Reconstruir la història en primera persona

La  Legio VII Gemina és el buc insígnia d'aquest grup, que ha reconstruït el vestuari i l'armament d'una unitat de centurions d'aquesta legió. Abillats amb els uniformes, cascos, escuts i armament de l'època recorren l'Estat i Europa fent demostracions i entrenaments amb explicacions sobre les tàctiques militars romanes. Es una vessant molt important de la seva activitat, però no l'única. Lluitar contra l'oblit pot ser tan complicat com fer-ho contra les legions romanes. I no hi ha pocions màgiques que hi ajudin. Només, la passió per recordar la pròpia història. I d'això, no els en falta.

Una terrassa de la Plaça de la Font ha estat el punt de trobada entre alguns membres del Projecte Phoenix i Tinetdigital. La tria del lloc va ser casual, però, curiosament hem anat a parar a l'arena del que va ser el Circ Romà en temps de Tàrraco. En circumstàncies i amb activitats ben diferents, aquest continua sent un cèntric espai on els ciutadans es donen cita per gaudir del seu temps de lleure. Iniciem la conversa amb l'Enric Seritjol, que juntament amb el seu germà bessó Magí és l'ànima del grup i principal responsable de la seva fundació. Inevitablement ens ve al cap la llegenda fundacional de Roma amb els bessons Ròmul i Rem com a protagonistes. L'Imperi Romà és història, però aquests altres bessons del segle XXI  han decidit reconstruir-la més de 2.000 anys després.

"Tot va començar allà l'any 1.997 quan a les nostres mans va anar a parar un opuscle d'un grup de reconstrucció anglès, que es dedicaven a recuperar elements de la vida quotidiana i militar de l'època romana. Això era nou per a nosaltres perquè aquí no hi havia grups d'aquest tipus. En canvi, als països anglosaxons, a Anglaterra, a Alemanya , si hi havia una llarga tradició". Ho explica l'Enric, que afirma que es tracta de reconstruir el més fidelment possible els elements de la vida quotidinana i militar basant-se en la histròia. El fet primordial és divulgar el patrimoni i la història a un públic heterodox que té un mínim d'interès. Les explicacions es fan d'una manera entenedora. Arran de sorgir Tàrraco Viva, l'any 1999,  van tenir l'oportunitat de veure in situ aquests grups i van decidir-se a crear el projecte que va néixer definitivament l'any següent, el 2.000.

L'Enric explica l'orígen del Projecte Phoneix acompanyat per la seva filla de 17 anys, la Júlia, i del Miquel Ciutat. Tots dos són membres actius del grup. Passats uns minuts, s'incorpora la Lola Plana, que ve amb el seu fill, el director de cinema tarragoní Jesús Monllaó. Ell no forma part del grup però segueix de prop la seva trajectòria."I Jo sóc la dóna del senador romà", afirma la Lola. L'Enric acalareix que, quan va veure el Josep Maria Monallaó –el seu marit- en un assaig casteller dels Xiquets de Tarragona, ho va veure clar: aquell era el senador romà que necessitaven per al grup. La seva dóna a la vida real, la Lola, té una altra missió no menys important, la de tenir a punt i planxat tot el vestuari que utilitzen en les seves demostracions. "Ja veus, la dóna del senador, però treballant amb la planxa sense parar", diu riallera. "El primer cop que els vaig veure vaig tenir clar que una activitat que es feia a Tarragona tan interessant com a quella no podia permetre's el luxe de tenir un vestuari tan arrugat".  La Lola s'ha fet imprescindible i assegura que ha aconseguit que tothom entengui la importància de la seva feina. "Quan arribem a alguna ciutat a fer una demostració, ja saben que necessito temps i un endoll per a poder tenir-ho tot a punt, i que això és molt important".

Els membres del gup expliquen que els començaments van ser complicats perquè va ser molt dur anar per "totes les Espanyes" on no hi havia aquesta tradició i no es coneixia. A poc a poc es va entendre la seva missió de divulgació històrica i els van cridar des de Museus, Ajuntaments, entitats culturals… sempre  institucions relacionades amb el patrimoni. Paral·lelament, van anar reclutant gent.  Els primers van ser la família i els amics que també van anar aportant més integrants al grup. A mesura que s'ha anat coneixent, hi ha hagut moltes persones que s'han posat en contacte amb ells directament. En l'actualitat, el grup té uns 40 membres actius i realitza diferents demostracions: des de l'activitat miltar de la legió VII Gemina, a les demostracions sobre l'agrimensura romana, l'elecció d'un alcalde...

El Miquel comenta que pràcticament ha fet de tots els personatges diferents que intervenen en aquestes epiisodis de la vida romana que ells reconstrueixen. La Lola el rectifica: "tots, no, perquè no has fet d'esclau". Però el Miquel insisteix que gairebé ha fet de tot: de cavaller, de ciutadà, d'alcalde… Precisament, l'elecció d'un alcalde a l'època romana ha estat una de les darreres incorporacions en el ventall de demostracions que fa el grup. Es mostren molt satisfets, per l'impacte que provoquen en l'auditori. A Segovia van rebre les felicitacions personals de l'alcalde.

La Júlia, per la seva banda, recorda  que quan el seu pare va començar amb el grup ella el seguia encuriosida per saber què feia. "El primer any no vaig participar directament en les demostracions, perquè encara era massa petita i no hi havia papers per a mi. A partir que es van començar a veure personatges civils vaig poder incorporar-me. Primer, com a fill del governador. Ara, formo part del grup que reconstrueix l'agrimensura" explica. "També he tingut el plaer de fer de legionari. Es un plaer perquè és molt visual i agraït. A més, els espectadors sempre et presten més atenció".

Tarragona també ha recuperat el gust i l'orgull per la seva pròpia història. A partir que la gent ha començat a rebre explicacions pedagògiques sobre els diferents elements romans que té al voltant, també ha començat a entendre i a valorar el propi patrimoni i la feina del projecte Phoenix. Però recuperar la història com ho fan els seus integrants  requereix documentació, rigor i paciència. Hi ha molta feina amagada a les biblioteques, cal consultar als experts sobre els vestits, i fer-se amb tot allò que pot aportar informació directe com alguns relleus de restes arqueològiques. L'ajut dels historiadors és també fonamental. De fet, cada demostració pot durar una hora o 50 minuts, però darrere hi ha una treball de recerca i informació molt important i laboriós. Això ha portat a valorar la posssibilitat d'editar un llibre que reculli tot aquest treball d'investigació que els membres del grup han fet en aquests darrers anys.

L'esforç es veu compensat per la resposta del públic. Però abans que apareguin els centurions, els ciutadans romans, o l'alcalde, els integrants del projecte Phoneix han agafat un autocar que els ha traslladat fins el lloc de l'actuació. Ha calgut, també, carregar el material a una furgoneta, i això no és una feina lleugera, precisament. Una ballesta pot pesar uns 250 quilos. Guardar tot aquest material és ara força més senzill que al principi, perquè tenen un local a la Riera de Gaià.  Això és un luxe, assegura l'Enric. "Primer vam abusar de la família, vam utilitzar un garatge d'un familiar, una habitació de casa era taller i alhora l'utilitzavem per a guardar trastes. També vam fer servir el un traster de la família, uns baixos d'una casa de poble d'un amic…. abusavem dels amics i la família".

Les sortides són el punt culminant de tota la feina. "I com que ens agrada, sempre ens ho passem bé. Convivim, som persones d'edats diferents, de vegades pertanyem a altres entitats, de colles castelelres diferents i d'ideologia diferent, però el nexe comú és que ens agrada això que fem. Som com una gran família",  diu el Miquel Ciutat.

Cadascú participa  amb la intensiatat que vol. N'hi ha que només prenen part a les demostracions de Tàrraco Viva i altres van a totes les sortides. Alguns s'impliquen directament en la construcció de les peces que porten. Es una afició, hi ha una part també de divertiment però, evidentment, també de sacrifici. Poden finançar-se amb subvencions de l'Ajuntament, les despeses que generen els desplaçaments els paguen aquells que ens contracten. "Venim des de nens de 7 anys a persones de 80. No anem a hotels de 5 estrelles però sempre hem estat molt ben acollits". Afirma l'Enric. El Miquel explica orgullós que a  Segovia van estar allotjats a una universitat on cada pedra tenia història i "allò resultava més gratificant i acollidor que qualsevol hotel".

L'Enric afirma que  molts tarragonins de tota la vida estaven una mica d'esquena al patrimoni romà i que, a través d'aquestes explicacions que ofereixen en les seves demostracions, ha començat a encuriosir-se i a mirar el seu entorn romà d'una altra manera. "Per sort comencem a ser una ciutat civilitzada, que preserva la seva història i el seu patrimoni i que el valora". Segons l'Enric, fins fa no gaire, el patrimoni romà s'associava a alguna cosa negativa, que impedia construir i que frenava el creixement de la ciutat. Ara, diu, comencem a guanyar la batalla. Es comença a entendre que el patrimoni no és una molèstia sinó que pot ser, i és de fet, una font de riquesa que pot generar creixement econòmic. Hi ha moltes ciutats europees que viuen del seu patrimoni i del negoci que genera les visites culturals als seus museus i a les seves restes.  A Tarragona,  la indústria i la construcció han estat força potents com a eixos de creixement, i el patrimoni ha quedat més arraconat com a fons de riquesa, però cal apostar-hi.  Altres ciutats europees ho han fet a Nimes han fet una inversió multimilionària en el seu Museu Arqueològic.

El Projecte Phoenix ha vingut a desmentir la idea esterotipada que el passat no interessa. En contra de la imatge que podem tenir a través dels mitjans massius de comunicació, on tot va accelerat, a la gent sí li agrada sentir parar de la història, constata l'Enric. "Si allò que expliques és interessant la gent escolta. I et sents valorat". El Miquel Ciutat se sent orgullós quan explica que moltes persones estan estoicament sota un bat de sol de 35 a 40 graus durant les seves demostracions i no marxa ningú. Quan acabem et donen les gràcies, tens la convicció que has fet alguna cosa que agrada.  L'Enric és encara més taxatiu, està convençut que la història ven. La seva teoria és que en un moment en què tot va accelerat i tot canvia, la gent valora allò que és antic, que és comú i que és segur, "com els nuclis antics de les ciutats, que són el lloc on tothom que visita una ciutat vol anar". També hi ha un interès per saber com vivien els nostres avant-passats i el debat que el passat provoca és sempre molt més tranquil i sossegat, més amable.

Els membres del grup han constatat  que, entre el públic, xoca molt comprovar que som molt propers als romans. Diuen que no és que ells fossin com nosaltes, sinó ben al contrari, som nosaltres els que ens hi assemblem, Som resultat directe de la seva civilització. Els nostres costums són els seus. 

Un exemple molt clar és el tipus de vincles familiars que tenim als països de passat romà, Es tracta d'una herència directa. La família era una institució poderossíssima a Roma. També l'ordre, legislar, regular i normativitzar-ho tot era una obsessió romana que nosaltres hem heretat. Una cosa tant fonamental per l'Estat de Dret com és la jerarquia de les lleis i la seva publicitat és un invent romà que hem adoptat. Darrere de la Catedral hi ha una resta de paret de Forum Imperial on hi ha un munt de marques de les plaques de bronze que és penjaven amb les lleis per a fer-les públiques. Definitivament, això demostra que les pedres contenen la nostra història. Calia, però, que persones com els integrants del Projecte Phoneix sabessin escoltar-les i reconstruissin el seu missatge per a fer-lo sentir dos mil anys després.