Resposta que fa Tirant a l'Emperador.

-Oh més que altre atribulat! Veig-me embolicat en molta dolor, e so atès al terme de la mia desaventurada fi. E lo qui mes me fa dolre es com veig la tris.ta de vostra majestat en molta dolor posada per lo novell cas que segult m'és, e fallintme l'esperança só desitjós de presta mort.

Acompanyat de molts sospirs llançà's prop la sua boca no podent-li dir l'extrema pena que fins en aquella hora sofert havia, e dix:

-Mon senyor, la mia espasa e capitania no fretura molt, encara que jo present no hi sia: cavallers virtuosos ab ánimo esforqat teniu en lo vostre Imperi qui basten al present dar raó als enemics, empero a mi par que es justa cosa que de tan esfore,ada demanda que l'altesa vostra me fa, que jo dec anar al camp. Senyor, lo dia assignat jo seré prest per partir.

Com l'Emperador lo véu aixi parlar, rest'a molt content, partí's d'ell e toreasen a la ciutat. Com l'Emperadriu lo véu dix-li:

-Senyor, sí Déu vos deixe viure llongament en aquest món e us done paraís en l'altre com d'aquesta vida passareu, digaunos la veritat del nostre Capitá com está, si tem mort o la sua vida en què està.

L'Emperador, en presència de la Princesa e de les donzelles,dix a l'Emperadriu:

-Senyora, jo pens que ell no tem perill de mort, mas sens dubte ell está malament adobat, car los ossos de la cama e los molls que dins té, tots li parien damunt lo cuiro, que gran compasslo era de veure-ho. Peró ell diu que dilluns ell será prest per partir.

-Santa Maria val! -dix la Princesa-. ¿E què és lo que la majestat vostra vol fer? L'home qui està ab tant de mal, posat en l'article de la mort, ¿voleu que vaja al camp, e com serà en lo cami feneixca los seus darrers dies? ¿Quina ajuda tal hom com aquest porà fer a la gent d'armes? ¿Voleu posar en perill la sua persona e tot lo vostre estat? No, senyor, que tals batalles no es fan aixi. Car millor es d'ell la vida que la mort, car essent viu tots los enemics lo temorejaran, e essent mort no tindran temor de res; e si és guast de sa persona, no li cal sino que es pose en religió; e jo crec si lo preu li es honor i ell ho porá fer, vostra majestat será ben satisfet, e no hi planyerá treball ni dubtarà perill de sa persona, car si l'altesa vostra fa lo contrarl mostrareu ésser mal príncep, cruel e sens neguna pietat.

L'Emperador passá a la cambra del consell, que l'esperaven per veure qu'e farien, e foren tots d'acord, segons lo que ell havia vist de Tirant, que no el moguessen d'alll on estava.

Com l'Emperador fon partit de Bellestar, on Tirant era, de continent manà Tirant que li fessen una caixa molt segura on ell pogués anar. Venint lo diumenge, en la nit, no sabent-ho negú sinó Hipòlit, qui de tot tenia lo càrrec, com lo Duc e tots los altres se'n foren tornats a la ciutat,Tirant tramès lo Vescomte e lo senyor d'Agramunt perquè no l'empedissen en res, e que es posassen en orde per partir.E ells no pensaren gens que Tirant fes tan gran follia de partir-se d'allí; e Tirant donà molts diners a l'un metge perquè se n'anàs ab ell, e l'altre metge no hi volgué consentir que es mogués ni li volgué prometre d'anar-se'n ab ell. E venguda l'hora de mitja nit, Tirant se féu posar en la caixa, e en unes andes, a coll d'hòmens, ell partì e féu la via del camp devers la ciutat de Sant Jordi. E al partir manà que emparamentassen les sales de draps de draps de ras que diguessen als qui vendrien de la ciutat com en la nit no havia dormit e que en aquella hora reposava.Los uns se'n tornaren, los altres estaven esperant que es despertás. Com fon hora de migdia, lo duc de Macedònia, qui era tan acostat parent seu, ab lo Vescomte, en aquell grau mateix, volgueren entrar, car deien que home nafrat no podia tant donnir; e -mesclant-hi força entraren dins e saberen com era partit. Cavalcaren cuitadament e seguiren-lo e trameteren a dir a l'Emperador com lo seu Capità havia fet son manament, maleint a l'Emperador e a tota sa natura. Com l'Emperador ho sabé, dix:

-Per mon Déu verdader, ell ateny bé lo que promet!

Com lo Duc e lo Vescomte l'hagueren atès e saberen que s'era esmortit cinc vegades en lo camí, repregueren molt al metge e a Hipòlit dient que no l'amaven gens:

-¡E tu, Hipòlit, qui est del nostre llinatge de la casa de Roca Salada e del parentat de Bretanya, deixar partir lo nostre mestre e senyor! E lo dia que ell finirà sos dies tots serem perduts, e de nosaltres no serà feta menció neguna, per qué tu est digne de gran reprensió, e si no fos per temor de Déu e vergonya del món, ab aquesta espasa jo faria pitjor de tu que no féu Caïm d'Abel. ¡Oh desaventurat de cavaller, sens pietat e misericòrdia! ¡Fuig davant mi; si no, per zel de ma honor prestament ne portaries pena!

E fon-se girat aprés devers lo metge, e ab irada veu féu principi a una tal reprensió e castic.