Parla l'Emperador.

-Deixa les llàgremes tristes, generosa reina, que molt poc aprofiten per obtenir lo que vas cercant. E molt m'alegre de la tua venguda perquè et puga fer l'honor que eres mereixedora. Quatre donzelles de part tua me són vengudes, requerint-me los donàs doctrina d'aquell famós rei dels anglesos, si sabia ni havia oït dir res d'ell. E antiga autoritat me fa fer testimoni del que hi sé. En poder meu és un cavaller de molt gran autoritat, no conegut (lo nom seu no he pogut saber), ab una molt singular espasa que té, la qual ha nom Escalibor, e segons lo parer meu deu ésser de gran virtut. E té en companyia sua un cavaller ancià qui es fa nomenar Fe-sens-pietat.

Com la reina Morgana oí dir tals paraules a I'Emperador, llevà's prestament del llit, e donà dels genolls en la dura terra, e suplicà'l li fes gràcia de deixar-lo-hi veure. E I'Emperador dix que era content. Alçà-la de terra, pres-la per la mà, e tots ensems anaren a l'imperial palau.

L'Emperador la posà dins una cambra on ell estava, dins una molt bella gàbia, ab les reixes totes d'argent; e en aquell cas lo rei Artús tenia l'espasa recolzada sobre los genolls, e estava molt mirant en ella, ab lo cap molt baix. E tots miraven a ell i ell no mirava a negú. Però la reina Morgana prestament lo conegué e posà'l en noves, e jamés volgué respondre. Mas Fe-sens-pietat conegué molt bé a sa senyora; e ab cuitats passos s'acostà a les reixes, féu-li gran reverència e besà-li la mà. E estant així, lo rei Artús començà a fer principi a semblants paraules.