*


Emilia Altarriba

H

AFGANISTAN: DEL RECOLZAMENT TEÒRIC ALS FETS?

Si les dones afganeses que es juguen la vida per denunciar el règim de terror en el que viuen poguessin seguir els nostres mitjans de comunicació estarien contentes de la darrera setmana

1-     A nivell supranacional: Tots els mitjans de comunicació recullen que, a Brusel.les, el Parlament Europeu va rebre, escoltar i manifestar el seu suport a tres dones afganeses que van anar-hi a denunciar la seva situació i a demanar que les mostres de solidaritat internacional que han rebut fins ara es converteixin en fets de pressió que foragitin del poder el règim dels taliban. Paradoxalment, el vel que es veuen obligades a portar al seu país, els va servir en aquesta ocasió de protecció per evitar ser reconegudes i represaliades a la tornada a l’Afganistan, d’on havien sortit clandestinament.

2-     A nivell nacional: El dijous hi va haver a Barcelona una manifestació de solidaritat amb les dones afganeses. A TV3, una imatge insòlita de la Júlia Otero vestida amb el burka amb què les dones afganeses es veuen obligades a amagar cos i cara parlava per si sola, així com l’expressió d’alleugeriment de la periodista en treure-se-la. Una forma ben visual d’induir a participar en la manifestació. I el programa 30 Minuts va dedicar l’espai de diumenge a emetre un reportatge sobre el tema. Va sobtar força sentir dir  que guarden les dones a casa perquè són un tresor.

3-     A nivell local: Anna Tortajada, una dona que va anar a conèixer in situ el règim de terror en el que viuen les dones afganeses va donar una conferència a Tarragona –ho havia fet la setmana anterior a Reus- sobre la seva experiència. Ambdues conferències havien estat  organitzades per Amnistia Internacional Tarragona i també varen comptar amb la col.laboració dels mitjans de comunicació.

 

Parlament Europeu, mitjans de comunicació, ciutadans que es manifesten i s’informen sobre el tema… sembla que alguna cosa es comença a moure a casa nostra, el món occidental respecte d’aquest problema. I això és el que demanen aquestes dones, moviment, no frases boniques de solidaritat i declaracions de rebuig per, després, acceptar mantenir converses amb els taliban a París i Washington, com s’ha fet.

 

Que cerquin l’ajut  precisament a Europa no és casualitat perquè, en un país dividit per les lluites entre escamots armats per fer-se amb el poder, sembla que hi ha països que ja fa temps que varen optar per una solució a la talibanesa, ja que aquest grup  integrista–que té el seu origen en els orfes de guerra afganesos criats, aleccionats en l’integrisme més pur i entrenats al Paquistan, on obtingueren armes  dels USA, Aràbia Saudita i el mateix Paquistan- és el que ofereix més garanties de controlar el territori, objectiu molt important si es té en compte que l’Afganistan és un lloc clau de pas del gas i el petroli de l’Àsia Central i que hi ha el projecte de construcció d’un gran oleoducte que, des del nord, travesaria el país fins arribar al mar.

 

Que això signifiqui la consolidació d’un règim de terror a tot un país, exhaust de guerres des de la intervenció soviètica el 1979 fins al 1988 i la guerra civil que la va seguir entre faccions polítiques de diverses ètnies per fer-se amb el poder, no sembla pas un preu massa car. L’Estat Islàmic d’Afganistan ja ha estat reconegut pel Paquistan (on hi ha milers de refugiats afganesos), l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. I estan en converses amb altres.

 

Els taliban imposen les seves lleis basades en una extremada interpretació dels principis de la religió islàmica (tali vol dir estudiant i taliban és el seu plural). Apliquen els preceptes de la Sharia -llei religiosa o dret canònic de la religió islàmica, basada en els principis de l’Alcorà- que reglamenta la vida política, religiosa i social de tot musulmà. Per exemple, obliga les dones a cobrir completament el seu cos amb una túnica, el xador, i els homes a portar barba i turbant; preveu l’amputació de mans i peus als lladres i la mort per lapidació als adúlters; prohibeix que els metges atenguin  pacients del sexe contrari; les dones han de sortir de casa acompanyades per un familiar i caminar amb el cap cot i uns passos pter darrera de l’home… Els taliban han prohibit veure la televisió i el cinema, la música, el ball i els jocs.

 

Si bé han estat dones les que han vingut a denunciar la situació que pateixen, tota la població en general –homes, dones, nens, vells- ha vist trepitjats els seus drets i sotmesa a tota mena d’abusos per part dels talibans, fet que tenen en comú amb tots els règims dictatorials del món (només cal remuntar-se al mes de març quan varen apallissar i executar més de 200 homes).  

 

Però el que fa singular aquest cas –entre altres casos de semblant singularitat- és l’acarnissament, per raó de gènere, contra les dones, a les quals s’ha condemnat a ser invisibles, en virtud dels edictes dictats en el mateix moment que un grup taliban ha  conquerit cada part de territori: prohibició de treballar, de rebre educació, de sortir sense la burka i un acompanyant de la família, execució per lapidació en cas d’adulteri, mutilacions i pallisses per raons tan pelegrines com pintar-se les ongles o veure-se-li un braç… En alguns casos, com a Kabul i en molts pobles dominats per ells, han de ser invisibles fins i tot a casa seva, amb l’obligació de cobrir les finestres dels pisos baixos per a que no se les pogués veure des del carrer. Qualsevol mal comportament pot ser castigat amb pallisses, fuetades, amputacions, lapidació… públiques.

 

Les dones afganeses s’han organitzat per donar educació a dones i nens de forma clandestina. No es poden resignar, com han fet, de sempre, dones de països islàmics que no han conegut mai la llibertat. A l’Afganistan les dones podien anar a la universitat, podien participar en la política (a les eleccions democràtiques de 1965, 5 d’elles foren elegides diputades), hi ha metgeses, juristes, mestres, traductores, escriptores… que, de cop i volta, han desaparegut de la vida pública.

 

L’any 1999 Amnistia Internacional va publicar sis informes sobre una sèrie de temes de DDHH a Afganistan –realitzats a través d’entrevistes exhaustives amb refugiats afganesos que fugien del seu país- i instava a les faccions en lluita a posar fi als abusos comesos contra la població civil. També, ja llavors, demanava a la comunitat internacional que actués per acabar amb la situació que descrivien els seus informes.

 

Al 2001, quan els taliban dominen el 95% del territori afganès, AI continúa amb la seva crida a la comunitat internacional, no tant en el sentit de rebutjar el reconeixement del règim taliban, com en fer-lo comprometre seriosament en el respecte dels Drets Humans, amb l’abolició de les lleis i pràctiques que els vulneren.

Emília Altarriba

Amnistia Internacional Tarragona