CCCLXVI. Com la donzella mora se manifesta a Tirant com ella era Plaerdemavida.

-Lo sinestre de fortuna m' ha portada a la fi de mos darrers deis, e verament no és en mi que en neguna puga resistir contra les tues forces; per què pren e elegeix de mi: si vols la mort, dar-la em poràs, e si em vols per cativa, en ta llibertat està. Mas, ¿per què em cal despendre paraules supèrflues, sinó cantentar la tua senyoria?

E llevàs prestament en peus, e donà dels genolls en la dura terra, e dix:

-E com, Capità senyor! ¿Així a veu perduda totalment la natural coneixença? E és bé veritat, e no és cosa admirable, que lla on amor no ha no hi pot haver record. E com! ¿No só jo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria vostra he sostenguts tants treballs, dolors e misèries, e a la fi captivitat?

Tirant prestament tingué oberts los ulls de l'enteniment, e no la lleixà més parlar, havent en aquell cas verdadera notícia d'ella ésser Plaerdemavida; e agenollà's en terra davant ella, e abraçà e besà-la moltes voltes en la boca en senyal de gran amor verdadera.

E com bon espai l'hagué festejada, Tirant manà que a la porta de la tenda fos parat un bell estrado tot cobert de dracs de brocat alt, e a les espatles e per de terra de bells draps de ras; e l'estrado era de fusta ab molts graons. E Plaerdemavida fon asseita en lo més alt grao de l'estrado, estira d'un manto de brocat carmessí forrat d'erminis, que Tirant li féu traureu dels seus per ço com tota l'eljuba s'havia esquinçada. E la senyora de la ciutat feren seure en lo darrer escaló, e les donzelles baix sobre los dracs de ras. Bé es mostrava en aquell cas Plaerdemavida ésser reina, segons en l'estat en què era posada.

Tirant li havia llevat l'alquinal e era restada en cabells. Tota la gent se pensava que Tirant la volgués pendre per muller: tan grandíssima era l'honor que li feia! E féu fer crida per tot lo camp que tots vinguessen a besar la mà a Plaerdemavida, sots pena de mort. Aprés féu altra crida que tots los de la ciutat, així hòmens com dones, fossen perdonats, e cascú d'ells pogués viure en la llei que es volgués, e no fos nagú del camp, en la pena ja dita, de fer mal ni dan en persona ni en béns a negú qui fos de la ciutat. Aprés féu aparellar moltes viandes e féu un convit general a tots los que menjar hi volguessen. E tots los ministres e trompetes del camp e de la ciutat manà que fossen aquí, e fon feta la més singular festa que jamés sia estada feta en un camp, qui durà huit dies.

E estant en aquestes festes, lo senyor d'Agramunt sabé com aquella que ell havia volguda matar era Plaerdemavida; fon molt més agreujat per lo gran defalt que comés havia. E per causa d'açò ell parlà ab lo rei Escariano e ab la Reina, qui jamés se partia del costat de Plaerdemavida, e suplicà'ls que fossen bons en lo perdó que volia demanar a Tirant, e ells digueren que eren molt contents.E acompanyat lo senyor d'Agramunt del Rei e de la Reina, com fon davant Tirant, ab humil gest e piadosa veu, de tals paraules li fé‚u present.