Parla Plaerdemavida.

-Capità senyor, com sou nafrat de la virtut de paciència! ¿E no sap la senyoria vostra que aprés de pecar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma senyora, qui són sepultura per a vós, puix no trobau misericòrdia. Jo us suplic, per mercè: no s'hi ha de perdre l'esperança, car Roma no es pogué fer en un dia. ¿E per un no-res que ma senyora vos ha dit, estau ja esmaiat? En les forts batalles sou vós un animós lleó e tostemps sou vencedor, ¿e temeu una senyora sola, que ab esforg e ajuda nostra vos darem d'ella vencedor? A la gent d'armes dau gran esforç e a nosaltres toleu lo poder, mas jo veig temor e pietat contrasten als cruels ardiments. Par-me que Déu vos paga segons vostres mèrits. ¿Sou en record d'aquella plasent nit del castell de Malveí, que jo somiava, e lo que vós dieu ab quanta misericòrdia en aquell cas obràs? E per ço se diu en la nostra terra un exemple vulgar- "Qui és piadós e puis se penit, no deu ésser piadós dit." Ja no vull més dir d'aquesta raó sinó que totes vos ajudarem perquè la senyoria vostra sia contenta. E lo darrer remei jo lo hi sé quin és: que s'hi té a mesclar una poca de força, car la temor, qui ve de poc saber, fos apartada de si. Car cosa és lletja a les donzelles, com són requestes d'amor, no hagen a dir aquell espantable mot. "Bé em plau." Oh, com me par mal mot per a donzella! E per ço jo us promet, a fe de gentil dona, e per la cosa que més ame en aquest món, encara que jo en sàpia la creu al coll portar, en dar-hi tota aquella endreça que jo poré. En aquell cas jo seré dita justa remuneració menor que el treball, per què, senyor, faça la mercè vostra que jo sia conservada en l'amor del meu Hipòlit. Mas gran dubte em fa que, com jo comence a veure los seus rebordonits passos on volrien anar, no em contenta molt son fet. E per ço me tem jo de I'esdevenidor perill, car conec que ell serà bon esgrimidor, que no cura de tirar a les cames, mas tira al cap. Més sap que jo no li he mostrat.

Tirant s'alegrà un poc ab les burles de Plaerdemavida, e llevà's en peus e dix-li:

-Donzella, segons me par, vos no amau encoberta a Hipòlit, ans voleu que tots ho sàpien qui saber-ho volran.

-¿Què em fa a mi -dix Plaerdemavida- que tot lo món ho sapia, puix Déu m'ha dat n lo bon gat ab l'esperança ensems? E per ço vosaltres, hòmens, moltes voltes sou desconeixents, que volríeu cobrir la culpa vostra ab dissimulació d'honest parlar, pensant que som donzelles e no tendrem atreviment de dir-ho. E teniu de propietat que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, així com és la mar, qui entrant-hi troba hom l'aigua suau: aprés, com sou molt dins, és fortunal. Així és en lo principi d'amor, que sou blans, aprés aspres e terribles.

E estant en aquestes raons, vengué l'Emperador e pres per la mà al Capità e tragué'l de la cambra, e parlaren molt sobre la guerra. Com fon hora de sopar, Tirant ab los seus ana a la sua posada.

E venint la nit, que la Princesa se volia en lo llit posar, la Reposada Viuda li féu principi de semblants paraules:

-Senyora, si la majestat vostra sabia l'extrema passió que Tirant passa per causa de vostra altesa, e les coses que ens ha dites a totes ensems, n'estaríeu admirada. Aprés a mi, apartant-me a una part, les coses que m'ha dites de I'excel·lència vostra, que tinc fastig de recitar-les-vos, mostrant en les sues vils paraules lo poc bé que us vol. E la sua ficció a manifestarse tenia: que la divina Providència no permet que les coses mal fetes ni mal pensades sien de llonga duració.

La Princesa s'alterà molt del parlar de la Viuda Reposada. Desitjosa de saber-ho, tomà's a vestir la gonella, e posaren-se dins un petit retret perquè de negú no fossen oïdes; e primerament li recità tot lo que Tirant havia dit a totes, e com les volia totes col·locar de matrimonis honorosos, ab les promeses preciosas que los donadors acostumen de fer. Aprés, ab gran maldat e decepció, féu principi a sa malícia la mala Viuda.