CCCLXVIII. Com Tirant e lo senyor d'Agramunt feren la pau.

-No vol la immensa bondat de Nostre Senyor Déu que negú, per gran pecador que sia, que si es penit de les ofenses que ha comeses contra ell e li demana perdó, que liberalment no li perdone. ¡Quant més dec fer jo, qur só un gran pecador, que si no perdone, Déu no em perdonarà! Per què et dic, cosín germà, tu deus viure e jo morir, e si la tua benignitat vol oir les mies pregàries, plàcia't que la tua bondat excel.lesca la mia ira. E si tu no fosses en necesitat de confort tant con est, jo me'n dolria així com d'home qui la nostra amistat e deute havies guastat, emperò no vull que tú ne negú en aquest cas puga dir que per lo teu defalt la mia molta amor que et portesia gens disminuïda, ans per obres manifestarè molt prest que la mia amor augmentarà en tu en tanta quantitat que serà plaer a tu e tots los que desitgen lo teu be e honor. Per què, obre los ulls de l'intelecte e regoneix-te, dóna lloc a la raó, desvia e refrena lo desitjós apetit d'anar en terra extranya, e vulles despendre lo temps en tals cavalleries qui augmentaran lo teu estat, honor he fama. E a tu no és cosa convenient ni honesta que en anar-te'n te dispongues, encara que fosses cert d'atènyer un gran heretatge, car fugir-ne deuries, si guardes lo que la vera amicícia requir, e si fa lo contrari, te faç cert que serà causa de la tua gran perdició.

En açó lo rei e la reina pregaren molt a Tirant e al senyor d'Agramunt que la pau fos feta e entre ells hagués bona amor e concòrdia. E així fon fet, e partint tots d'allí ensems, anarem a l'estrado on estava Plaedemavida ab gran triümfo, e lo senyor d'Agramunt li feu present de tals paraules.