Plaça de la Font
La plaça de la Font està situada al centre de Tarragona i ocupa una quarta part de l'arena de l'antic circ romà. La plaça està presidida per l'edifici de façana neoclàssica de l'Ajuntament de la ciutat, situat a la banda sud. Sota la plaça hi ha un aparcament subterrani, la construcció del qual va despertar força polèmica perquè implicava la possible destrucció de patrimoni romà. Actualment aquesta plaça és el centre de l'oci nocturn de la ciutat.
[ llegir ↓ ]
Situada on es trobava l' “espina” del Circ romà. Després de les successives destruccions que va patir la ciutat, quedà en un estat d'abandó total durant segles. Quan els restauradors de Tarragona van donar una empenta a la ciutat, l'indret presentava un aspecte lamentable i el batejaren com “el Corral”, dedicant-lo a guardar el bestiar. En temps més recents, fins el 1915, s'hi celebrava el mercat diari de queviures. La presència a la plaça dels convents de Sant Francesc i de Sant Domènec va fer que, entre els segles XVI i XVIII, fos coneguda amb el nom d'aquests.
L'any 1363, l' arquebisbe Pere de Clasquerí va fer construir un pou per posar remei a la deficiència d'aigua a la ciutat, així com per evitar que en temps de guerra Tarragona es quedés sense subministrament . Aquesta construcció té onze pisos i baixa fins a 47 metres sota el nivell de la plaça. Del pou també se'n digué “font” i d'aquí en va derivar l'actual nom, que és el que ha persistit, exceptuant els parèntesis oficials de “Plaça de la Constitució” i “Plaza de José Antonio”. L'edifici més notable de la plaça és el Palau Municipal, construït en el lloc que ocupava el convent de Sant Domènec, que va assolir l'aspecte actual entre els anys 1861 i 1865.
En aquesta plaça hi tingueren casa,al número 53, l’insigne poeta Joan Antònio i Guàrdias (1890-1967) i el dibuixant Ricard Opisso i Sala (1880-1966), al número 10. Al número 6 hi nasqué Marcel.lí Domingo i Sanjuán, ministre d' Instrucció Pública de la II República. Domingo va promoure el “Decreto de Bilingüismo” mitjançant el qual el català va entrar oficialment a les escoles i es van crear càtedres de Llengua catalana a les Escoles Normals.
Partint de la premissa que aquest indret urbà ocupa una part del que fou l'arena de l'antic circ romà, potser podríem dir que és una de les places més antigues del món, com la piazza Navona a Roma. El Palau Municipal. Actualment, les seves nombroses terrasses de cafès i restaurants constitueixen un interessant pol d'atracció nocturn.
Noms Històrics
Plaça de Sant Francesc, plaça de la Constitució i Plaça de Sant Fructuós, Plaça de la República (1931-1939), Plaza José Antonio.
La Font
Font de la Plaça de la Font
Alguns historiadors vuitcentistes, entre ells, Hernández Sanahuja, pensaven que els primers pobladors de Tarragona havien obert un pou, excavat a la roca viva, on actualment hi ha la plaça de la Font, que després seria aprofitat pels romans.
A les acaballes del segle es va refutar aquesta teoria, perquè aparegueren documents que provaven que el pou era una obra de l'arquebisbe Pere de Clasquerí, que hi va fer obrir un pou el 2 de novembre de 1369, al que aleshores s'anomenava el Corral. El dia 23 del mateix mes, el prelat va ordenar als veguers de Tarragona que obliguessin a pagar la contribució per les obres a tots aquells que els procuradors de l'obra els indiquessin, ja que el pou era útil a tota la ciutat.
El gironí Joan Vidal fou el primer mestre d'obres del pou, que no es va acabar fins l'any 1438. Segons l'historiador Sanç Capdevila, no es pot donar una data certa de la seva utilitat, ja que ell mateix pensava que el pou podria haver quedat inutilitzat l'any 1462, durant el setge de Joan II. Capdevila diu també que a les Actes Capitulars i a les Actes Municipals dels anys 1519 i 1520 es troben diverses anotacions sobre la construcció d'un enginy per part del rellotger Jaume Ferrer, per tornar a treure aigua del pou; també s'hi parla de la construcció d'una font i d'un projecte per decorar-la amb una imatge de Santa Tecla.
Sembla que l'enginy de Jaume Ferrer no va donar resultats prou satisfactoris i quatre anys més tard s'encarregà al pintor Joan de Borgonya i al serraller Laudus Garba fer-ne un de nou. L'any 1607 va arribar aigua del Llorito i es va instal·lar una altra font al Corral. Gairebé dos segles més tard s'aconseguí portar-ne de les mines de Puigpelat i es va fer una nova font que s'inaugurà el 3 de desembre de 1798. El 1827 la Corporació Municipal i l'arquebisbe Echánove varen acordar fer-la més monumental i encomanaren al mestre Pere Antoni Verderol la construcció d'un pedestal i una columna de granit, i a Vicenç Roig i Torné, Vicentó, esculpir una figura femenina, al·legoria de l'Esperança, per coronar-la.
Aqueixa font tenia sis brocs i s'inaugurà aquell mateix any, a l'extrem de la plaça contrari al que es troba el Palau Municipal. De la importància que se li donà en aquella època, en trobem una prova, en veure-la ressenyada al Diccionario Geogràfico-Estadístico de España y Portugal, de Sebastián de Miñano: "Acaba de construirse una hermosa fuente, en que, sobre un pedestal de bellos jaspes, asienta una columna antigua de granito que sostiene una estatua de mármol representando la Esperanza".
Per tal de donar-li més rellevància, al darrer quart del segle XIX s'envoltà per un reixat que anteriorment havia estat a la Plaça dels Carros, a l'entorn de l'Estàtua de Mercuri. La plaça es va reformar l'any 1894 i, en lloc de la font monumental, se'n col·locaren dues de ferro colat, molt senzilles, en els laterals. Una d'elles es conservà fins els anys setanta. L'actual font, també de ferro colat, segueix el disseny de les dues de la Rambla i la del Carrer Comte de Rius; fou inaugurada el 19 d'abril de 1979, després del darrer plenari del consistori que cedia el lloc als primers regidors de la nova etapa democràtica.
Cap a la meitat dels anys noranta, quan es va construir el parquing, es varen destruir algunes restes del pou medieval. La font, que simbòlicament al·ludeix al nom de la plaça, es va treure mentre duraren les obres i, posteriorment, es tornà a posar, aquest cop una mica més cap a la part central.[Pujar ↑]
L'any 1363, l' arquebisbe Pere de Clasquerí va fer construir un pou per posar remei a la deficiència d'aigua a la ciutat, així com per evitar que en temps de guerra Tarragona es quedés sense subministrament . Aquesta construcció té onze pisos i baixa fins a 47 metres sota el nivell de la plaça. Del pou també se'n digué “font” i d'aquí en va derivar l'actual nom, que és el que ha persistit, exceptuant els parèntesis oficials de “Plaça de la Constitució” i “Plaza de José Antonio”. L'edifici més notable de la plaça és el Palau Municipal, construït en el lloc que ocupava el convent de Sant Domènec, que va assolir l'aspecte actual entre els anys 1861 i 1865.
En aquesta plaça hi tingueren casa,al número 53, l’insigne poeta Joan Antònio i Guàrdias (1890-1967) i el dibuixant Ricard Opisso i Sala (1880-1966), al número 10. Al número 6 hi nasqué Marcel.lí Domingo i Sanjuán, ministre d' Instrucció Pública de la II República. Domingo va promoure el “Decreto de Bilingüismo” mitjançant el qual el català va entrar oficialment a les escoles i es van crear càtedres de Llengua catalana a les Escoles Normals.
Partint de la premissa que aquest indret urbà ocupa una part del que fou l'arena de l'antic circ romà, potser podríem dir que és una de les places més antigues del món, com la piazza Navona a Roma. El Palau Municipal. Actualment, les seves nombroses terrasses de cafès i restaurants constitueixen un interessant pol d'atracció nocturn.
Noms Històrics
Plaça de Sant Francesc, plaça de la Constitució i Plaça de Sant Fructuós, Plaça de la República (1931-1939), Plaza José Antonio.
La Font
Font de la Plaça de la Font
Alguns historiadors vuitcentistes, entre ells, Hernández Sanahuja, pensaven que els primers pobladors de Tarragona havien obert un pou, excavat a la roca viva, on actualment hi ha la plaça de la Font, que després seria aprofitat pels romans.
A les acaballes del segle es va refutar aquesta teoria, perquè aparegueren documents que provaven que el pou era una obra de l'arquebisbe Pere de Clasquerí, que hi va fer obrir un pou el 2 de novembre de 1369, al que aleshores s'anomenava el Corral. El dia 23 del mateix mes, el prelat va ordenar als veguers de Tarragona que obliguessin a pagar la contribució per les obres a tots aquells que els procuradors de l'obra els indiquessin, ja que el pou era útil a tota la ciutat.
El gironí Joan Vidal fou el primer mestre d'obres del pou, que no es va acabar fins l'any 1438. Segons l'historiador Sanç Capdevila, no es pot donar una data certa de la seva utilitat, ja que ell mateix pensava que el pou podria haver quedat inutilitzat l'any 1462, durant el setge de Joan II. Capdevila diu també que a les Actes Capitulars i a les Actes Municipals dels anys 1519 i 1520 es troben diverses anotacions sobre la construcció d'un enginy per part del rellotger Jaume Ferrer, per tornar a treure aigua del pou; també s'hi parla de la construcció d'una font i d'un projecte per decorar-la amb una imatge de Santa Tecla.
Sembla que l'enginy de Jaume Ferrer no va donar resultats prou satisfactoris i quatre anys més tard s'encarregà al pintor Joan de Borgonya i al serraller Laudus Garba fer-ne un de nou. L'any 1607 va arribar aigua del Llorito i es va instal·lar una altra font al Corral. Gairebé dos segles més tard s'aconseguí portar-ne de les mines de Puigpelat i es va fer una nova font que s'inaugurà el 3 de desembre de 1798. El 1827 la Corporació Municipal i l'arquebisbe Echánove varen acordar fer-la més monumental i encomanaren al mestre Pere Antoni Verderol la construcció d'un pedestal i una columna de granit, i a Vicenç Roig i Torné, Vicentó, esculpir una figura femenina, al·legoria de l'Esperança, per coronar-la.
Aqueixa font tenia sis brocs i s'inaugurà aquell mateix any, a l'extrem de la plaça contrari al que es troba el Palau Municipal. De la importància que se li donà en aquella època, en trobem una prova, en veure-la ressenyada al Diccionario Geogràfico-Estadístico de España y Portugal, de Sebastián de Miñano: "Acaba de construirse una hermosa fuente, en que, sobre un pedestal de bellos jaspes, asienta una columna antigua de granito que sostiene una estatua de mármol representando la Esperanza".
Per tal de donar-li més rellevància, al darrer quart del segle XIX s'envoltà per un reixat que anteriorment havia estat a la Plaça dels Carros, a l'entorn de l'Estàtua de Mercuri. La plaça es va reformar l'any 1894 i, en lloc de la font monumental, se'n col·locaren dues de ferro colat, molt senzilles, en els laterals. Una d'elles es conservà fins els anys setanta. L'actual font, també de ferro colat, segueix el disseny de les dues de la Rambla i la del Carrer Comte de Rius; fou inaugurada el 19 d'abril de 1979, després del darrer plenari del consistori que cedia el lloc als primers regidors de la nova etapa democràtica.
Cap a la meitat dels anys noranta, quan es va construir el parquing, es varen destruir algunes restes del pou medieval. La font, que simbòlicament al·ludeix al nom de la plaça, es va treure mentre duraren les obres i, posteriorment, es tornà a posar, aquest cop una mica més cap a la part central.[Pujar ↑]
Els vídeos
Plaça de la Font de Tarragona
Autor: jauvil27
Duració: 00:27
03 - Pregó i Gegants (Teclers. Santa Tecla en primera persona)
Autor: hankofthedead
Duració: 06:03
Els enllaços
Cercar
Resum
Característiques: Plaça rectangular que ocupa una quarta part de l'arena del Circ romà. Presidida per la façana neoclàssica de l'edifici de l'Ajuntament.
Època: Des dels primers usos coneguts com a part de l'arena del circ romà, la plaça ha patit diverses intervencions i transformacions. Al 1438 va acabar-se condstruir un gran pou al subsòl. Al 1827 va construir-se una font monumental. La plaça es va revormar l'any 1894 i al segle XX, als anys 90, es va construir un pàrquing soterrani i es va tornar a remodelar.
Usos: Arena del circ en època romana, lloc per a guardar el bestiar, per acollir fires de queviures... Al subsòl va acollir un gran pou per abastir d'aigua la ciutat, lloc de reunió, de celebracions i de lleure.
Fets rellevants: L'edfici més notable és el Palau Municpal, aixecat on hi havia el convent de Sant Domènech.
Època: Des dels primers usos coneguts com a part de l'arena del circ romà, la plaça ha patit diverses intervencions i transformacions. Al 1438 va acabar-se condstruir un gran pou al subsòl. Al 1827 va construir-se una font monumental. La plaça es va revormar l'any 1894 i al segle XX, als anys 90, es va construir un pàrquing soterrani i es va tornar a remodelar.
Usos: Arena del circ en època romana, lloc per a guardar el bestiar, per acollir fires de queviures... Al subsòl va acollir un gran pou per abastir d'aigua la ciutat, lloc de reunió, de celebracions i de lleure.
Fets rellevants: L'edfici més notable és el Palau Municpal, aixecat on hi havia el convent de Sant Domènech.
T'agrada?
Fes-ho córrer!
Altres fotos
