Lamentació que féu la Princesa.

-Com pense que tinc reprensió de pare, la mia ànima del cos partir-se vol, per go com volria lo discurs que tinc de la mia dolorosa vida pogués ab amargues llàgrimes plànyer e lamentar la mia gran desaventura. E perquè m'és forçat donar raó de ma penosa vida, ab les mies mans fredes eixugaré la mia cara humida de moltes llàgrimes. E si em demanes de qui tinc querella, sol de les lleis humanes, les quals ab gran enveja en aquest cas me llunyen d'aquell que justament me pensava que devia amar, e jo l'amava en extrem grau per los grans beneficis qui d'ell esperava rebre la corona de l'Imperi grec. Oh Déu just! ¿On és la tua prompta justícia? ¿Com no davalla prestament foc del cel que en cendra faga tomar aquell cruel e ingrat Tirant, qui jo pensava que seria meu? E lo primer cavaller qui jo dins ma pensa tenia per senyor, pensant que fóra fi de mos mals, e veig tot lo contrari, aquest havia a senyorejar la mia persona e tot l'Imperi, aquest pensava jo tenir per pare e per germà, per marit e senyor, e que jo fos serventa sua. Mas, ¿per què em dolc ni dic aquestes coses en absència sua, que de mos adolorits clams no té ell gens de sentiment, car molt millor fóra hi fos ell present? ¡Ai, trista, que lo meu cor está adolorit, e l'amor mia és mesclada ab cruel ira! E totes les quatre passions combaten la mia atribulada pensa, ço és: goig, dolor, esperança e temor, car negú en aquesta present vida no pot viure sens aquestes, per gran senyor que sia, e la virtut és que no deu hom amar sinó un sol Déu. ¡Oh, qui pensara jamés que de la boca de tan virtuós cavaller poguessen eixir semblants paraules! ¿E quin dan li he fet jo, per ell voler la mort de mon pare e de la mia mare, e d'una miserable filla que tenen? Ara, voleu que us diga, Na Viuda?: tan prest poria Tirant fer tomar lo sol atrás com poria fer que jo fes cosa que fos deshonesta. Oh Tirant! E on es l'amor que solia ésser entre tu e mi? ¿E per quina culpa so estada jo mereixedora d'així ésser feta vil e abominable a tu? Lo teu amor llauger e de fermetat poca, ¿per on es fugit de mi aixi prest? Jo, mísera Carmesina, qui solia esser serventa tua, te prec que em dónes la vida que donist al Mestre de Rodes e a tota la sua Religió. ¿E pora esser que tu sies mes cruel a nosaltres que tots aquelis? ¿E per jo fer resta a ta virtut, coneixent lo teu molt mer'eixer, diguist paraules que no estaven be en boca de cavaller, que no ames dona ni donzella sino per los béns, e que forcívolment vols pendre la despulla de la mia virginitat? ¡Oh quant escampament de sang tals paraules porten! Però jo estime mes que les gents diguen que só estada benigna e piadosa ais estranys que si deien lo contrari, que so estada cruel e mala als virtuosos d'honor dignes, car si lo meu esperit volgués usar de crueldat, no seria lo sol eixit que la tua cambra faria plena de sang de tu e de tots los teus.

E no dix més, sinó que oí tocar a matines e dix:

-Viuda, anem al llit, per bé que lo meu dormir serà molt poc aquesta nit, ab la gran ira que tinc de Tirant, aquell que jo tant solla amar.

Respòs la Viuda:

-Suplic-vos, senyora, per mercé, que, de tot lo que us he dit, que la majestat vostra no ho diga a negú, per lo gran periii que seguir me'n poria. E, d'altra part, no volria que em tinguessen en estima de reportadora de noves.

-No tingau temor -dix la Princesa-, car jo guardaré de dan a vós, e a mi de cárrec.

Com foren dins la cambra, Estefania, que les véu venir, dix:

-Bé em par, senyora, que gran plaer haveu pres en les raons de la Viuda corn tant hi haveu estat. Bé volria saber en que está tot lo vostre pensament.

E la Princesa se més en lo llit sens fer-li resposta, e posà lo cap davall la roba, e pres-se agrament a plorar.

Com la Viuda se'n fon anada, Estefania li demanà de què plorava ni quina congoixa tan gran era la sua. La Princesa li dix:

-Estefania, deixa'm estar, si vols, e guarda tot aquest mal no torne sobre tu, que més aparellat t'està que no et penses.

E Estefania estigué molt admirada què podia ésser açó. E no li tornà més a replicar, e gità's prop d'ella així com acostumava de fer.

En tota aquella nit la Princesa jamés pogué dormir, sino plorar e lamentar-se. Per lo matí ella se llevà tota malalta del vetlar que havia fet. Ab tot açó ella s'esforç d'anar a missa.

Com Tirant sabe lo seu mal'e fon informat per Estefania lo plorar e la congoixa que en la nit tenguda havia, estigué molt admirat quina podia ésser la causa que tant l'hagués agreujada, a acostant-se a la Princesa, ab humil gest e ab veu piadosa féu principi a paraules de semblant estil.