CDLXXX. Com los parents de Tirant s’ajustaren e tingueren consell qual d’ells farien Emperador.

En aquest espai de temps que la gent s’ajustava, Hipòlit féu ajustar en una cambra lo rei de Sicília, e lo rei de Fes, e lo duc de Macedònia, e lo marquès de Liçana, e lo vescomte de Branches, e alguns altres del seu parentat, a consell. E dix-los les paraules següents:

-Senyors e germans meus: no ignoren les senyories vostres lo gran dan que ens és vengut per la mort de nostre pare e senyor Tirant, car aquest s’esperava ésser emperador e haguera exalçats e ben heredats a tots los del nostre parentat; per què ara som fora d’aquesta esperança, e per ço és de necessitat que ab temps prengan consell què és de fer. Car poden pensar les senyories vostres que tot l’Imperi resta en poder e senyoria de l’Emperadriu. Si bé la sua edat és avançada, algun gran senyor se casarà ab ella de bona voluntat, e ho tendrà a gràcia per ésser emperador. E aprés mort d’ella, restarà senyor, e per ventura tractarà mal los estrangers, qui som nosaltres, ací heretats. Per què sóc jo de parer que seria bo que féssem u de nosaltres emperador e que tots li ajudàssem, e aquest tal heretaria molt bé a tots los altres. Per què us suplic que cascú hi diga son paper.

E donà fi a son parlar. Aprés parlà lo rei de Sicília e dix que ell tenia per bona cosa que la u d’ells fos elet per emperador; que elegissen ells qual hi seria més dispost.

Parlà lo rei de Fes, perquè era lo major del parentat, e dix semblants paraules:

-Senyors e germans meus: jo tinc per bon consell que u del nostre parentat sia elet emperador. Emperò, segons mon parer, havem a seguir l’orde del testament de Tirant, aprés lo de la princesa; e sobre aquests testaments veurem qual de tots hi serà més suficient.

E tots tingueren per bo lo que lo rei de Fes havia dit. E trameteren per lo secretari de Tirant e per lo de l’Emperador, e feren-se llegir los testaments. Com foren llests, feren eixir los secretaris defora la cambra, e parlà lo duc de Macedònia en la següent forma:

-Senyors e germans meus: segons veig, la elecció és molt clara, que no sofir disputa, car jo veig que lo nostre bon parent e senyor lleixa hereu seu en tots los drets que ha guanyats en l’Imperi grec e tots los que per l’Emperador li són estats atorgats, de la successió de l’Imperi, a Hipòlit, que ací és present. E més avant veig que la Princesa lleixa hereua sa mare, de tot l’Imperi. Per què jo no veig que més s’hi puga fer, que atesa l’amistat antiga que tots sabem que Hipòlit té ab l’Emperadriu, que la prenga per muller, e alçar-lo hem emperador, e farem justícia. E aquest, per sa bondat e virtut, nos conservarà cascú en son heretatge, car és la nostra sang.

Aprés parlà lo marquès de Liçana, e dix :

Senyors jo tinc per bo lo consell del duc de Macedònia, e lloe aquell, perquè tots tenim mullers, e d’altre part per la lleixa de Tirant.

E tots los altres ho lloaren e foren d’un acord que Hipòlit fos elet emperador e marit de l’Emperadriu. Com Hipòlit véu la molta gentilesa de sos parents, féu-los infinides gràcies de la molta amor que en ells tenia coneguda; e que votava a Déu e a Nostra Senyora, mare sua, que si Déu li feia gràcia que ell fos emperador, que ell los remuneraria en tal guissa que ells ne serien tots contents. E deliberaren que, aprés fetes les obsèquies als defunts, que el llevassen emperador, e farien matrimoni d’ell ab l’Emperadriu.