Publicat: 11-06-2014
[...]
El Genís i els seus acordions. Aproximadament una dotzena, en tenia, entre nous i vells. Li agradaven molt, i no hi havia festa familiar o d'amics en la que no sonessin les notes dels acordions amb aquelles ganes seves de disfrutar i fer disfrutar els altres, sempre amb aquell esperit positiu.
[...]
Publicat: 11-06-2014 Josep M. Grau entrevista, per a la revista El Pont-Alt, al compositor de la Selva del Camp Joan Magrané Figuera.
Publicat: 22-05-2014
El testament de l'apotecari Francesc Pallarès i la seva sepultura al convent de Sant Francesc de Montblanc (1649)
"El fons de la parròquia de Santa Maria de Montblanc conserva un extensa col·lecció de testaments i codicils compresos entre els segles XVI i XIX. Fa unes dècades sota la direcció de Francesc Bonastre, s’inicià la catalogació dels mateixos mitjançant una fitxa mecanografiada en cartolina, però no ha estat fins fa pocs mesos que hem aconseguit fer-ne un inventari complet, arribant a ordenar i descriure, més de nou-cents documents. També hem creat una base de dades i un índex informatitzat que permet consultar-lo còmodament per a recerques històriques i genealògiques. L’estat de conservació dels documents, és en general bo. Una petita part presenta marques del fabricant, també alguns són incomplets o deteriorats pels rosegadors o el foc. Com a curiositat comentar que una part dels testaments restaven encara tancats i segellats, per la qual cosa ha estat necessària una manipulació delicada per a minimitzar danys en la seva obertura dificultada pels engomats que s’utilitzaven a l’època.
El testament que ens ocupa va ser redactat a Montblanc el 13 d’octubre de 1649, presenta l’estructura formal d’aquesta tipologia documental, amb l’elecció d’uns marmessors que garantien el compliment de les darreres voluntats del testador i una relació de deixes testamentàries. L’apotecari montblanquí Francesc Pallarès demana sepultura al convent de Sant Francesc de Montblanc, en el vas funerari de la seva família i demana ser enterrat sota una llosa esculpida, al centre una mà sostenint tres espigues de blat amb un escut en senyal d’armes, a més de posar-hi la data exacta de la seva defunció. Aquesta petició no era gaire habitual i per això la destaquem. Entre altres deixes trobem misses als altars de Sant Bru i Sant Crist del monestir d’Escaladei (El Priorat), també —sis dobbles que tinc ab un bolsonet i una tassa de plata i unes anelletes—. Fa hereu universal al seu fill Josep Pallarès i usufructuària a la seva esposa Teresa. El vicari Bernat Peiró de Montblanc, fa les funcions de notari i custòdia el testament fins el moment de la seva obertura, disset dies després."
[...]
Publicat: 30-04-2014
Miralbou no té gaire història documentada. Sí, en canvi, historietes en forma de faules per ser contades junt a la llar de foc, a les nits fredes d’hivern. De petit, una d’elles em va semblar prou curiosa com per, més endavant, cercar-ne més documentació i exposar-la aquí.
Es tracta d’una crucifixió especial. Un fet que esdevingué dos anys després que el país fora assolat per la pesta negra, una epidèmia que s’emportà a l’altre món una abundosa gernació. El cel no en tingué prou amb segar tantes vides que, a més a més, envià altres calamitats. La més seriosa, una atroç sequera.
NOTA: L'autor recomana acompanyar aquesta narració –com en un guió per a la ràdio– del Rèquiem, de Mozart.
Publicat: 22-04-2014 Conte seleccionat en el 16è Premi de narrativa curta per Internet TINET (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2012-2013). El premi TINET l’organitzen i el convoquen l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, amb la col·laboració i el patrocini de la Diputació de Tarragona.
Publicat: 22-04-2014 Conte seleccionat en el 16è Premi de narrativa curta per Internet TINET (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2012-2013). El premi TINET l’organitzen i el convoquen l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, amb la col·laboració i el patrocini de la Diputació de Tarragona.
Publicat: 08-04-2014
A Miralbou, aparentment, quan la ràdio emeté la notícia, tot semblava continuar com si res hagués passat.
Miralbou és un petit poble enclavat en els primers contraforts pirinencs. Encara que a l’estiu decuplica la seva població, normalment no arriba a censar el miler d’habitants. I per a no arribar-hi, degut a les profundes valls que l’envolta, no arriba prou bé la TDT, ni el tren. Encara avui hi ha dificultats de cobertura per a la telefonia mòbil. La majoria dels vilatans viu sobretot de conrear el camp, d’embotellar aigua mineral, del suro i de l’esforç per tirar endavant llur turisme. Per alguna raó, als afores es troben algunes ruïnes ibèriques —quatre pedruscalls mal comptats—, grans petjades de dinosaures —saberuts vinguts de la capital asseguren que són les empremtes que deixaren els elefants que duia Anníbal camí de Roma— i una esglesiola romànica en estat més que ruïnós. El que sí es conserva bé és un autèntic pont romà, el qual, pel que sembla, segles enrere hi passava un riu per dessota.
[...]
Publicat: 21-02-2014
Ja no hi havia dubtes: el barri vell seria enrunat. Sols hi vivien dues famílies. Ni les promeses més vehements dels nous constructors ni les mesures legals de les autoritats foren suficients per a desnonar-les. Mesos abans es multiplicaren les protestes i s’organitzaren mobilitzacions en el veïnat, atès que ningú volia marxar d’aquell hàbitat que constituïa el treball per a uns, el negoci per a altres, malgrat el precari estat de llurs llars.
Nogensmenys, a poc a poquet la majoria dels veïns —els més mig convençuts i els menys a contracor— decidí acceptar l’oferiment del promotor dels nous habitatges.
[...]
Publicat: 06-02-2014
Els primers temps després de la guerra civil foren angoixosos i traumàtics per a gairebé tota la població; potser fóra una mica pitjor a les grans urbs.
El 1940, un professional qualificat venia a cobrar unes cent vint-i-cinc pessetes mensuals. El consum elèctric d’una casa normal —sis o set bombetes de baixa potència— era d’uns quinze kilowatts. El bitllet del metro o del tramvia podia costar un ral.
En Roger llavors tenia dotze anys, anava a col·legi i a sa casa no es cantava allò de «quan el pare no té pa, la canalla, la canalla, fa ballar», perquè no hi havia prou humor per cantar i menys per ballar, atès que l’instint per sobreviure planava per damunt de qualsevol altra necessitat.
[...]
Publicat: 14-01-2014
Un relat sobre la postguerra espanyola i l'inici del franquisme.
[...]
Pel març, algunes escoles iniciaren el curs, a mig gas; gairebé sense mobiliari per a tot els alumnes, ni el material suficient...
El nou ordre de coses ens va suprimir el molt desitjat desdejuni del got de llet amb xocolata i un panet que en deien de Viena, gest que tingué la Generalitat envers els nens fins terminar la guerra civil.
Com les vies de comunicació estaven massa afectades pels bombardejos i, ara, pels sabotatges, arribaven pocs carros i camions amb subministraments necessaris per a una població paorosament famolenca.
Malgrat tot, a nosaltres, la canalla, ningú ens impedia —santa i imprudent innocència— cantar fins esgargamellar-nos una cançoneta prou de moda llavors. Dèiem:
'Jo sóc català
i porto barretina
i el que digui res,
li tallo la sardina. '
[...]
