Com l'Emperadriu demanà a Hipòlit qui li feia aquell mal.

-Sí Déu te deixe complir ton desig en aquest món i en l'altre paraís haver, digues-me, qui et fa tants mals passar?

-La mia trista sort -dix Hipòlit-, qui em fa desconèixer a Déu i a tots los sants. E ací on estic no pensa la majestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de Tirant.

-Si vols bé fer -dix l'Emperadriu-, no deus haver vergonya de dir la glòria de tos actes. Posat cas ho manifestes a mi, lo premi d'honor me farà tostemps callar.

-¿Qui és qui gose manifestar la sua dolor -dix Hipòlit- a una senyora de tan gran excel.lència? ¿Què fall a vostra majestat sinó que portàs diadema de santa e per vós se cantàs Te Deum laudamus e totes les esglésies fessen festa de dotze lliçons, per ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la terra?

-No és cos humà -dix l'Emperadriu- no dega escoltar, vulles sia de bé o de mal, lo que cascú vol dir, car franca llibertat ha donada lo Donador de totes coses; e quant és major en dignitat tant deu escoltar ab més humilitat.

-Senyora -dix Hipòlit-, jo bé atorg lo que l'altesa vostra diu, si no meu raonar fos compost de batafalua daurada, ço és, en lleis de justícia; mas que jo no tinc vassalls, béns ni heretatge que davant la majestat vostra hagués a venir. E puix tant saber ho voleu, amor és, amor, lo que tinc, e no és roba que em puga despullar.

-A mi no em fall coneixença - dix l'Emperadriu- del que dius, però cové que la paraula e la mesura d'aquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e jo demanan-te: a qui?

-Los cinc senys corporals me fallen -dix Hipòlit- per dir-ho.

-Oh fallit d'enteniment! -dix l'Emperadriu-. ¿Per què no manifestes lo que a tu fa dolre?

-Quatre coses són -dix Hipòlit- qui per llur excel.lència excel.leixen totes les altres, e la cinquena és notícia de veritat; e com la majestat vostra sia aquella per aquella qui en lo cel és pronosticat jo us dega amar e servir tots los dies de la mia vida...

E dit açò no gosà tenir més cara; anà-se'n, que més no dix. L'Emperadriu lo credà com se n'anava; e de vergonya no gosà tornar e pensà en si, Hipòlit, que si li demanava per què no era tornat, que diria no haver-la oïda. Anà-se'n envers la sua posada fent estima que havia mal parlat e pitjor obrat, e penedí's molt del que dit havia.

L'emperadriu restà ab molt gran pensament de ço que Hipòlit li havia dit, e jamés li isqué del cor tant com en lo món visqué.

Com Hipòlit sabé que l'Emperadriu se n'era tornada en la sua cambra, havent vergonya e temor del gran atreviment que hagut havia, penedí's en si, e desitjava ésser partit per no venir davant l'Emperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar resposta de la Princesa; entrà dins la cambra e trobà-la que estava gitada en les faldes de Plaerdemavida, ab altres donzelles qui hi havia, les quals eren afectades a Tirant. Hipòlit la suplicà li donàs resposta de la lletra que portada li havia. No tardà la Princesa en fer a Hipòlit, de paraula, la següent resposta.