Conhort que fa la Viuda Reposada a Tirant.

-Moguda d'aquella extrema amor a la qual naturalment deu hom ésser inclinat d'amar a les persones virtuoses, considerant en mi la pèrdua gran de vostra honor e fama, no podent-me'n a conhortar veent la vostra persona, de tanta singularitat acompanyada e d'infinides virtuts, e haver fetes tantes e tan assenyalades cavalleries com la mercè vostra han fetes per persona qui ho té poc conegut ni menys estimat, e amant més plom que or digna és de molt gran reprensió, amadora de tota deshonestat, no volent advertir a la gran infàmia que li'n seguirà portant tan abominable vida, que per precs ni menaces estar no se'n vol, sinó alegre de complir son desig, trista de mi!, què farè? No trobe remei que ajudar-me puga. Ab aquestes mamelles- les quals se tragué defora perquè Tirant les ves- he donat a mamar a aqueixa senyora.

E tingués-les així per bon espai, mostrant que ab les lamentacions que li feia, les s'havia oblidades d'estotjar. Més dix:

Senyor Tirant, preniu aquell conhort que los miserables solen pendre en llurs misèries acompanyades de molta compassió. Oh senyor totpoderós, Trinitat verdadera! Així mostrava jo ab quanta furiosa ira, e ab quantes llàgremes, ab quanta congoixa de la mia ànima quasi cascun dia tals pensaments passaven per lo meu enteniment. Emperò amor tèbea e esperança en pura dolor me feren canviar lo primer desig, e la mia cara, tornada groga, feia tota la mia cambra malenconiosa, parlant de mi diverses desvarions, e los meus dubtosos pensaments me portaven causa de dolre'm. Mas venint la nit, fatigada de tantes dolors, me trobaven en la mia cambra sola, eixugant los meus plorosos ulls ab drap d'estopa perquè major pena sentís.

No tardà Tirant en fer-li present de tal resposta.