Lamentació que fa Tirant.

-Ab desig de trobar en ma dolor semblant companyia, e, desemparat ja d'aquest món, davallant en los trists e tenebrosos palaus, però, puix ab multitud de sospirs ja no puc restaurar la mia miserable vida, plau-me lo morir, e lo viure sens tu, senyora Princesa, en extrem m'és odiosa. Mas perquè la causa de la mia mort per a sempre sia palesa, a Déu suplic, puix en ma vida mon delit ha atès terme, cové que l'ànima abandone lo cos, ¡oh senyor Déu etemal, tu qui est ple de tota misericòrdia, fes-me gràcia que jo muira en los braços d'aquella virtuosíssima Princesa, per ço que la mia ànima en l'altre món haja millor repòs!

En açò Hipòlit, no sabent res en los fets de Tirant, mas sentint la gran remor que dins lo palau era e lo gran avalot que per tota la ciutat anava, e veia que son mestre Tirant era dins lo palau, mostrant a tots los seus que a la cambra del Duc aquella nit dormia; lo Vescomte e Hipòlit, sabent les amors d'ell e de la Princesa, feren armar tota la gent. Dix lo senyor d'Agramunt:

-Jo no puc pensar que altra cosa sia sino que Tirant haurà fet alguna travessura en la cambra de la Princesa, e serà vengut a noticia de l'Emperador; i ell e tots nosaltres haurem part de la boda, per què és de necessitat que prestament tots siam en punt e armats per Qo que el pugam socorrer si mester ho haura, car totes les nits que ell ha dormit aci no s'hi ha seguit novitat neguna, e tan prest com ell es estat defora podeu veure quina novitat tan gran es per tot lo palau.

Dix Hipòlit:

-En aquest espai que vosaltres vos armareu jo iré prestament a la porta del palau per sentir açò què és.

-Anau prestament -digueren los altres.

Com foren fora de la posada, lo Vescomte segui Hipòlit.

-Senyor -dix Hipólit-, vaja vostra senyoria a la porta major e jo iré a la de l'hort; e qui mes prest porà saber nova certa, quina remor és aquesta, vinga-ho a dir a l'altre.

Lo Vescomte dix que era content. Com Hipòlit fon a la porta de l'hort, pensant-la trobar tancada, estigué escoltant e sentí plànyer ab veu molt adolorida; donà-li de parer que fos veu de dona, e dix en si:

-¡Oh, com volria molt mes sentir la veu de Tirant que no d'aquesta donzella, quisvulla que ella sia!

Estigué mirant si poria pujar per la paret. Com véu que lloc no hi havia, tornà a la porta ab lo cor reposat pensant que tot allò fos causa d'alguna donzella.

-Plore quisvulla -dix Hipòlit-, o dona o donzella, e faça son dol, puix no es mon senyor Tirant.a

Partí's d'allí e anà a la plaça, on trobá lo Vescomte e altres qui volgueren saber què era estada la causa de la remor. Peró ja passaven un poc los crits e la remor era remeiada. Llavors Hipòlit recitá al Vescomte com a la porta de l'hort era estat e no era pogut entrar, e que havia sentit plànyer una veu que paria de dona e no sabia qui era, e pensava que per aquella dona devia ésser estada aquella remor que feien.

-Per mercé, anem allá -dix lo Vescomte-, e si és dona o donzella qui haja mester ajuda, donem-la-hi si fer-se porà, car per art de cavalleria hi som obligats.

Ells foren a la porta de l'hort e sentiren lo plànyer gran que dins l'hort feien, però no podien compendre lo que deia ni podien coèixer la veu; car ab la gran dolor que ell passava, tota la veu li era canviada. Dix lo Vescomte:

-Metam-ne les portes a terra, car és de nit e negú no sabrà que nosaltres ho hajam fet.

E la porta estava oberta, car en la nit Plaerdemavida l'havia deixada oberta, per ço, com Tirant se'n volgués anar, ho pogués ben fer, no pensant que a tant de mal se seguís.

E los dos ensems donaren dels muscles en la porta tan fort com pogueren, e prestament la porta s'obrí. Lo Vescomte entrà primer e féu aquella via on sentia la veu, que paria molt estranya.

Dix lo Vescomte:

-Quisvulla que tu sies, jo et deman de part de Déu que em digues si est 'anima qui vas en pena o si est cos mortal que hages mester ajuda.

E Tirant se pensá que aquells fossen de l'Emperador, e per no ésser conegut e que se n'anassen, desfress'a la veu, per bé que la tingués, ab lo mal que passava, prou desfressada, e dix:

-Jo fui en mon temps crestià batejat, e per mos pecats vaig en molt gran pena. Jo só esperit invisible, mas, encara que vosaltres me vejau, n'és causa que prenc forma. E los mals esperits qui ací són me trossegen los ossos e la carn, e de tros en tros la llancen per l'aire. ¡Oh quina pena és tan cruel la que jo passe! E si vosaltres ací estau sereu participants en la mia dolor.

Ells hagueren molt gran temor del que havien oït dir, e senyaren-se e digueren l'Evangeli de Sant Joan. Dix lo Vescomte, alt que ho oí Tirant:

-Hipòlit, ¿vols que anem a la posada e prengam tota aquella gent d'armes, ab aigua beneita e ab un crucifix, e que tornem a veure açò què és? Car no pot ésser que açò sia qualque gran fet com aci en aquest hort som venguts.

-No -dix Hipòlit-, no fretura tornar a la posada per neguna cosa. Vós e jo portam espases en què és lo senyal de la creu; deixau-me a mi acostar.

E Tirant sentí anomenar Vescomte a Hipòlit, e dix:

-Si tu est Hipòlit, de França natural, acosta't a mi e no hages temor.

Llavors Hipòlit tirà l'espasa e posà's la cruera davant, senyà's e dix:

-Jo, com a verdader crestià, crec bé e verdaderament en los articles de la santa fe catòlica e tot lo que creu la santa romana Església, e en aquesta santa fe vull viure e morir.

Acostà-s'hi ab gran temor que tenia, mas certament molt més ne tenia lo Vescomte, que no s'hi gosava acostar. E ab baixa veu Tirant lo cridà e dix-li:

-Acosta't a mi, que jo só Tirant.

E aquell en aquell cas hagué major temor, que estava en punt de tomar-se'n. Tirant hagué notícia d'açò, alçà la veu e dix-li:

-Oh, com est covard cavaller! Encara que fos cosa morta, per què dubtes venir a mi?

Hipòlit, coneixent-lo en la paraula, corrent acostà's a ell e dix-li:

-Oh senyor meu, i vós sou? ¿Qual desaventura vos ha portat ací ? En tal so vos veig estar, que deveu ésser nafrat o no teniu poder de llevar-vos.

-No cures ni digues res -dix Tirant-. Mas ¿qui és aquell qui ab tu ve? Si és del llinatge de Bretanya, fes-lo venir.

-Sí, senyor -dix Hipòlit-, que lo Vescomte és.

Ell lo cridà, e com lo véu fo molt admirat de semblant ventura e de tot lo que dit los havia sens que conegut no l'havien.

-No estigam en noves -dix Tirant-; traeu-me prestament d'ací.

Los dos lo prengueren en braços e tragueren-lo de l'hort e tancaren la porta, e portaren-lo prop de la sua posada e posaren-lo dejús un porxe que hi havia.

-Jo sent dolor que jamés sentí -dix Tirant-, que de tantes vegades que só estat nafrat en punt de morir, jamés lo meu cos hagués sentiment de tan mortal dolor; metges hauria mester, que no ho sentis l'Emperador.

-Senyor -dix Hipòlit-, ¿voleu que us done un bon consell? La malaltia vostra no és tal que celar-se puga, majorment per la murmuració que en lo palau és: cavalcau, senyor, si fer ho podeu, e aneu als palaus de Bellestar, on teniu los vostres cavalls, e posarem fama com lo cavall vos és caigut e ha-us rompuda la cama.

Respòs lo Vescomte:

-Certament, cosín germá, senyor, Hipòlit diu molt bé, e per ço jo lloaria que així es degués fer, altrament tostemps vendria en notícia de l'Emperador. Car forçat és que d'amor no espera hom de sa senyoria altre bé sinó treballs, congoixes e dolors; e a un plaer, cent dolors n'aconsegueix hom. Per qué jo lloaria que après que siau guarit e haguéssem complits nostres vots que fets havem, tomàssem en nostra terra; e açò us hauria jo en molta gràcia.

-Senyor Vescomte -dix Tirant-, deixem estar això, car ¿qui és aquell que tan altament haja encativat son cor que el puga deslligar de la presó en qué està? No és cas a present de parlar de tals afers, mas tu, Hipòlit, secretament fes portar les bèsties ací e l'hacanea que vaja més pla.

Tornem a la Princesa. Plaerdemavida estigué tant en lo terrat fins que véu que se'n portaven a Tirant; entrà-se'n dins la cambra on era la Princesa ab la Duquessa e totes les donzelles. L'Emperadriu estava admirada per una rata haver tanta de remor com en aquell palau havia, e assigué's en lo llit e dix:

-Voleu fer bé, donzelles? Puix lo palau es assossegat, tornem a dormir.

La Princesa cridà a Plaerdemavida e dix-li a l'orella Tirant on era.

-Ja, senyora, ha fet son cami -dix Plaerdemavida-, ab molta dolor que se'n va.

Mas no li gosà dir com tenia la cama rompuda ni del que dit havia; fon molt contenta com no l'havien vist ni trobat. L'Emperadriu se fon llevada, e totes estaven en camisa per anar a son apartament. Dix la Viuda Reposada a l'Emperadriu:

-Bo seria, senyora, que fésseu anar a vostra filla a dormir ab vostra altesa per ço que, si la rata tomava, que no l'espantàs més fort que no ha.

Respòs l'Emperadriu:

-Bé diu la Viuda; vine, ma filla, que millor dormirás prop de mi que a soles.

-No, senyora, vaja-se'n l'excel.l'encia vostra, que la Duquessa e jo dormirem, e no vullau haver mala nit per mi.

Parlà la Viuda e dix:

-Sens empediment negú, trobant-me jo en avançada edat, caminant per lo miserable pla, tinc lo foc encès de la romana sang. Jo, primera de totes, ab mon enginy pensi en la mia fantasia apartar tal ocasió, creixent lo meu desig en poder haver aquella rata, e ella fugí ab peu torbat de les maleites cambres mies.

Dix l'Emperadriu:

-Anem, que jo em refrede ací.

-Senyora, puix tant me forçau -dix la Princesa-, anau, que prestament jo hi seré.

L'Emperadriu se n'anà manant-li que prestament hi anàs. La Princesa se girà a la Viuda e ab irada veu li féu principi ab paraules de semblant estil.