CCCLXIV. Les paraules que Tirant dix al senyor d'Agramunt com se véu nafrat

-ĦOh cavaller desaventurat, com est digne d'ésser privat de tota honor, com per lo teu poc saber e molta ignorància has comés tan gran defalt que en lo restant de ta vida no el veuràs esmentat! Car ab la tua gran supèrbia e grossera presumpciò m'has greument ofés en forma tal que est mereixedor de gran punició. Però veig que est tan cuitat de llibertat atènyer, suplicaré a Déu me done una poca de paciència per haver vist un cavaller tan fora de seny, que no has tenguda vergonya del món ni menys de mi, per jo estar prop d'aquesta donzella i en les faldes asseit, nos has mostrada molt poca gentilea tenir, a ella per donzella, e a mi per ésser Tirant. E si no repares lo teu gran defalt, jo hauré estendre sobre tu lo manto de la mia ira, car lo major bé que en tu he conegut, segons dien los miradors, és que tens molta ignorància, car los hòmens en aquest món no podem ésser jutjats sinó segons les llurs obres, les quals sempre te condemnarien. E per no sollar-me la boca de marparlar, solament diré que maleit fon lo dia que tu naixquist, car tu est lo més trist de tot lo nostre llinatge. Però com les coses que de mala intenció parteixen sempre resten imperfetes, e si vergonya aconseguida per molts actes fos honor, tu series lo més benaventurat cavaller del món. Per lo contrari, si honor procuràs vergonya, no series de res envergonyit.

Lo rei Escarino féu partir al senyor dAgramunt de la presència de Tirant, dient-li que se n'anàs a la sua tenda, e ell fon content; ab los ulls baixos en terra de molta vergonya, féu gran reverència al Rei e a Tirant, e ixqué de la tenda mostrant restar molt envergonyit, la qual humilitat e vergonya donà gran lloc en mitigar la ira de Tirant en haver-li mercè.

Lo rei Escarino, volent-ho fer tot bo, dreçà les sues paraules a Tirant e féu principi a un tal parlar.