*


Emilia Altarriba

 

ON HAN ANAT A PARAR ELS DRETS HUMAS?

Amb l’esperit de garantir uns drets bàsics a tots els éssers humans, el dia 10 de desembre de 1948 l’Assemblea General de la ONU va aprovar la Declaració dels Drets Humans (DDHH), basats en els principis de llibertat, igualtat, tolerància, universalitat, inalienabilitat i solidaritat, i que havien de ser reconeguts i assolits pels Estats com a garants del seu compliment.

 

Malauradament, la realitat no es correspon a aquelles intencions. Hi ha països que no tenen legalment reconeguts aquests drets, i molts altres que no els respecten i els violen amb regularitat. I són molts els  ciutadans que han estat –i estan- empresonats, torturats i/o morts per exercir-los o defensar-los. I, si tot acte de violència exercit contra una persona és rebutjable, la més perversa de totes les violències és l’exercida per l’Estat, per la indefensió que comporta per a la víctima, que veu com els poders que l’haurien de protegir, transgredeixen les normes impunement.

 

Però cap país reconeix les transgressions i intenten amargar-les per no danyar la seva imatge davant la resta del món. Només es mostren sensibles –i només de vegades- davant la denúncia i la força de l’opinió pública, en forma de pressió internacional massiva. Per això és tan important la tasca que realitzen associacions com Amnistia Internacional per conèixer, investigar i denunciar els abusos comesos arreu del món.

 

Amnistia Internacional forma part del Moviment de Defensa dels DDHH. Els seus objectius són, sobretot, l’alliberament dels presos de conciència, la lluita contra la tortura, la denúncia de les desaparicions i assassinats polítics, l’abolició de la pena de mort, l’exigència de judicis justos per als presos polítics, la condemna dels abusos de l’oposició i dels grups paramilitars…

 

En la seva tasca treballa a diversos nivells: la investigació i denúncia de les violacions de DDHH, així com la realització d’accions d’ordre pràctic, com donar publicitat a les violacions d’aquests drets, enviar cartes telegrames… a les autoritats del país transgressor, fer gestions davant les autoritats del propi país, celebrar actes simbòlics per concienciar la gent  i mobilitzar-la per a que recolzin les seves actuacions…

 

Aquestes accions de suport estan adreçades a països on l’Estat no fa de garant dels DDHH. Per posar exemples de personalitats conegudes, AI va actuar a l’antiga URSS en el cas de Sajarov i la seva dona, que foren adoptats per un grup d’AI de Madrid; o a Corea del Sud, en el de Kim Dae Jung, el darrer Premi Nobel de la Pau i actual president del país, que fou adoptat –conjuntament- pel grup d’AI Tarragona, Saragossa i altres; en la campanya demanant que es retirés la impunitat a Pinochet; però també en els de moltes altres persones anònimes que lluiten per fer valdre els seus drets i els d’altri (sindicalistes, membres d’ONG locals, minories ètniques, religioses…). També per ajudar a persones que reben amenaces per les seves investigacions i denúncies, com el cas de Giulia Tamayo, advocada peruana,  exiliada actualment a Espanya.

 

Per citar un cas més proper a nosaltres, tenim l’experiència d’un pres polític català dels anys 70, que rebia cartes de membres d’AI Suècia i diners que li permetien pagar l’advocat. Anys després, en una assemblea d’AI se li va explicar que els suecs que li enviaven les cartes havien après castellà per a poder-les escriure.

 

 Una de les accions més importants que AI demana a tots els que recolzen els seus objectius i la seva lluita és que escriguin cartes a favor de les víctimes. Cartes adreçades, en un primer nivell o categoria, a les autoritats del país en qüestió: president, ministres, alts responsables de l’Administració; en un segon nivell, cartes a la premsa del país, a les organitzacions a les que pertany o es relaciona la víctima, a les pròpies víctimes, si es pot, sobretot per a que aquestes sàpiguen que no estan soles, que s’estan fent gestions i apel.lacions a favor seu i, com a mínim, com a suport moral; en un tercer nivell estan les cartes enviades a l’ambaixada del país en l’Estat propi (en el nostre cas, a Espanya) per intentar que l’acció tingui repercusió també fora del país transgressor. Tot un procés per aconseguir  Trencar el silenci, lluitar contra l’oblit.

 

Per portar a terme aquestes accions se segueix un determinat procediment: l’oficina central de Londres rep la informació i la comprova i contrasta. Un cop fet això es passa a l’Emissió de l’Acció, que és distribuïda (mitjançant els canals d’AI) a la xarxa de voluntaris que han d’escriure les cartes: els apel.lants.

 

Cada apel.lant escriu un mínim de tres cartes, una a cada grup de direccions, d’acord amb uns criteris de redacció. La carta ha d’estar redactada de forma cortès, s’ha d’escriure molt clarament el nom del beneficiari, s’han de citar els drets als que apel.la (article dels DDHH, del Pacte de Drets Civils, de la Constitució del país…), s’ha d’indicar clarament la petició que fa (llibertat, investigació, acció administrativa…). D’aquesta manera, milers de cartes arriben als despatxos oficials, a les presons, als mitjans de comunicació. Pocs governs es poden permetre el luxe de mostrar-se insensibles a manifestacions de tanta magnitud i abast.

 

Els testimonis de persones que han estat alliberades, o que han vist reconeguts els seus drets gràcies a la pressió de les cartes són molts i molt sentits. Alguns com el de Safia Hashi Madar, que diu “Les cartes d’AI volen com els ocells. Són lliures per arribar a tot arreu”. O aquest d’un altra persona ”Un dia, un guàrdia em va dir: Qui ets tu per a rebre tantes cartes! Aquell dia varen deixar de torturar-me, em retornaren la roba i em donaren menjar. Quan vaig sortir de la presó, una setmana després, m’entregaren les cartes. Dos sacs!”

 

Aquest és la percepció que tenen les víctimes de la influència de les cartes d’apel.lació. Però també es tenen testimonis de la percepció de l’altra banda. Un ex torturador de El Salvador va dir: Si hay mucha presión, como la de AI, entonces se los pasamos (els presos polítics) a un juez. Pero, si no hay presión, están muertos.

 

Amnistia Internacional ha volgut fer palesos aquests testimonis en una exposició itinerant que pot ser visitada fins el 31 de desembre al Pati de l’Ajuntament de Tarragona.

 

No totes les accions reïxen, hi ha dirigents de països que es mostren indiferents a la pressió internacional. Però, fins i tot en els casos que les víctimes a les que s’han intentat ajudar han continuat en la mateixa situació, la lluita no ha estat en va. Els dirigents d’aquests països saben que estan en el punt de mira internacional. I, per altre costat, hi ha hagut un acte de solidaritat i d’implicació directa de milers de persones que han fet seu el lema  “Val més encendre una simple espelma que maleir la foscor”.

Emília Altarriba

AMNISTIA INTERNACIONAL

Grup Tarragona