Pont del Diable o de les Ferreres

La romana és la primera gran civilització occidental que desenvolupa una enginyeria de l'aigua. Ja des dels seus inicis l'aigua va tenir diferents aplicacions: tant per cobrir les necessitats fisiològiques i d'higiene com en la seva funció industrial, ornamental i lúdica.

Tintoreries, fonts amb sortidors, estanys ornamentals, nimfeus, termes, etc. nombrosos elements demostraven el paper que tenia l'aigua per a la cultura romana. Tarraco va disposar de dos aqüeductes que cobrien d'aigua la ciutat. L'un recollia l'aigua del riu Gaià, a l'alçada del Pont d'Armentera, i un altre procedia del riu Francolí.

Aquest darrer se l'ha conegut amb el nom del Pont de les Ferreres o també com a Pont del Diable. Es localitza prop de la CN-240 (Tarragona-Valls) a uns 3 quilòmetres del centre de la ciutat, en direcció al barri de Sant Salvador. La zona és totalment accessible.

L'Aqüeducte tenia el punt de captació de l'aigua prop de Puigpelat i la transportava fins a la zona mitja i baixa de la ciutat, amb un recorregut d'uns 15 quilòmetres. La seva construcció es deu a la desproporció del terreny del barranc dels Arcs, a 5 quilòmetres de Tarragona.

Està format per dos nivells, un d'inferior i un de superior. La part baixa es composa de 11 arcs; l'alta està formada per un total de 26. Amb una alçada màxima de 24 metres i mig, el Pont de les Ferreres va ser construït amb grans carreus encoixinats units en sec, procedents d'un reguitzell de pedreres properes al monument. Per la part superior hi passava la conducció de l'aigua i va ser edificada amb morter de calç i pedra.

Es va construir entre finals del segle I aC i principis de l'I dC. L'època va coincidir amb el moment en què Tàrraco gaudia de la capitalitat de la província més gran de l'Imperi.

Tot plegat va coexistir amb el creixement urbanístic que es va donar a partir de l'època d'August. La seva utilitat, però, va finalitzar a les acaballes del segle XVIII.

Els ponts romans eren construïts amb un lleuger pendent per tal de permetre la correcta circulació de l'aigua i evitar que es quedés estancada. Els canals permetien el pas d'una persona perquè hi pogués fer un manteniment adequat. Finalment, desembocaven a les torres d'aigua situades en un punt alt de la ciutat.

L'Aqüeducte romà de Tàrraco se'l coneix popularment amb el nom de Pont del Diable perquè rere el topònim s'hi amaga una llegenda que ha sobreviscut els anys, generació rere generació.

Es diu que en època romana, davant els problemes d'aigua que tenia Tarragona, va caldre edificar un aqüeducte per unir dos turons que quedaven separats per una profunda torrentera. Un cop construïdes les dues rengleres d'arcades, unes fortes ventades i la fúria d'una gran tempesta, van enderrocar el pont.

El cap de la construcció, desesperat de veure tal tragèdia va advertir que només el diable podria edificar un pont de més de 1000 anys de durada. De sobte, se li aparegué Satanàs prometent-li un pont aixecat amb pedra del Mèdol aquella mateixa nit. Satanàs no treballaria en va, però la recompensa que demanava no eren diners. El diable volia l'ànima de la primera persona que begués aigua d'aquell pont. I un cop tracte fet, Satanàs va complir amb la seva paraula: l'endemà al matí Tàrraco tenia aqüeducte. El dimoni, però, no havia fugit, sinó que esperava a l'altra banda del pont el compliment del tracte fet. Finalment, des de l'altra banda del pont, el cap de construcció li ensenyà un ase com a mostra de ser el primer habitant que havia begut d'aquella aigua i Satanàs va haver de marxar amb la cua entre cames.