Julio Antonio

moradebre art escultura

Els primers anys
Va néixer a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre), el dia 6 de febrer de 1889. Aquilino Rodríguez García, el seu pare, era sergent primer d’infanteria i provenia de Lleó. La seva mare, Lucía Hernàndez Costa, era filla de Móra d’Ebre. Tenia dues germanes, més grans que ell: Pepita i Erènia. A Móra d’Ebre el seu primer mestre fou Lluís Vinyes Viñales, i el fang de les ribes de l’Ebre li serví per fer els seus primers treballs. L'any 1896 la família es trasllada a Tarragona, al carrer d’August, cantonada amb Sant Agustí. Assisteix a les classes de l’Ateneo Tarraconense para la Clase Obrera. Els seus professors foren Marià Pedrol, de dibuix, i Bernat Verderol, d’escultura. Un any després, el pare de Julio Antonio és destinat a Cuba, i la resta de la família es trasllada a Barcelona. Julio Antonio continua el seu aprenentatge al taller de l’escultor Feliu Ferrer i Galzeran. L'any 1903, de bell nou la família es trasllada, aquest cop a Múrcia, on Julio Antonio realitza el primer grup escultòric conegut: Flores malsanas.

Aprenentatge i primeres obres
L'any 1907 la Diputació de Tarragona li atorga una beca per estudiar a Madrid, on comença a treballar al taller de l’escultor Miquel Blay (Olot 1866 – Madrid 1936). Blay era, juntament amb el tortosí Agustí Querol i el valencià Mariano Benlliure, un dels escultors de més renom del país. En les cartes que escriu a la seva família durant aquesta època assenta les bases teòriques del seu futur:
“Yo pediré la protección a las grandes obras de los grandes maestros clásicos, les diré que me enseñen donde esta el misterio de la forma y de la belleza y es indudable que estudiándolas y rechazándolas mucho me lo dirán y entonces será cuando haré mi obra, entonces será cuando triunfe mi inteligencia...” El seu entorn a Madrid està format per Miquel Viladrich, Victorio Macho, Enrique Lorenzo Salazar i Lluís Bagaria.

L'any 1908, juntament amb Miquel Viladrich, Julio Antonio munta el seu taller al carrer de Villanueva. Conrea l’amistat de Ramón Gómez de la Serna; els seus escrits esdevindran essencials per conèixer la vida i l’obra de Julio Antonio.Un any després, el 1909,  La Diputació de Tarragona li concedeix una borsa de viatge de 1.000 ptes. L’escultor viatja, durant tres mesos, per Itàlia amb la seva mare, on visita Roma, Florència i Nàpols. Aquest viatge li permet acostar-se a l’obra de dos dels grans escultors que, juntament amb Rodin, més influeixen en el seu art: Donatello i Miquel Àngel. En tornar d’Itàlia s’instal·la a Almadén, amb Lorenzo Salazar, on treballa en la sèrie Bustos de la Raza.

Els Bustos de la Raza
Els Bustos de la Raza formen part d’una sèrie escultòrica que recull l’objectiu de Julio Antonio d’esculpir representants del poble, homes i dones anònims, considerats com allò fonamental de la raça, d’acord amb els plantejament que eren comuns a la major part dels representants de moviment literari espanyol conegut com la Generación del 98, particularment dels seus amics escriptors Ramón Gómez de la Serna i Eugenio Noel. Per això alguns estudiosos han afirmat que Julio Antonio va encarnar a nivell escultòric, com cap altre, els ideals d’aquesta generació; ideals de regeneració que els permeteren vèncer el derrotisme en què es va sumir l’Estat espanyol en el pas del segle XIX al XX. Per cercar els seus models, l’any 1908, Julio Antonio inicia un viatge per Espanya, acompanyat de Miquel Viladrich, a la recerca del contacte directe amb la realitat del país, d’aquells personatges que transcendeixen la individualitat per convertir-se en un etern present.

  Durant l’any 1909 realitza Minera de Puertollano, Rosa María, Mujer de Castilla, Ventero de Peñalsordo, i l’any següent, Hombre de la Mancha i Minero de Almadén. El precedent d’aquestes obres fou María la gitana, amante que fue del Pernales, i la cloenda, el retrat del poeta Lasso de la Vega; dues representacions particulars de dos personatges que tenen una història pròpia però que transmeten el simbolisme del Bustos de la Raza.

L’any 1914, arran d’una estada a Àvila i a la Sierra de Guadarrama a causa de problemes de salut, recupera l’esperit d’aquesta sèrie escultòrica i realitza Moza de Aldea del Rey, Ávila de los Caballeros, Cabrero de las tierras de Zamora i El Novicio.

La projecció de l'artista: 1910-1915
Inicia la seva relació amb els germans Romero de Torres, Julio i Enrique. Aquesta amistat, especialment amb Julio, i el seu amor per Andalusia van traduir-se en uns resultats concrets en la seva producció: el monument que l’escultor volia realitzar al torero Lagartijo, La Mujer de la Mantilla, dos dibuixos i una prova del gravat Homenaje a Córdoba.

Els 1911 guanya el concurs per fer el Monument als Herois de 1811; el seu projecte és seleccionat per davant de les propostes d’Anselm Nogués i de Carles Mani. Un any després,  Julio Antonio trasllada el taller de Madrid, a un annex de la Fundición Codina. El fet de treballar a la foneria, en un estudi de dimensions més àmplies, li permet treballar en obres de gran envergadura, com el monument a Chapí, l’estàtua de Wagner i l’escultura de Sant Joan.

L'any 1915 Ramón Gómez de la Serna funda a Madrid la famosa Tertulia de la Cripta del Pombo, per on passen nombroses personalitats del món literari i artístic. Julio Antonio n’és un dels primers; l’escriptor el descriu així: “Aparece a veces con su cara de cantaor flamenco, con su mirada tosca y renegrida, y sus manos de cachetero, de matarife, manos que accionan en el aire como si llenas de barro hurgasen el barro, el dedo índice siempre “palillo” del escultor que modela lo que dice.”
Julio Antonio i el Monument als Herois de Tarragona

El Monument als Herois de 1811
El 24 de desembre de 1909 l’Ajuntament de Tarragona acordà la realització d’un monument en memòria dels defensors de la ciutat del setge del general Suchet, el 1811. El promotor fou Marià Rius i Montaner, primer Comte de Rius, qui aportà 11.000 pessetes a la iniciativa, mentre l’Ajuntament de la ciutat en concedia 14.000. Julio Antonio fou l’artista guanyador del concurs amb un dels dos projectes que havia presentat, la notícia es donà a conèixer el 9 d’abril de 1911.

En la memòria del projecte Julio Antonio escriu: ...huyendo de todos los repudiables monumentos a los héroes de la independencia inaugurados efímeramente, en que todo se ha resuleto con escopetas, morriones, espadas, cañones y figuras inverosómiles i de pésimo gusto... he sentido y siento como escultor dar la sensación de heroismo por medio de la forma desnuda más bella y armoniosa que mi inteligencia y mis fuerzas alcancen.

Un cop acabat l’esbós definitiu en bronze, l’Ajuntament de Tarragona sol·licità un judici del grup escultòric a Ramón de Valle Inclán i a Julio Romero de Torres professors d’estètica i de vestidures, respectivament, de l’Escuela Superior de Bellas Artes de Madrid, que el valoraren com una obra que "por su sentido artístico, fuerza emotiva y factura inmejorable, puede considerarse como la más alta representación del arte contemporáneo"

El 23 de setembre de 1910 es posa la primera pedra del monument al seu emplaçament, a la Rambla de Sant Joan, a la cruïlla amb els carrers de Cañellas i d’Ixart; al maig de 1911 ja s’havia alçat el basament i l’enjardinament, però la malaltia pulmonar que afectava Julio Antonio retardà l’execució definitiva.

A més, dificultats per a la concessió del bronze per a la fundició, portaren a que Julio Antonio no pogués veure la seva obra finalitzada, ja que morí el 23 de febrer de 1919. Finalment, l’any 1920, l’Ajuntament de Tarragona delegà en el deixeble de Julio Antonio, Enrique Lorenzo Salazar, la responsabilitat de la supervisió de la fundició que es contracta amb l’empresa Mir y Ferrero de Madrid.

El 9 de febrer de 1922 es mostra per primer cop l’obra al Museo de Arte Moderno de Madrid, abans del seu trasllat a Tarragona.  Després de l’èxit aconseguit per l’escultura a Madrid, resultà incomprensible el posicionament d’un sector de ciutadans qüestionant la ubicació de l’escultura a la Rambla de Tarragona, les raons eren:

- que podia restar visualitat i perspectiva al passeig.
- que l’exhibició pública d’un grup escultòric de figures nues podia ofendre els possibles vianants.

El resultat fou la col·locació del Monument al Museu Arqueològic de Taragona, aleshores situat en una part de l’edifici Consistorial, a la plaça de la Font de la ciutat.
La instauració de la II República, l’any 1931 propicià la col·locació definitiva de la peça en el lloc que inicialment s’havia escollit, i el 24 de setembre del mateix any s’inaugurà oficialment el Monument en presència de les autoritats locals de la mare i altres familiars de Julio Antonio.

La plenitud: 1916-1919
Els darrers anys de la seva vida projecta i realitza un important nombre de monuments que el situen com un dels artistes amb més anomenada del país. D’entre les seves darreres obres cal destacar el Mausoleo Lemonier, un monument funerari que la família Lemonier va encarregar per a la sepultura d’un dels seus fills, Alberto, mort al onze anys. Julio Antonio plantejà l’obra com si fos una Pietat, però la mare, en lloc de sostenir el fill en braços està agenollada i damunt les seves cames reposa el fill que sembla tranquil·lament adormit.

El 15 de febrer de 1919 mor Julio Antonio, al sanatori Villa Luz de Madrid, on havia ingressat per mitjà del Dr. Gregorio Marañón, acompanyat de la seva mare i germanes, del mateix Dr. Marañón, Enrique Lorenzo Salazar, Julián Lozano, Lluís Bagaría, Moya del Pino, Vázquez Díaz i Ramón Pérez de Ayala. La seva mort es converteix en un veritable dol cultural. Poc temps abans, el poble de Madrid i els seus representats polítics i culturals li havien retut homenatge en la presentació pública del Mausoleo Lemonier.

Font: Museu d'Art Modern de Tarragona[Pujar ↑]