Parla lo rei Artús.

-L'estament real requir que indueixca los altres a virtut, per ço com no és poc difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juí, a l'enteniment no, faça los seus passos torçre, car la virtut és esperança de tot bé, e del vici no se n'espera sinó ma e temor de confusió, e negú no deu posar la sua esperança sinó en esdevenidor bé; noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut, usant bé d'aquelles; emperò no diem que sien un mateix bé, car segueix-se que alguns són nobles perquè davallen de noble llinatge, emperò no sòn rics, per açó la inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n'hi ha qui són rics e eixits de poc llinatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea, e usen d'aquelles, e deuen ésser molt estimats perquè fan més que llur natura no els atorga. E d'açò, així los doctors sants com los filòsofs, en esta sentència són concordes, perquè cové que les virtuts sien lligades, car ells digueren que qui posseeix una virtut, totes les té, e aquell qui fretura d'una, de totes fretura, dones lla on és trobada raó e bondat que deu ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. Per què dic jo aquestes coses? Per ço com veig anar aquest miserable de món rodant de mal en pitjor, car veig que los mals hòmens, qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veig abaixar virtut e llealtat, e veig dones e donzelles, qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar, ara per or e per argent són difraudades.

-No és negú qui virtuosament ame -dix lo cavaller Fesens-pietat, allí en presència de tots-. Digau, senyor, la senyoria vostra qui semblants coses en eixa espasa de virtuts troba: quines són les passions que donzella té?

E açó 1i dix perquè la Princesa lo n'havia pregat que lo hi denlanàs. E lo Rei responent dix:

-Deixa-m'ho veure, que jo t'ho diré.

Com ho hagué vist, dix: -Amor, oi, desig, abominació, esperança, desesperació, temor, vergonya que negú no ho sàpia, audàcia, ira, delectació, tristícia. Lo major do que la noble en virtuts deu haver, sí és vida casta.

-Sia de vostra mercé -dix Fe-sens-pietat- me digau les abominacions de l'hom.

Com hagués mirat en l'espasa dix:

-Savi sens bones obres, vell sens honestat, jove sens obediència, ric sens almoina, bisbe negligent, rel inic, pobre ergullós, senyor sens veritat, catiu sens temor, poble sens disciplina, regne sens llei.

Dix l'Emperador:

-Demanau-li quins són los béns de natura.

Respòs lo Rei que eren huit, los qui es segueixen.