CCCLXXX. Rèplica que féu Tirant a Plaerdemavida.

-Les penes de l'infern no bastarien egualar-se ab aquelles d'amor quan la intrínseca fortuna hi dispensa, mas sobrepugen sol per l'eternitat com aquelles sien sens fi e aquestes finides, e ab esperança de mudar-se en desitjada glòria se mostren . ¿Qui es deu desesperar en les adversitats, ni creure los remeis ésser impossibles? Tu, Plaerdemavida, pensaves no et restava major benaventurança que morir, i creies que la vida per pus no t'acompanyava, sinó que en major grau sentisses lo multiplicar dels mals que recites, dels quals encara no et deus recordar, fins que arribada als esdevenidors desigs, per fer majors los teu delits, te'n recordes. Viu és Tirant, perquè Déu no permet los mèrits resten sens guardó, ni los treballs sens repòs, ni les penes sens delits, e així permetrà lo meu prosperar, perquè la nostra tristícia en sobreabundant goig mudar puga. Aprés la nit ve lo dia, e aprés lo núvol, lo bell sol, e així aprés de tres anys de ton cativeri és venguda l'estimada llibertat. No et dolga la pèrdua de béns, com ja pogueres ésser senyora de la ciutat de Montàgata, la qual ciutat per molta liberalitat has tornat a aquella de qui fuist cativa, essent tu digna de major senyoria, e així per augmentar la catòlica religió augmentes ensems lo renom de la tua virtuosa fama. Parents has perdut, los quals aquella mateixa fortuna qui els donà los t'ha llevats; aquells viuen morint en vives armes per defensió de nostra viva fe, lo famós nom dels quals en algun temps d'oblit no serà damnificat. Alegra't, doncs, esforçada donzella, e no dubtes algun altre esdevenidor perill, car jo et promet, per qui tals desaventures te són seguides, te faré retribució en obligació infinida d'amor en béns, i en senyories, i en parentesc. Faré afixa la tua sang a la de Roca Salada, i seràs comptada ab les dones de Bretanya, entre les quals no et pot fallir títol de reina. E aprés sies certa, acompanyant-me la vida, los béns, la força, l'ànima, l'honor, e quant tinc t'acompanyarà com aquella que m'has acompanyat en lo major extrem de les mies tribulacions.

No acabava Tirant la fi d'aquestes paraules, com Plaerdemavida, per regraciar tanta gentilea, féu continent voler-li besar la mà, inclinant los genolls e lo cap envers aquell. Primeres foren les llàgrimes als ulls que la veu de semblants paraules en la boca.