La Mussara
La Mussara, agregada de Vilaplana des de l'any 1961, es troba situada a la part nord de la Comarca del Baix Camp, fent frontera amb el camp i la muntanya, el nucli de població esta situat a uns 990 metres sobre el nivell del mar oferint un mirador espectacular sobre tot el camp de Tarragona, i la cota màxima de la serra que porta el seu nom es el Puigpelat de 1071 metres sobre el nivell del mar.
[ llegir ↓ ]
La Mussara, agregada de Vilaplana des de l’any 1961, es troba situada a la part nord de la Comarca del Baix Camp, fent frontera amb el camp i la muntanya, el nucli de població esta situat a uns 990 mts sobre el nivell del mar oferint un mirador espectacular sobre tot el camp de Tarragona, i la cota màxima de la serra que porta el seu nom es el Puigpelat de 1071 metres sobre el nivell del mar. Cal afegir que el terme municipal d'aquest petit poble del Baix Camp va deixar de existir l'any 1961 quan es va annexionar al poble veí de Vilaplana.
La Mussara apareix en documents de 1173 on consta que el poble estava ja habitat. L’esglèsia de La Mussara és citada en una butlla de Celestí III de 1194. El temple va mantenir la categoria de parròquia fins que al 1534 va passar a dependre de la de Vilaplana.
Ara poden veure’s vuit edificis en ruïnes. L’únic que està conservat és l’antiga esglèsia de Sant Salvador amb un campanar de 1859 i en el qual encara poden veure’s rastres del primitiu edifici gòtic sobre el qual es va construir el temple. Al seu interior es trobava una imatge del segle XIV de la Mare de Déu del Patrocini que es conserva al Museu Salvador Vilaseca de Reus.
Durant la guerra civil el comitè de Reus va cremar els altars, però es van poder salvar els arxius parroquials, però abans que arribessin els reusencs, Salvador Cavallé i Abelló ("Cassoles") va treure la imatge de la Verge i l'amagà al Mas del Peiró amb la complicitat de l'amo, el reusenc Pere Rius i Gatell, i el col•laborador de l'arqueòleg Salvador Vilaseca. Després traslladaren la imatge al pati de cal Cama de Vilaplana. Rius s'exilià, però la seva muller dugué la imatge al museu.
Damunt les ruïnes del temple fou muntat l'edifici actual, engrandit l'any 1859, amb la nova porta allà on es conserva, i fou bastit el campanar amb dues campanes la grossa i la petita. Quan el poble es va anar despoblant, la petita es va esquerdar i la campana grossa es va portar al campanar de Vilaplana.
L'església era de la següent manera: Hi havia dues rengleres de bancs per als homes que formaven un corredor davant de l'altar major. Les dones es seien darrere amb cadires de la seva propietat. I el jovent acostumava a anar dalt al cor. Entrant a mà dreta hi havia les fonts baptismals i l'altar de les Ànimes restaurat per mossèn Evarist Bonet, més endavant i a la dreta la capella fonda amb un confessionari per banda i al fons l'altar del Sant Crist amb la dolorosa i amb el sagrari amb crist sagramentat, on hi havia una llàntia amb llum permanent. Si es donava la volta es trobava amb l'altar de Sant Isidre (a Vilaplana es celebra festa en honor a que a La Mussara s'hi feia per Sant Isidre, que és el 15 de Maig), l'altar Major al centre, l'altar de la Mare de Déu del Roser i donant la volta de cara a la sortida hi havia l'altar de la Puríssima i, finalment, l'altar de la Mare de Déu del Patrocini. Després de l'altar del Patrocini es trobaven unes escales que al pujar, a l'esquerra s’anava al campanar i, a la dreta, cap al cor. Seguint recte, es tornava a baixar i allí hi havia la porta de l'abadia.
Als habitants d’aquest poble se’ls coneixia com a granotes doncs, quan plovia, es formava un petit embassament natural que servia per a donar de beure als animals. També té el seu origen en aquest poble la frase catalana, baixar de la Mussara que vol dir ignorar allò que tothom sap.
El primer document escrit que s’ha trobat en el que s'anomena La Mussara és un document de concòrdia entre el Rei d'Aragó Alfons I "el cast" i l'arquebisbe de Tarragona, Don Guillem de Torroja, datat l'any 1173 en el qual diu " .... totis ipsis hominibus de ipsa muntana usqe Tarragonam de Montereyal el de Zamuszarra et de Albiol....Mando vobis firmiter ut Archiepiscopo tamquan domino vestro attendatis...".
El nom Almussara és de origen àrab. Segons Asín Palacios (Contribución a la toponimia árabe de España), el mot al-musárat és la forma sustantiva, indicadora de lloc, de verb asára (marxar, dirigirse a) la qual cosa pot induir a interpretar Almussara com a equivalent a indret de marxa, indret destinat a marxes o, més lliurement, estadi o hipòdrom. Per altra banda, la veu al-muzara'at és la substantivació del verb zára'a (arrendar) d'on es podria deduir que el nom del poble estudiat estigués relacionat amb certs arrendaments durant l'ocupació sarraïna. No obstant això, la primera hipòtesi és la que sostenen els erudits en qüestions àrabs.[Pujar ↑]
La Mussara apareix en documents de 1173 on consta que el poble estava ja habitat. L’esglèsia de La Mussara és citada en una butlla de Celestí III de 1194. El temple va mantenir la categoria de parròquia fins que al 1534 va passar a dependre de la de Vilaplana.
Ara poden veure’s vuit edificis en ruïnes. L’únic que està conservat és l’antiga esglèsia de Sant Salvador amb un campanar de 1859 i en el qual encara poden veure’s rastres del primitiu edifici gòtic sobre el qual es va construir el temple. Al seu interior es trobava una imatge del segle XIV de la Mare de Déu del Patrocini que es conserva al Museu Salvador Vilaseca de Reus.
Durant la guerra civil el comitè de Reus va cremar els altars, però es van poder salvar els arxius parroquials, però abans que arribessin els reusencs, Salvador Cavallé i Abelló ("Cassoles") va treure la imatge de la Verge i l'amagà al Mas del Peiró amb la complicitat de l'amo, el reusenc Pere Rius i Gatell, i el col•laborador de l'arqueòleg Salvador Vilaseca. Després traslladaren la imatge al pati de cal Cama de Vilaplana. Rius s'exilià, però la seva muller dugué la imatge al museu.
Damunt les ruïnes del temple fou muntat l'edifici actual, engrandit l'any 1859, amb la nova porta allà on es conserva, i fou bastit el campanar amb dues campanes la grossa i la petita. Quan el poble es va anar despoblant, la petita es va esquerdar i la campana grossa es va portar al campanar de Vilaplana.
L'església era de la següent manera: Hi havia dues rengleres de bancs per als homes que formaven un corredor davant de l'altar major. Les dones es seien darrere amb cadires de la seva propietat. I el jovent acostumava a anar dalt al cor. Entrant a mà dreta hi havia les fonts baptismals i l'altar de les Ànimes restaurat per mossèn Evarist Bonet, més endavant i a la dreta la capella fonda amb un confessionari per banda i al fons l'altar del Sant Crist amb la dolorosa i amb el sagrari amb crist sagramentat, on hi havia una llàntia amb llum permanent. Si es donava la volta es trobava amb l'altar de Sant Isidre (a Vilaplana es celebra festa en honor a que a La Mussara s'hi feia per Sant Isidre, que és el 15 de Maig), l'altar Major al centre, l'altar de la Mare de Déu del Roser i donant la volta de cara a la sortida hi havia l'altar de la Puríssima i, finalment, l'altar de la Mare de Déu del Patrocini. Després de l'altar del Patrocini es trobaven unes escales que al pujar, a l'esquerra s’anava al campanar i, a la dreta, cap al cor. Seguint recte, es tornava a baixar i allí hi havia la porta de l'abadia.
Als habitants d’aquest poble se’ls coneixia com a granotes doncs, quan plovia, es formava un petit embassament natural que servia per a donar de beure als animals. També té el seu origen en aquest poble la frase catalana, baixar de la Mussara que vol dir ignorar allò que tothom sap.
El primer document escrit que s’ha trobat en el que s'anomena La Mussara és un document de concòrdia entre el Rei d'Aragó Alfons I "el cast" i l'arquebisbe de Tarragona, Don Guillem de Torroja, datat l'any 1173 en el qual diu " .... totis ipsis hominibus de ipsa muntana usqe Tarragonam de Montereyal el de Zamuszarra et de Albiol....Mando vobis firmiter ut Archiepiscopo tamquan domino vestro attendatis...".
El nom Almussara és de origen àrab. Segons Asín Palacios (Contribución a la toponimia árabe de España), el mot al-musárat és la forma sustantiva, indicadora de lloc, de verb asára (marxar, dirigirse a) la qual cosa pot induir a interpretar Almussara com a equivalent a indret de marxa, indret destinat a marxes o, més lliurement, estadi o hipòdrom. Per altra banda, la veu al-muzara'at és la substantivació del verb zára'a (arrendar) d'on es podria deduir que el nom del poble estudiat estigués relacionat amb certs arrendaments durant l'ocupació sarraïna. No obstant això, la primera hipòtesi és la que sostenen els erudits en qüestions àrabs.[Pujar ↑]
