Ramon Cabrera i Grinyó

De ben petit el van enviar al seminari de Tortosa per tal de dur a terme els estudis religiosos, però el 1833 va abandonar-lo  per unir-se a l'aixecament carlista, una partida del qual s'havia organitzat a Morella al voltant del baró d'Herbers. La seva gosadia i les seves dots de comandament van fer que només un any després el general Carnicer el nomenés coronel i que l'any 1835, després de la mort d'aquest, Cabrera el rellevés al capdavant de les tropes carlines d'Aragó i del País Valencià.

Primera Guerra Carlina
Aquell mateix any, el general lliberal Agustí Nogueras va afusellar la mare de Cabrera, Maria Grinyó, a la Suda de Tortosa,  en resposta a la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís. La resposta de Cabrera no es va fer esperar i la seva lluita va ser encara més sanguinària. Els dos anys següents, 1836 i 1837, els va passar comandant campanyes a la Manxa , l'Alcàrria i Sòria, arribant fins a les portes de Madrid, però va haver de tornar al Maestrat en ser derrotat i ferit a les batalles de Rincón de Soto ( la Rioja ) i Arévalo de la Sierra (Sòria).

El gener de 1838, s'apoderà per sorpresa de Morella gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, nascut a Sarral (Conca de Barberà), i va fer fracassar a l'agost del mateix any l'intent del general Oráa de recobrar, amb tres divisions, aquesta plaça forta. La victòria li valgué el nomenament de comte de Morella i tinent general i provocà una crisi al govern de Madrid. A l'octubre va obtenir una nova victòria, aquesta vegada a Maella, sobre el general Ramón Pardiñas.

Ramon Cabrera i Grinyó va organitzar un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina del 1838 al 1840, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit.  L'any 1839 es va signar el conveni de Bergara, que comportava la dissolució de l'exèrcit carlista del Nord, però Cabrera no el va accepta i, malalt i atacat per tot l'exèrcit vingut del nord, es va retirar cap a la Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França el juliol del 1840, fet que marca el final de la coneguda com a Guerra dels Set Anys (Primera Guerra Carlina).

La Guerra dels Matiners
Vuit anys després, el 1848, esva tornar a aixecar en combat, reunint un exèrcit d'uns deu mil homes; així començava la segona Guerra Carlina o guerra dels Matiners, que va ser de curta durada. Després d'una sèrie de derrotes rebudes als Pirineus, Cabrera va haver de retirar-se una altra vegada a França, ja que el poc arrelament de l'aixecament fora de Catalunya i la gran superioritat de les forces governamentals van avortar el seu intent de fer ressorgir la causa carlina.

Va contraure matrimoni el 1850 amb Marian Katherine Richards, riquíssima dama anglesa de l'alta societat i de religió anglicana. Fixà la seva residència primer a Londres i després a Wentworth, en la zona rural del sud d'Anglaterra.

Cabrera no va voler participar en l'intent de Sant Carles de la Ràpita del mes d'abril del 1860. En un escrit adreçat a Carles VI ja li deia que no era amb "quatre o cinc mil homes, la meitat reclutes, als quals se'ls porta, per dir-ho així, sense que sàpiguen on van", que es podia arribar a Madrid. Pronosticà el fracàs de l'empresa i tingué raó. Tot i així, la seva dona va haver de fer un "avançament" de 60.000 francs-or per finançar els vaixells que portaren les tropes des de les Balears.

La tercera guerra carlina i el seu allunyament de Carles VII
La tercera guerra esclatà el 1872 i tal com havia predit Cabrera, mai va tenir cap possibilitat real d'èxit. El 1875, totalment decebut amb Carles VII, reconegué per rei legítim Alfons XII, pensant que aquest portaria la pau, i publicà un Manifest a la Nació i un Manifest al Partit Carlista, on explicava els motius de la seva decisió. Alfons XII el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors.
Va morir uns mesos després de la tercera derrota carlina, l'any 1877, a la seva mansió de Wentworth.