Felip Pedrell i Sabaté

tortosa musica

Pedrell establí els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i fou el fundador dels estudis musicòlegs als Països Catalans i a la resta d'Espanya. També destacà com a editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Amb la seva personalitat renovà el llenguatge musical i fou l'iniciador d'un teatre líric nacional. Els seus deixebles més notables foren Enric Granados, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Isaac Albéniz, Lluís Millet.

Fill de Felip Pedrell i Casado i Maria Sabaté Colomé, neix al carrer del Replà, núm. 16, de Tortosa, tal com ho acreditava una placa abans que s'ensorrés el 18 de març de 2011. Durant la seva infància, ingressà com a nen cantor a l'escolania de la catedral de Tortosa, on fou deixeble del mestre de capella Joan Nin i Serra, al qual tenia en gran estima i el declarava el seu "únic mestre". Roman allà uns set anys, fins que canvia la veu. En sortir de la catedral viu a casa dels seus pares. Llevat d'aquest breu aprenentatge a la seva ciutat natal, Pedrell va ser tot la seva vida autodidacte. A la catedral entra en el coneixement de l'antiga polifonia espanyola i italiana del segle XVI, la austeritat i estructura singular de les quals varen influir en gran mesura el seu art posterior. No és d'estranyar que les primeres composicions religioses que Pedrell va compondre fossin totes en aquest estil, amb abundant acompanyament orquestral, inclosa la que després anomenaria caterva d'instruments de vent. Ell es refereix sempre a aquestes composicions amb la frase estereotipada «gran orquestra» Vàries d'aquestes primeres composicions incloïen l'arpa, o fins i tot les arpes, doncs diverses, entre elles una missa, requereixen dues arpes. A l'edat de 15 anys ja composà un Stabat Mater a tres veus.

Es casà el 29 de setembre de 1867 amb Carme Domingo Estrany, que mort l'any següent a les poques setmanes del naixement de la seva filla Carme.

El 1873, amb 32 anys, decideix de viure a Barcelona com a segon director d'orquestra del Teatre Circ Barcelonès, el tercer teatre en importància de la ciutat, després del Principal i el Liceu, per les dimensions i la qualitat dels espectacles. Era una companyia de sarsuela, gènere en el qual sobresortí en les produccions pròpies dels anys setanta enmig d'altres òperes com Quasimodo (1875) o Cléopâtre (1878), entre molts d'altres projectes de música escènica. El 14 d'abril de 1874 estrena al Liceu amb cert èxit la seva primera òpera en italià L'ultimo abenzeraggio, basada en un text de Chateaubriand, composta el 1867 i de la qual en faria diverses versions fins la definitiva del 1889.

Després de l'èxit de l'estrena de la seva segona òpera també al Liceu, Quasimodo, l'argument de la qual està tret de la cèlebre novel·la de Victor Hugo, Notre Dame de Paris, escriu diverses composicions de música sacra i el 1876 es trasllada a Roma pensionat per les diputacions de Tarragona i Girona. El 1877 s'instal·la durant dos anys a París, on escriu la simfonia El cant de les muntanyes, un Quartet de corda i el poema líric Il Tasso. La seva òpera Cléopâtre és premiada a Frankfurt.

El 1881, després d'una breu estada a Madrid, s'estableix a Barcelona i, a més de continuar component òperes, es dedica preferentment a tasques d'escriptor i investigado. A partir de 1882 emprèn amb ardor infatigable diverses publicacions, que queden incompletes o fracassen per falta d'ambient.

Fou mestre de capella de l'església de Santa Anna de Barcelona (1883). A Barcelona mateix, fundà les revistes, de curta vida, Salterio Sacro-hispano (1882-1883) i Notas musicales y literarias (1883), on defensà la música sacra, un dels seus temes d'investigació per excel·lència juntament amb el cant popular. El 1888 funda La Ilustración Musical Hispano-Americana i publica Los músicos españoles en sus libros.

A Barcelona, entre el 7 d'agost de 1890 i el 6 de juny de 1891 va compondre un dels cims de la seva producció, l'òpera Els Pirineus, amb text de Víctor Balaguer i concebuda com una trilogia wagneriana. El Pròleg l'estrenà al Liceo Benedetto Marcello de Venècia el 1897, i la versió completa el 4 de gener de 1902 al Gran Teatre del Liceu. Tot seguit publicà l'opuscle Por nuestra música, una espècie de tractat en el qual volia aclarir els seus ideals estètics, i on es reflecteix la preocupació de Pedrell pel tema de l'òpera nacional.

El 1894 es traslladà a Madrid amb l'esperança de poder-hi estrenar Els Pirineus que ja havia rebut un premi del Teatro Real. S'hi va estar deu anys i hi estrenà l'òpera La Celestina el mateix any que Els Pirineus s'estrenaven al Liceu. És nomenat catedràtic de conjunt vocal del Conservatori de Madrid i ingressa a l'Academia de Bellas Artes.

Va tornar definitivament a Barcelona el 1904, cansat de la indiferència que els ambients madrilenys demostraven cap a la seva obra, pendents del castissisme de la sarsuela.[13] Hi estrena la tercera òpera del cicle El comte Arnau. A partir de llavors va tenir forts lligams amb l'Institut d'Estudis Catalans i l'Orfeó Català.

La creació del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya fou deguda a la proposta de Felip Pedrell. El mes de desembre de 1917, Pedrell féu donació a l'Institut d'Estudis Catalans del seu ric arxiu musical, format per les seves pròpies obres i d'altres compositors, tant manuscrites com impreses, a més de tota la seva correspondència personal i professional, i la seva biblioteca.
El seu últim alumne, Robert Gerhard, es presenta com a compositor a l'Associació d'Amics de la Música de la mà de Pedrell, el 1918. Pedrell va dir que Gerhard havia estat el seu millor fruit com a pedagog i el seu "alter ego".

Publica la seva autobiografia en dues parts: Jornadas de arte (París, P. Ollendorf, 1991), que compren els anys 1841-1891, i Jornadas postreras (Valls, Castells, 1922), sobre els anys 1903-1912.

Els seus últims anys de vida van anar apagant la flama del seu alè creador, al mateix temps que el seu caràcter intolerant i una mica adust van deteriorant l'entorn de vida del mestre. Segurament, la mort de la seva única filla va contribuir a perjudicar la seva ja difícil situació anímica.
L'any 1902 l'Ajuntament de Tortosa li concedí el títol de Fill predilecte. La ciutat li ha dedicat una rambla que porta el seu nom i el Teatre Auditori Felip Pedrell. Actualment, se celebra a Tortosa un Festival de Música sota el seu nom, en el qual concorren intèrprets internacionals i un Curs internacional que també porta el seu nom.[Pujar ↑]