Àngel Guimerà i Jorge

elvendrell personatges literatura cultura

Tot i que en principi figurava com a fill natural, els seus pares eren Agustí Guimerà Fonts i Margarita Jorge Castellano, filla d'una família canària. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), havia anat a les illes Canàries per ajudar un oncle seu que hi tenia establert un negoci de vins,  Quan Guimerà encara no ha complert els set anys, el seu pare decideix liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

Del 1859 al 1862, estudia al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li encomanen el fervor per la Renaixença i, gràcies a ells, es vincula al moviment literari català. Es reuneixen a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida.
Es va instal·lar a Barcelona definitivament el 1872. Des d'aleshores va mantenir un posicionament actiu i decisiu a favor del catalanisme tant des del punt de vista cultural com polític. Va col·laborar de ple amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, de la qual va ser primer secretari i més tard tresorer. A partir del 1873 va ser secretari de redacció de La Renaxensa, publicació que acabaria dirigint al llarg de molts anys (fins el 1903).

Aviat li arriben els reconeixements literaris, primer des del camp de la poesia, en rebre el títol de Mestre en Gay Saber als Jocs Florals del 1877. Va recollir tots els seus poemes en un volum el 1887 (Poesies). Posteriorment tragué un nou recull: Segon llibre de poesies (1920). La seva dedicació a la prosa de ficció fou més aviat circumstancial i consta de dos contes: “El gos de casa” i “El nen jueu” (tots dos del 1889) i d’una novel·la breu, Rosa de Lima (1917). Els seus discursos foren aplegats a Cants a la Pàtria (1906).

Com a dramaturg passà per etapes diferents. En un principi (1879-1893) conreà la tragèdia de filiació romàntica en vers i ambientada en períodes històrics sovint recreats des de la imaginació (El fill del rei, 1886 o L’ànima morta, 1892). L’obra que més destaca d’aquest període és Mar i cel (1888). Però a partir de començaments de la dècada de 1890 es decantà pel conreu del teatre en prosa des d’una perspectiva més clarament realista i fins naturalista, en obres com En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897), etc. És la fase més creativa de la seva producció i la que li facilità la seva projecció internacional, a través de les versions al castellà de les seves obres que l’actriu Maria Guerrero duia de gira per tot el món. A partir del 1900 ja era un autor consagrat en l’escena espanyola i internacional i decidí provar diverses receptes teatrals en voga en aquells anys, entre elles la tragèdia en vers, que responia ja a uns models literaris diferents als dels seus inicis.


El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. És elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt: al costat d'ell, també era guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. Es premiava d'aquesta forma dos autors paradigmàtics del renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l'occità. No obstant això, pressions des del govern espanyol, que consideraven poc convenient premiar un autor català (que, a més, havia tingut un rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l'Acadèmia es dugués a terme.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura ja és més representativa que combativa. Àngel Guimerà és acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya. El 1911 és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. 

Va morir a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Va ser enterrat enmig d'una enorme concurrència i reconeixement popular .[Pujar ↑]