix:

-Per ço com portava la gonella massa estreta.

Lo Conestable estigué tot aquell dia. asseit en la cadira, que no s'hi trob'a negú qui llançar-lo en pogués.

Com la nit fon venguda junyien ab moltes antorxes. Aprés dues hores de la nit (e tots havien sopat) vengueren les danses e momos e diverses maneres d'entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durá tres hores. Passada mitja nit, I'Emperador e tota la gent se n'anava a dormir.

L'Emperador, perqu¿ no hagués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada on se més ab totes les sues dames, que poguessen be festejar de dia e de nit.

E duraren aquestes festes huit dies. L'endemà molts cavallers treballaren per llanqar de la cadira al Gran Conestable. Vengué al reng un cavaller, parent de I'Emperador, qui es nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt be en orde, e portava en les anques del cavall una donzella de peuse tenia-li los braços damunt los muscles, e lo cap seu pujava tot sobre l'elmque tota la cara mostrava, el portava un escrit en I'escut ab lletres d'or qui deien:

Era vengut un altre cavaller, primer d'aquest, qui portava altra donzella: així com Sant Cristófol porta en lo muscle a Jesucrist, així portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall un escrit qui deia, per go com sa enamorada havia nom Lionor:

Tirant junyí ab lo Gran Noble, e donaren-se molts encontres; e a la fi on quasi mortal l'encontre, que Tirant l'encontrà en lo revol de I'escut, e rompe lo maniple e rebaté en I'elm, e féu-lo caure per les anques del cavall; e així com era gran e pesat, al caure que féu doná tan gran colp de costat que dues costelles se trencá dins lo cos. E ell encontrà a Tirant un poc dessús les cordes de l'escut, e la llança que portava era tan grossa que no es pogué rompre, e tan gran fon l'encontré que los dos se donaren que lo cavall de Tirant aná atrás tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo senti caure tragué los peus dels estreps, e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li sens que no caigués lo cos tot en terra, e lo cavall de continent esclatá allí. Al Gran Noble fon forqat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil.la, e allí fon batut no tant com hagueren fet, per esguard de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caigut ab lo cavall e li era mort, e havia tocat ab la má en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caigut tot lo cos en terra sinó la mà, que junyís d'aquí avant sens parament, e no portás en les juntes esperó dret, ni en la mà manyopa.

Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era estat envergonyit, féu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no hi junyia rei del rei.

Aprés, lo Conestable avallà de la cadira on estava, e posaren-n'hi un altre en lloc seu. E lo Conestable fon taulatger en lloc de Tirant. E en tots los huit dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abund'ancia de totes coses, així d'aventures com d'entrameso singulars viandes, com de totes altres coses.

L'endemà que Tirant se fon lleixat de junyir, ixqué vestit d'un manto d'orfebreria brodat sobre vellut negre, d'un arbre qui es nomena seques amors, qui fa un petit fruit blanc quese'n fan patemostres, ab aquelles calces que havia junt, l'una brodada e l'altra no, e per lo semblant la sabata qui havia tocat la cosa que ell més desítjava. E ans que ixqués de la sua posada féu emparamentar lo millor cavall que ell tenia, e ab aquells paraments que ell havia junt, l'arnèss, la cimera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tram'es tot al Gran Noble, e aquell li'n féu gràcies infinides. Fon estimat que valia passats quaranta mília ducats.

Tirant cascun dia era en la cort parlant e solaqant ab tots e ab l'Emperador e molt més ab les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calces. Un dia la Princesa li dix:

-Digau, Tirant, sí Déu vos done honor -en manera de burla-, aquesta gala que vós usau de portar I'una calça brodada e l'altra no, ¿usàs en França o en quina part?

I era lo dia que eren complides les festes. E lo novèn dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí la Princesa lo hi dix, present Estefania e la Viuda Reposada. Respós Tirant:

-E com, senyora! ¿No sap la majestat vostra aquesta gala quina és? ¿La celsitud vostra no és en record d'aquell dia que vengué l'Emperadriu, e jo estava amagat e cobert ab la roba de les vostres donzelles, i l'Emperadriu fallí poc que no s'assigués sobre lo meu cap? Aprés vingue vostre pare i en lo petit retret amagás-me entre los matalafs, e aprés que se'n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no hi pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrá entre les vostres cuixes, e lo meu peu tocá un poc més avant lla on la mia amor desitja atényer felicitas complida, si en aquest món at¿nyer-se pot. Mas jo crec que los pecats meus no em consentirán que jo puga tanta glória atényer.

-Ai, Tirant! -dix la Princesa-. ¡Bé só en record de tot lo que m'has dit, que senyal ne tinc en la persona mia d'aqueixa jornada! Peró temps vendrá que alxí com ara t'has brodada I'una cama, que les dues te porás brodar, e les porás posar a ta llibertat lla on desitges.

Com Tirant li oí dir semblants paraules, de tanta amor acoml)anvades, prestament fon descavalcat en excusa que los guants li eren caiguts, e, besá-li la cama sobre la gonella, e dix:

-Lla on és atorgada la grácia deu ésser besada e acceptáda.

Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, així com se volien armar, veren venir nou galeçes que eren ja molt prop. L'Emperador maná que no fessen lo tomeig fins haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passá quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. L'Emperador pres molt gran plaer com sabé que eren de francesas. Lo capità d'ells era cosín germà de Tirant, e era estat patge del rei de França, e havia'l fet vescomte de Branches. Ell, veent que son oncle, lo pare de Tirant, era desitjós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l'havia vist, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels, e havia vençudes moltes batalles, e continuava la guerra, lo Vescomte, per les grans pregàries de la mare de Tirant, e per voler exercir lo gentil estil de les armes, emprengué ab altres cavallers e gentilshómens de venir en ajuda de son cosín germà ab cinc mília francs arquers, los quals li donà lo rei de França, sabent les grandíssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensió de l'Emperador de Contestinoble. E cascun franc arquer d'aquests portava escuder e patge. Llavors lo féu lo rei de França vescomte de Branches per aquella empresa, e li doná moltes terres, e li pagá lo sou per sis mesos, e li doná totes les galeres armades e avitualladas de tot lo que mester hagué. E passá per Sicília, e, conegut per lo Rei, féu-li, molta honor e li doná molts cavalls.

Com Tirant fon certificat aquest ésser mossén d'Amer, cosín germà seu, prestament se posà en una fusta; e ell e lo Conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots ensems ixqueren en terra e anaren a fer reverència a I'Emperador, qui pres molt gran consolació en la sua venguda; e pres molt més plaer I'Emperador com los ambaixadors no eren partits.Aprés anaren a fer reverència a les dames,e totes s'esforçaren de fer-los molta honor per contemplació de Tirant. L'Emperador porrogà lo torneig per a L'endemà.

Vengut lo dia següent per lo matí tots s'armaren, e I'Emperador pregà molt a Tirant volgués entrar en lo torneig ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bé fer; e Tirant fon content d'obeir lo manament de l'Emperador, per ço com no eren juntes, e ixqué aquell dia molt pompós.

Lo vescomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar un cavall, que també volia entrar en lo torneig.L'Emperador e totes les dames li digueren que no ho fes per ço com venia fatigat de la mar; e ell ab belles paraules se defès, que no estaria per cosa en lo món d'entrar-hi per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga.Tirant, qui véu la sua voluntat, tramès-li deu cavalls,los millors que ell tenia; l'Emperador li'n tramès quinze molt bells; l'Emperadriu, altres quinze; la Princesa li'n donà deu, açó per manament de son pare; lo Conestable li'n donà set molt bells. Los ducs e los comtes li'n trameteren molts, que en aquell dia ell tengué en la sua posada huitanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat.

Ixqué ab uns paraments que lo rei de França li havia dats, tots brodats de lleons ab grossos sancerros d'or que al coll portaven, e les lleones estaven gitades, e los poquets fills portaven campanetes d'argent. E com lo cavall se movia era un plaent so d'oir que los sancerros feien.

Ixqueren en lo camp huit-cents cavallers d'esperons daurats, e no consentiren negú hi entràs si no havia rebut l'honor de cavalleria, e no portàs paraments de seda o de brocat o xaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles armes.

E lo Vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir contra lo que era ordenat per I'Emperador, com tots foren dins un gran camp, descavalcà e pujà alt al cadafal de I'Emperadriu, e suplicà-la fos de sa mercé li volgués donar I'honor de cavalleria.

Respòs la Princesa:

-E com?, ¿no seria més justa cosa que el senyor Emperador vos fes cavaller de la sua pròpia mà?

-Senyora -dix lo Vescomte-, jo tinc en vot de no rebre honor de cavalleria de mà d'home negú, per ço com jo só fill de dona, e ame dona, e per amor de dona só vengut ací i en dona he trobada molta honor. Raó és doncs, que dona me faça cavaller.

L'Emperadriu ho tramès a dir a I'Emperador, e ell vingué allí ab los ambaixadors, e dix a l'Emperadriu que li donàs l'orde de cavalleria,e així fon fet. La Princesa féu portar una espasa molt bella, e cenyí-la-hi, que I'Emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarnició d'or. E I'Emperador féu portar uns esperons tots d'or, e en cascuna roda d'esperó havia engastat un diamà o robí, balaix o safir, e donà'ls a les filles dels ducs que els hi calçassen; però I'Emperador no consentí que li'n calçassen sinó l'u, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig argent, un esperó daurat e altre blanc, e així ho feren d'aquest. L'espasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calces ni paraments no ho pot ni deu portar sinó la mitat blanc e l'altra d'or. Lo costum es com aquella senyora I'ha fet cavaller lo besa, e així ho féu I'Emperadriu.

Lo Vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duc de Pera era capità de la mitat de la gent, e Tirant de l'altra mitat; e per go que fossen coneguts portaven al cap banderetes, los uns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant féu entrar dins lo camp, on s'havien a combatre deu cavallers e lo Duc altres deu, e comenqaren-se a combatre molt bé. Aprés n'hi entraren vint, aprés trenta, de poc en poc se comenqaren a mesclar; e cascú feia son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent; com véu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la llança en la pressa de la gent, e encontrà un cavaller tan bravament que li passá la llança de l'altra part. Aprés tirá I'espasa e don'a de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos un lleó famejant, que tots los miradors admirats estaven de la sua desmesurada forqa e gran ánimo que en aquell cas Tirant mostrava.

L'Emperador mostrava tenir gran contentació de veure un tan singular fet d'armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, l'Emperador, del cadafal davallat, pujà a cavall, e posà's en la pressa de la gent per departir-los, per ço com havia vist que s'hi mesclava fellonia, e n'hi hagués molts de nafrats. Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau, e allí parlaven de semblant fet, d'armes així singular que deien los estrangers jamés haver vista tan bella gent així ben abillats de cavalls emparamentats ni d'armes, e fon tenguda per festa de gran singularitat. L'Emperador s'assigué a taula e féu que tots los cavallers qui armes havien fetes s'aturassen allí a menjar. Com foren a la fi del dinar, digueren a l'Emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota coberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles d'inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los llurs noms eren admirables. L'una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui d'amar sabien; la tercera, per ço com en flum Jordá era estada batejada, era nomenada. esperansa; la quarta, per heretatge li venia d'ésser nomenada Bellea. E plegades davant I'Emperador li feren molt gran reverencia. E perquè Esperança era lo cap d'elles, féu principi a paraules de semblant estil.