Parla Esperança.

-La trascendent celsitud de la majestat vostra, senyor Emperador, venim a suplicar. Com fortuna, enemiga de tota alegria e repós, s'haja ocupades les virtuts de sol-lícitament amar, tolent-nos lo poder de nostres desigs complir, nos ha condemnades en eternal exili, e ha trobades lleis cruels, enemigues d'enamorada pietat, les quals ab grans penes defenen lo que natura liberalment nos atorgá, car les coses que en extrem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones. Com les lleis de fortuna no poden ésser fetes en perjuí del gran poder de ma senyora, e deixant los ports de nostre reposat viure estenguem les cándides veles navegant per la tempestuosa mar d'adversitat (d'on se poden recitar los naufragis d'aquells qui, en ella follament navegants, a dolorosa e miserable fi pervenen), e arribades en lo port del teu gran triümfo ab desig de trobar aquell famós rei qui per lo món se fa nomenar lo gran Artús, rei de l'anglesa illa, si I'excel-léncia tua sabria o hauria oït dir en quin lloc trobar se pogués, com haja quatre anys passats que anam per la mar tenebrosa ab sa carnal germana qui per son dret nom nomenar se fa Morgana. Ab la nostra nau plena de dolor som arribades en lo teu delitós port, e aquí estan les devotes dones e donzelles del gran Artús: contínuament plorant, llurs dolors e penes reconten.

No esperà l'Emperador que més parlàs l'agraciada donzella, car, haguda plena notícia de la venguda de Morgana, la sàvia germana del bon rei Artús, llevà's prestament de taula, e ab tots los cavallers qui dins la cort sua se trobaren, feren la via del port on la nau era, e entrats dins, veren la senyora sobre un llit gitada, tota vestida de negre vellut; e tota la nau coberta era d'aquell mateix drap. E estaven en companyia de l'adolorida senyora cent trenta donzelles d'inestimable bellea, totes d'edat de setze en dihuit anys. E ab afable acolliment fon rebut lo magnànim Emperador e tots los seus. E assegut I'Emperador prop d'ella en una real cadira, féu principi a tal parlar.