*


Emilia Altarriba

 

APARCAMENTS PER A VELLS O UNA NOVA SOCIETAT?

La nostra societat pateix una gran paradoxa: ha posat  la ciència al servei d’aconseguir allargar la vida de les persones per, un cop assolit l’objectiu, no saber què fer-ne.

 

El fet que s’hagi augmentat l’esperança de vida fins passats els 80 anys –unit a la davallada de la natalitat- fa que tinguem una estructura de població altament envellida, en la qual els vells representen entre el 17 i el 20% de la població (es considera que una població és envellida a partir del 12%). Un canvi substancial com aquest havia d’anar acompanyat d’altres mesures complementàries, com la d’adaptar la societat a les noves necessitats que s’en derivarien. Però, resulta que el que hem anat creant, paral.lel.lament, és una societat on els vells no hi ténen una situació fàcil ni el reconeixement que es mereixen. I aquest fet fa trontollar els principis bàsics del model de societat justa, que ha d’harmonitzar les necessitats de tots els seus integrants per a que tothom s’hi senti còmode i integrat

 

Per contra, els principis han estat subvertits. En la nova societat de culte a la joventut no ensenyem els nostres fills a respectar les persones grans; no ens aprofitem de la seva experiència i els apartem de la vida productiva quan encara tenen molt per donar; ens queixem que les seves –la majoria minses, molt minses- pensions graven massa els pressupostos de l’Estat; els condemnem o a viure sols, aïllats i amb una economia de supervivència en pisos de difícil accés al carrer; o els obliguem a anar a residències, moltes d’elles sense reunir les mínimes condicions necessàries, impedint que puguin viure en el seu entorn i amb la seva família per manca d’ajuts per cobrir la necessitat de major cura que requereix una persona gran. I anem incrementant una llista d’espera d’intervencions quirúrgiques d’afeccions pròpies de l’edat, tenint en compte que parlem de gent que no tenen massa anys per poder gaudir de la salut recuperada.

 

Lluny queden els temps en què els vells eren les persones més respectades i als que es consultaven els problemes més greus que sorgien en el si de la societat; que col.laboraven de forma important en la delicada tasca d’enculturació dels joves, durant la qual se’ls inculcaven els valors, tradicions, costums, coneixements… necessaris per formar part de la col.lectivitat. Avui els vells no són escoltats, perquè viuen sols, en residències o, si viuen amb la família, aquesta no té temps per dedicar-els-hi.

 

En fi, estem en una altra època, l’època dels joves; l’època del progrés, en la que les coses canvien amb tanta rapidesa que se’ns fa difícil anar-nos-hi adaptant. No sabem com evitar el desajustament que s’ha produït entre el nou sistema de vida i les necessitats de la gent gran, desajustament que cal solucionar.

 

I la solució no pot venir d’una sola banda. Només des de la implicació i col.laboració de tots els agents socials –cadascun des de l’assumpció de les seves responsabilitats- es pot crear una societat on els vells siguin ciutadans de primera i gaudeixin del respecte i consideració que es mereixen

 

En primer lloc,  la responsabilitat de l’Estat. Un autèntic estat del benestar que garanteixi els drets més elementals i bàsics de qualsevol ciutadà d’acord amb les seves necessitats, tingui aquest l’edat que tingui i siguin quines siguin les seves necessitats. Amb la dotació dels recursos econòmics suficients per a pensions dignes. Amb l’ampliació dels serveis sociosanitaris que l’increment de població vella necessita. Amb la creació de residències dignes per als que triïn aquesta opció i la recerca de noves fòrmules per als que no vulguin abandonar el lloc on han viscut tota la vida. Amb els ajuts necessaris a les famílies que volen tenir els avis a casa però que necessiten uns ajuts suplementaris per poder-ho fer. Amb la inclusió de l’assegurança de dependència en el sistema de protecció social públic. Amb l’adequació dels espais públics i privats a la disminució de la mobilitat pròpia de les afeccions l’edat...

 

I tot això  no des del paternalisme ni la graciositat, sinó des del dret. Del dret que, en el model d’estat del benestar al que hem triat pertànyer, i segons el qual l’Estat cobra i administra els nostres impostos, té tota persona des que neix fins que mor a rebre les prestacions que necessita en cada moment i circumstàncies.

 

En segon lloc, la responsabilitat de la societat. Amb l’assoliment de la problemàtica que representa que entre el 17 i el 20% dels seus integrants siguin vells. Des de la conscienciació de la quota de responsabilitat que té tot ciutadà  a col.laborar a que tots els ciutadans puguin desenvolupar una vida comunitària plena i sense exclusions.

Tornant als vells el reconeixement social del que gaudien. També, mitjançant el voluntariat de la societat civil per col.laborar en tasques que l’Estat no pot, o no ha d’assumir.

 

En tercer lloc, la família. Si fins aquí hem parlat de responsabilitats i sensibilització, en l’aspecte familiar s’ha de parlar, sobretot, de sentiments. L’afecte, la consideració, el respecte que necessita tota persona, tingui l’edat que tingui, per sentir-se, això, persona. Per a que hagi valgut la pena viure.

 

Com he apuntat anteriorment, en la societat actual és difícil integrar els vells en la vida quotidiana d’una família d’avui, en la que la incorporació de la dona al món del treball i la desestructuració familiar han trastocat els rols familiars tradicionals.. Però això no vol dir que ens en poguem desentendre en nom de les dificultats. Els castellans tenen una dita que diu: Es de bien nacidos ser agradecidos. S’ha d’aprofitar  la força de la col.lectivitat per lluitar pels drets individuals a poder cuidar dels nostres vells.

 

Seria possible que entre tots fem la societat que voldríem trobar quan arribem a vells?

Emília Altarriba

lalliga

Lliga Reumatològica i Dèficits Motrius Crònics

Comarques Tarragona