ELS FETS

Segons explica la pròpia Maria Gómez, tot va comença quan ella estava patint les anomenades “Febres de Malta”. Era el 23 d’agost de 1971, les festes del poble, Bélmez de la Moraleda estava sotmès a un calorós dia d’estiu, però malgrat tot a l’interior de la casa les gruixudes parets proporcionaven una certa frescor. Era el capvespre i Maria Gómez es trobava en aquells moments a la cuina, on entre els suors produïts per les febres i l'escalfor de la cuina treia forces de flaquesa per preparar el sopar del seu marit Juan Pereira, que com cada dia no trigaria en retornar a casa després d'una dura jornada de treball al camp. De sobte es va adonar de que al terra de la cuina s’estava formant una taca molt estranya. En un principi Maria va atribuir aquesta visió al seu estat febril i no li va donar més importància. De totes maneres quan va venir el seu marit Maria li va mostrar la taca, i tots dos varen poder observar estupefacte com aquella taca augmentava de volum sense saber de que es tractava. Fou el fill de matrimoni, Miquel, que va advertir que aquella taca tenia certa semblança amb una cara humana. En un principi no es va donar més importància a aquest fet però a mesura que transcorrien les hores aquella cara sense forma es convertia en una imatge clara d’una cara humana. L’endemà la família Pereira sortia esporuguida al carrer en veure la claredat de la imatge que s’havia format al terra de la cuina. Aviat va córrer la veu i tot el poble va passar per casa del Pereira per veure la estranya imatge que allí havia aparegut. Els mateixos veïns feien referència a que la imatge tenia una semblança amb la cara del crist que hi ha a l’església de Jaén.

Malgrat els varis intents de Maria per esborrar amb lleixiu i fregall aquella imatge del terra, aquesta no desapareixia. Miguel Pereira, fill de Maria “La larga” i Juan “El obispo”, propietaris de la casa, va prendre la iniciativa optant per picar el terra de la cuina destrossant la imatge. Immediatament va ficar-hi ciment i el va lliscar deixant el terra en perfectes condicions. Però això no va servir de res ja que el dia 8 de setembre una nova imatge d’idèntiques característiques es va formar de nou al mateix lloc. El comandant del caserna de la Guardia Civil alertat per la crida d’auxili del forner que vivia davant de la casa de la família Pereira va trigar poc en presentar-se. Maria Gómez estava malament, i es negava a entrar a la seva casa, deia que aquella era la cara del dimoni. Aquella mateixa setmana per requeriment del governadors civil de Jaén,  dos membres de la Junta d’energia  nuclear es varen desplaçar a Bélmez de la Moraleda per tal d’esbrinar si la radiació era el motiu de tots aquests aldarulls. El tècnics varen manifestar que calia retallar la zona de ciment on apareixia la formació per trobar indicis de urani o d’altre material radioactiu. El mestre d’obres municipal Sebastián Fuentes León ajudat pel seu germà i en Miguel, procedeixen a retallar la part del paviment on es troba la imatge, on els experts després de realitzar una anàlisi in situ de la cara, comprovaran que no existeixen indicis de radioactivitat ni de pintures o tintes sobre la superfície de formigó. Després i per sol·licitud explícita de la família Pereira, la cara quedarà allotjada en una antiga cavitat de la paret amb un vidre protector que la protegia. El terra de la cuina queda cimentat de nou. Aquesta cara seria coneguda posteriorment com “La pava” i cal dir que de totes les cares aquesta és la que més clarament ha mostrat una transformació. 

Els canvis de la imatge primitiva  fins a arribar a la actual varen començar durant  el mes de novembre de 1971, les variacions han estat tant severes que de no disposar de fotografies, difícilment es podria relacionar la primera mostra de la última. Dins del seu hermètic receptacle darrera el vidre i sense possibilitat de contacte amb l’oxigen exterior, la cara coneguda com "La Pava" començarà un lent procés de transformació, primerament es desplaçarà uns centímetres cap a l’esquerra. Variarà la direcció de la mirada, com si de sobte mirés fixament. També la expressió de la boca variarà notablement. Sorgirà una ganyota irònica, estranya. A la part del llavi superior comencen a aparèixer alguna cosa que semblen dents. Lentament alguna cosa començarà a formar-se en mig de la boca. En principi la família pensava que era una llengua, després amb el pas del temps tothom pot veure que es tracta d’un vòmit, un vòmit que la cara expulsa somrient, un fet que llavors ningú va saber trobar l’explicació però que posteriorment si ha trobat un sentit molt important.

L’ajuntament de Bélmez pren mesures en aquesta qüestió i envia al mestre d’obres  Sebastián Fuentes León i al seu germà, que junt amb Miguel Pereira decideixen excavar un forat al lloc on havien aparegut les cares. Quan varen excavar un forat de 2,80 m de profunditat per 1,50 m de diàmetre va aparèixer lo increïble: un gran nombre de ossos humans semblants en la seva majoria d’adolescents. Curiosament no apareix cap crani. Sembla ser que la casa dels Pereira i part de l’església foren en el seu dia una mesquita àrab. Posteriorment el lloc fou substituït per un cementiri cristià que romandre allí fins al segle XIX.

Efectivament, resulta que el subsòl de la casa dels Pereira, la casa veïna i part de l'església, estaven aixecades sobre el vèrtex més antic d’un cementiri que data del segle XIII, malgrat que l'antiguitat del poble dati del segle XV. A Bélmez de la Moraleda i ja fa molts anys hi havia un cementiri que es trobava al costat de l'esglèsia. Aquesta església estava construïda sobre les runes d'una antiga ermita on s'acostumava a fer-hi enterraments. Posteriorment i seguint la tradició es varen seguir enterrant als difunts a la part més propera a l'església, que es trobava al mateix lloc on ara hi ha l'actual. La casa de la família Pereira està construïda sobre part d'aquest cementiri, és a dir, la seva part més antiga. Cal dir que el pati de la casa dels Pereira fa paret amb l'església, igual com la casa veïna número 3. Això es va poder confirmar quan al fer el forat a la cuina, es varen extreure ossos humans que, segons les proves efectuades amb C14 (carboni 14) pertanyien al segle XIII.

Al cap de pocs dies, després de cimentar el terra de nou, concretament el dia 10 de setembre de 1971, varen aparèixer nombroses cares bastant perfectes, que no va donar temps a estudiar-les ja que Miguel, el fill dels Pereira va tornar a picar el terra de la cuina deixant els fragments recolzats a la paret. Però després d’haver picat tot i de cobrir el terra amb una gruixuda capa de ciment, en lloc de solucionar-se el problema, les cares van continuant apareixent al mateix lloc. En aquesta ocasió es podien distingir rostres femenins i masculina, cares amb faccions estranyes, a vegades dones nues amb grans cabelleres. 

Fent referència ala casa veïna, el número 3, els propietaris asseguren haver escoltat durant moltes nits, sorolls, gemecs, caigudes de quadres, arrossegar de mobles i demés fenòmens que es poden classificar com a poltergeist. Però el seus propietaris des d’un principi no varen voler que aquests rumors s’estenguessin, la qual cosa sembla lògica davant del temor de que es pugessin trobar com el cas del seus veïns, que es veia visitada contínuament. Si aquestes dades són certes tenim que aquestes són les dues cases en tot el carrer que ha ocorregut aquest tipus de fenomenologia paranormal, precisament les dues cases que es troben ubicades damunt de l'antic cementiri.

Mentrestant, membres de la "Brigada de Investigación Criminal", dependents de la "Dirección General de Seguridad del Estado", varen arribar de Madrid amb el fi d’investigar l’afer de forma oficial. El que ningú sabia és que des de feia un mes, unes cameres especial de filmació i fotografia havien sigut col·locades a l’edifici de davant de la casa dels Pereira, per poder observar tota mena de moviments de possible sospitosos, però que va acabar sense cap resultat. 

Durant aquest any i davant el carisma que està prenent l’afer dels Pereira, el governador civil de Jaén José Ruiz de Gordoa té la idea de trucar al seu amic el filòsof Germán de Argumosa i Valdés, expert en temes paranormals i professor de la Universitat Autònoma de Madrid. Argumosa tenia  llavors a Madrid un homòleg seu, el professor Hans Bender de la universitat de Friburgo (Alemanya) que posteriorment col·laboraria en la investigació. La història de les cares només era coneguda per els veïns del poble, fins que el 25 de setembre del mateix any, un redactor de diari Jaén que s'havia desplaçat al poble per cobrir un conflicte entre les cooperatives productores d'oli es va trobar amb la exclusiva de la seva vida. Després d’arribar a casa dels Pereira i fotografiar la imatge va realitzar un reportatge on s’informava per primera vegada del insòlit esdeveniment. A partir d’aquell moment l’afer es convertiria en una notícia de primera magnitud en tot el país. Darrera el diari Jaén  va arribar el Ideal de Granada i després el diari Pueblo, el més venut dels anys setanta, que fins i tot va arribar a enviar a dos dels seus reporters al poble per tal de controlar la noticia a la que va donar una ressonància que traspassaria la frontera les fronteres del país. Coincidint amb la arribada al poble dels dos reportes del Diario Pueblo, Martín Semprun i Leo Casado, apareix al terra de la cuina una altre nova cara, una cara desproveïda de cabell a la que varen batejar com “La pelona”, avui dia més conegut com “El pelao”. Possiblement la prova més significativa que el professor Argumosa va fer per detectar la originalitat dels fets, fou la que a continuació passarem a detallar. Aquesta experiència fou presentada en el decurs del I Congrés de parapsicologia celebrat a Barcelona. Es va procedir a dividir el terra de la cuina en 33 quadrícules de 60 x 40 cm, que foren fotografiades una per una . Aquestes fotografies foren registrades pel notari de Huelma Sr. Palacios Luque. Tot seguit Argumosa i Hans Bender sempre amb presència del notari, varen precintar amb lacre la porta i la finestra d’accés a la cuina, quedant tota la operació registrada per una cadena de televisió alemanya. Això ocorria el dia 23 de juliol de 1973. Mentrestant a la casa dels Pereira era construïda una nova cuina.

El dia 12 de setembre del mateix any, la cuina de la senyora Maria fou despacientada, sempre en presència del notari que anava prenent nota i donava fe a les modificacions que allí s’havien produït, i que varen consistir en quatre formacions de noves teleplàsties. Es varen realitzar noves fotografies quadrícula per quadrícula  i es varen comparar amb les que hi havia fetes anteriorment. L’anàlisi d’aquestes fotografies fou realitzat per la casa KODAK al laboratori de parapsicologia de Friburg (Alemanya) que va autenticar la inexistència de frau. De Tot això va quedar constància a la notaria de Huelma, registrats amb el números 462 667 de l’any 1973. Argumosa va elaborar un informe secret que va ser emes com a expedient oficial a governació.

El dia 1 de novembre de 1973, en presència de les altes celebritats de la parapsicologia, es va procedir a retirar del terra de la cuina la imatge més clara de totes les existents, "El Pelao", per tal de que fos investigat.  Cal esmentar com a dada molt  curiosa que cap a mitjans dels anys setanta unes estranyes sigles es varen formar en uns dels braços de “El pelao”, on es llegia “Sunzu”, “Suntu” o “Santu”. Mes cap amunt i a l’alçada de la cara varen aparèixer els números 6, 7, 3 i 9, sense que ningú hagi pogut desxifrar mai el missatge que oferien aquest signes. Aquell mateix dia el fills del matrimoni Pereira tornava a cimentar el terra de la cuina. Però el dia 18 del mateix mes altres imatges varen aparèixer al terra de la cuina, i que es varen poder contemplar durant molt de temps fins que al mes de desembre de 1976 les figures que es trobaven a una part de la casa varen començar a desaparèixer i a ser substituïdes per altres de diferents. A partir d’aquí la família resignada, va deixar de lluitar contra la força del desconegut. Quan semblava que algunes cares desapareixien immediatament eren substituïdes per noves imatges que anaven evolucionant lentament fins a formar-se del tot, algunes són les que es poden observar en l’actualitat. De la majoria d’aquestes formacions només en queden testimoni en fotografia. 

La aparició d’aquestes teleplàsties (anomenades així pel primers investigadors dels anys setanta) va anar dissipant el plantejament popular de la possibilitat de que hi hagués hagut frau. Mentre que algunes trigaven dies en formar-se, altres en canvi apareixien i desapareixien en qüestió de poques hores davant la mirada atònita dels investigadors i autoritats. Quan algú passava un drap mullat amb intenció de esborrar-les, la senyora Maria responia "¿Que no se borran!". I efectivament, aquestes teleplàsties aparegudes no s’esborren  ni es difuminen amb el contacte amb l’aigua o amb productes de neteja convencionals, ni tampoc caminant sobre d’elles. Es pensa que el motiu pel que es fan més visibles que en d’altres indrets on també n’han aparegut, és amb motiu del gran contingut d’humitat existent al terra de la casa (en el moment de realitzar l’anàlisi presentava un contingut superior al 80%), ja que quan aquestes imatges s’humitejaven semblaven cobrar vida, és a dir, prenien una coloració més fosca que les feia sobresaltar del fons del ciment.

LES CARES DESAPAREIXEN

Van haver-hi teleplàsties de vida molt curta, apareixien avui i demà ja se les havia empassat el ciment. Possiblement el cas més concret fou la que varen batejar com "La Dama de la Copa". Va aparèixer a la nova cuina que els hi fou construïda al Pereira quan els hi varen precintar la vella en el decurs de les investigacions. En aquesta ocasió la imatge que va aparèixer era un bust femení de rostre cruel i cadavèric, vestida de fosc, tenia el cabell recollit, amb el braços a l’aire, acabats en uns dits llargs i punxeguts. Curiosament la dama sostenia en un principi un ram de flors, que va anant evolucionat fins a convertir-se en una copa o calze. Al cap d’uns dies havia desaparegut completament.

Darrerament es va notar que les teleplàsties patien una certa involució. Sabem que per a un sector d'estudiosos i partint de les impressions de Hans Bender en vers telequinesis i telergia, la salut i l'estat anímic de Maria estan íntimament lligades a la manifestació i vitalitat de les teleplàsties. De fet, des d'un primer moment la teoria que compte amb major acceptació dins la comunitat parapsicològica de tot l'estat és la que Maria Gómez Sàmaraa, la propietària de la casa , produïa de forma inconscient aquestes formacions teleplàstiques. Quan al 1981 es va reactivar el fenomen  amb noves formacions teleplàstiques a la casa, Maria travessava una difícil situació emotiva ocasionada per la greu malaltia que patia el seu marit. Fins i tot l'investigador German de Argumosa va fer unes declaracions en el sentit de considerar a Maria el personatge ideal per a desencadenar fenòmens de tipus telequinèsics o de poltergeist. De ser correcte aquesta hipòtesi, el moment actual es correspondria amb aquesta relació, doncs apart de la imatge de "El pelao", pràcticament totes les demés teleplàsties es troben en un procés de franca involució. Algunes quasi en estat de desaparició,  com des de l'agost de 2000 es troba la teleplàstia de "La mujer desnuda".

Ja que parlem d'ella, es pot observar amb detall la evolució i la involució que ha patit aquesta teleplàstia des de la seva gènesi a principis del 90 fins ara. Observis especialment les dues teleplàsties satèl·lits que l'acompanyen durant la seva esplendor. Finalment en l'altre fotografia es pot veure com aquestes han desaparegut i que quasi es troba en un estat quasi imperceptible. De fet, és a partir dels anys 90 quan s’observa un procés degeneratiu total. Des de la nostra modesta opinió i corroborant la teoria de diversos investigadors, pensem que aquestes teleplàsties han de regir-se per unes lleis parabiofísiques i que segurament alguna persona de la casa està estrictament vinculada a elles, en aquest cas Maria. De fet Maria és una dona molt especial; amb una gran força concentrada en els seus ulls un tant obsessius, amb una energia paranormal incontrolada. Es recorda en una sondeig que es va fer al poble entre dones de la seva edat, que quan Maria estava en època escolar el professor castigava a alguna alumna posant-les al costat d'ella. La qüestió és que cap volia estar al seu costat ja que sembla ser que al seu voltant es sentien sorolls estranys i es manifestaven diversos fenòmens que no tenien explicació.

EL PASSAT DE LA CASA DELS PEREIRA  

Alguns periodistes i investigadors varen estudiar el passat de la casa trobant dades molt interessants. La casa fou sempre el domicili de la família Pereira des de varies generacions. Fou al  1858 quan es varen esdevenir els successos més importants. Per aquella època vivien en la casa Ramon Sánchez, la seva esposa Maria Antònia Martínez i les seves tres filles, avis materns de Juan Pereira. Fou precisament la filla Ramona de nou anys la primera que va espantar una nit en sentir unes esgarrifosos gemecs i veus que sorgien del sostre de la casa, A la casa del costat, els mobles i demés objectes es mouen sols com per art de màgia. Sense cap mena de dubtes ens trobem davant del que avui dia classificaríem com un autèntic fenomen de poltergeist.  Davant del temor pel que està passant, Casimira, la major de les tres filles la família busca ajuda en la persona d’una “santera” de la serralada de Cazorla, una anciana que va assegurar que l’origen de tot aquest enrenou es trobava al centre de la famosa cuina, on va practicar un ritual d’exorcisme o similar per acabar amb el fenomen. El succés fou conegut per tot el poble que li va atorgar la fama de “casa encantada” durant alguns anys. La qüestió és que després d’aquesta pràctica no es varen tenir més indicis de cap més fet extraordinari fins al 1971 amb l’aparició de les cares.

Un altre circumstància que cal esmentar són les estranyes morts que varen envoltar la casa, i no en referim a les suposades morts que haurien pogut ser les que varen desencadenar el fenomen, al considerar una manifestació de morts mancats de descans, ens referim a les diverses morts ocorregudes des de la primera manifestació del 1858. Ramon l’avi de Juan Pereira va morir a la habitació de les cares repetint varies vegades la misteriosa frase “esto tié que ser un alma de otro mundo”. També, dos comerciants es varen cosir a ganivetades davant de la porta de la casa. Però sense cap dubte, la mort més misteriosa fou la del propi Juan Pereira “El obispo”, espòs de Maria. En els seus darrers moments de la seva vida, Juan va demanar que el baixessin al pis de sota, a la habitació de les cares que ja tenia més d’una dotzena de rostres. Allí va morir tot dient que esta veient la cara de “La pava” somrient al costat seu.  

Amb tot aquest enrenou, es varen crear una gran diversitat d’opinions relacionades directament amb els perjudicis i creences pròpies de poble rural, i que s’apliquen davant de l’aparició de fenòmens que s’escapen de les regles racionals. Amb tot això les acusacions de trucatge ja havien corregut pel poble. La decisió de fer fotografies de La Pava i vendre-les a cinc pessetes potser no fou una decisió massa encertada. Guzmán, el fotògraf del proper poble de Luelma, les havia fet arribant a un acord amb María Gómez. Un fet sense malícia, però que per a molt va suposar que tot es tractava d'un muntatge per guanyar diners. Però una gran majoria estaven a favor de considerar les cares com un miracle, però la hipòtesi que corria per tot arreu era de que les cares eren dels difunts que es manifestaven per haver construït les cases damunt de les seves tombes. La pregunta que es feia tothom era de perquè havien trigat més de trenta anys en manifestar-se, però llavors algú recordava de que cent anys enrera ja hi havia el precedent dels sorolls i gemecs dels quals llavors ningú va saber donar cap explicació.  

El punt de vista dels escèptics s’inclinava a pensar en que el desig de notorietat o de compensacions econòmiques podria explicar la creació furtiva d’aquestes imatges. El problema consistia en saber qui era i com es realitzaven les pintures. Evidentment ni Juan Pereira ni Maria Gómez tenien els coneixements suficients com per pintar les misterioses imatges. Les males llengües varen acusar a un pintor local de ser l’autor de les cares, però l’home en qüestió va poder demostrar que quan van aparèixer les primeres imatges estava molt lluny de Bélmez.

Els parapsicòlegs també expressaven el seu punt de vista, afirmant que algun dels ocupants de la casa era una persona dotada, és a dir, una persona que posseeix el tipus d’energia que sol produir efectes poltergeist, però en lloc de provocar cops i desplaçament d’objectes, aquesta energia modificava la matèria, creant imatges que expressaven un missatge que ningú ha sabut desxifrar. 

Animats pels articles de diferents periòdics, milers de visitants varen arribar a col·lapsar el poble amb vehicles particulars i autobusos, provocant escenes del tot desconegudes pels veïns de la tranquil·la localitat.  La qüestió és que els bars i comerços del poble obrien fins i tot en dies festius, i sempre acabaven les existències. Amb un cens de 2.323 habitants a l’any 1972, Bélmez va començar a rebre cinc mil visitants diaris, per l qual cosa l’ajuntament no donava l’abast per controlar el diversos incidents que es produïen als carrers del poble. De forma involuntària Bélmez de la Moraleda es va convertir en un centre de peregrinació pagana. Per a la gent del govern franquista allò començava a ser intolerable. 

Amb aquest importants descobriments els informatius varen fer córrer rius de tinta. El 14 de febrer de 1972, el  diari Pueblo publica a tota plana el següent titular: “Las caras hablan”. No obstant aquestes paraules mai varen sorgir del professor Argumosa.  Argumosa en presència de la Guardia Civil, periodistes del diario Pueblo, del director del "Departamento de Humanidades" de la Universitat de Madrid i de la pròpia Maria Gómez, aconsegueix gravar nombrosos registres psicofònics de gran qualitat. Els sons recollits eren impressionats, gemecs, crits, plors, insults, on també es podien escoltar frases senceres com “!Borracho, aquí no acepto borrachos!”, “Pobre Quico”, “Quico, Quico!”, “Va con todos los hombres”, “Entra mujer, entra”. En una segona experiència el professor Argumosa va poder gravar noves i importants psicofonies. En aquesta ocasió l’experiment es va realitzar en companyia de diversos dels seus alumnes, que es varen desplaçar fins a Bélmez proveïts de diversos equips de gravació. En total deu aparells magnetòfons es varen col·locar repartits per l’interior de la cuina. El só, malgrat de no ser escoltat per ningú, fou enregistrat per tots i cada un dels aparells amb una claredat inusual. Fou un  moment crític, un moment en que la por es va apoderar de tots el presents davant de la greujo dels sons enregistrats, on es podien escotar registres esgarrifosos com crits i plors de nens petits, i també frases complertes com “El infierno empieza aquí”, “Germán, pica patio”, “Yo sigo enterrada”, i sobretot aquells noms “Sofia”, “Isabel”, “Isabel”, el nom es repetia varies vegades en les gravacions recollides en el vell magnetòfon de cinta oberta, i  que ningú llavors va saber relacionar.

"OPERACION TRIDENTE"

Allò que en un principi semblava que tenia una relació amb una aparició cristiana o alguna cosa així, aviat es va convertir en un fenomen que res tenia a veure amb la religió. Allò que apareixia a casa dels Pereira no eren imatges de cap verge ni de cap sant. Es més, les veus recollides en les psicofonies no es caracteritzaven precisament per a la seva santedat.  De totes maneres Bélmez es va convertir en un centre de peregrinació només comparable a llocs on són atribuïdes aparicions de la verge. Ni a l’església ni l’estat estaven disposats o tolerar aquest tipus d’aberració. Germán de Argumosa fou reclamat pels dirigents governamentals per tal d’exigir-li que es retractés i que expliqués el tipus  del frau que allí s’havia originat, però Argumosa en cap moment va reconèixer que allí hi hagués cap mena de truc o engany. Si el professor no estava disposat a fer-ho el govern hauria d’utilitzar altres mitjans per acabar amb les cares. Des del més alt nivell governamental es crea el que fou coneguda com “Operación Tridente”. Es comentava que la pròpia Carmen Polo de Franco i Carrero Blanco foren els incitadors d’aquesta operació. Es tractava de desprestigiar al fenomen a qualsevol preu, encara que fos mentint. Per fer-ho atacaran a les cares des de tres tipus de desprestigi: l’eclesiàstic, el científic i el polític. 

ECLESIÀSTIC

Antonio Molina, capellà de Bélmez, fou un personatge que sempre va mostrar el seu rebuig en vers el fenomen. Ell assegurava que tot es tractava d’un muntatge o d’una broma dels veïns que estava anant massa lluny i que s’havia d’acabar. Fins i tot, va arribar a dir que les psiconfonies que obtenia Germán de Argumosa, era producte d’un muntatge que realitzava amb l’ajut d’un potent emissora de radi que, segons ell, havia situat en un cotxe situat a tres quilòmetres del poble. També va arribar afirmar que la primera teleplàstia que va sortir es tractava només d’una taca d’humitat retocada per Maria Gómez. Segons afirmaven alguns estudiosos que arribaven a Bélmez de la Moraleda en els primers dies de 1971, era el capellà Antonio Molina el primer de reaccionar pregonant als quatre vens que tot es tractava d’una enganyifa. Aquest interès en posar sorra al misteri va provocar les sospites de l’alcalde Manuel Rodríguez Rivas, que no dubtava de la bona fe ni de la honradesa de la família Pereira. Segons confessaria anys després, Antonio Molina rebia pressions directes del bisbe de Jaén Miguel Peinado Peinado, que l’obligava a actuar així. El capellà va acabar abandonat els hàbits i el mateix poble uns anys després. 

CIENTÍFIC 

José Luis Jordán Peña, psicòleg i president de l’Associación Eridani, va arribar a Bélmez de la Moraleda, a càrrec d’una suposada comissió científica creada pel Ministeri de Governació, composta pel doctor Juan Aguirre, l’enginyer de construcció Enrique Villagrasa com a vocal d’investigació, el fotògraf Franco Muela, el tresorer Sr. Larumbe i el propi José Luis Jordán Peña com a president de la societat Eridani. Aquesta comissió va manifestat que havien detectat en els anàlisis que varen efectuar, indicis d’origen fraudulent. En els seus informes asseguraven que el rostre conservat en la cavitat de la paret i conservat hermèticament darrera un vidre (“La pava”), havia sigut retocat i pintat amb sutge i un dissolvent casolà, possiblement vinagre. Pel que fa a la cara de terra, varen dictaminar que havia estat elaborada amb silicat sòdic, component molt comú utilitzat per treure taques del ciment, que es pot adquirir en qualsevol drogueria. Fins i tot varen arribar a dictaminar el gruix del pinzell que havien utilitzat. La veritat és que la imatge de “La pava” mai fou retirada de darrera el vidre que la protegeix en una cavitat de la paret, amb la qual cosa és del tot impossible que s’haguessin efectuat cap mena d’experiments. 

Un altre comissió de descrèdit fou la que va organitzar el diari Pueblo, encapçalada pel químic Ángel Viñas, on tenien intenció des descobrir un frau inexistent de la manera que fos. Així, en una divulgada crònica del reporter Antonio Casado, on en els seus titular es llegia "Se acabó el misterio", es donava a conèixer que tot es tractava d'un muntatge fraudulent, tractant-se de pintures realitzades a base de clorur i nitrat de plata, que havien estat sotmesos a llum ultraviolada. Aquestes declaracions varen acabar amb el misteri de les cares, on tothom va entendre que tot havia estat un frau. 

En posteriors anàlisis de laboratori realitzats pel CSIC durant els anys 1991 al 1994 i també al 2002, es va poder comprovar que les cares no tenien cap indici químic, ni de traces d’haver estat pintades per cap persona.  

POLÍTIC 

El govern franquista envia un grup de membres de la “Brigada de Investigación Criminal” per tal que estudiï el cas. Al cap d’una setmana aproximadament, confessen de ser incapaços de demostrar algun tipus de trampa, malgrat les càmeres de vigilància ocultes, interrogatoris i altres medis que varen utilitzar.  Immediatament el govern va proposar a l’alcalde Rodríguez Rivas que desmentís tot el que s’havia dit i escrit sobre les cares, amb el que l’alcalde va manifestar que no dubtava en cap moment de l’autenticitat dels fets, ni de la família Pereira, una gent que ell coneixia bé i que no dubtava de que haguessin enganyat a ningú. Al cap d’uns dies, cap a les quatre de la tarda, un cotxe negre entrava a la petita plaça del poble. Diversos veïns varen veure pujar al cotxe l’alcalde Manuel Rodríguez, i molts varen pensar el pitjor, que el govern de Madrid s’havia emportat a l’alcalde per fer-lo callar per sempre. Manuel Rodríguez fou conduït davant la presència del llavors ministre de governació Tomàs Garicano Goñi, el qual personalment diu a Manuel Rodríguez que cal tallar d’una vegada i per totes amb l’afer de les cares. Com que aquest li manifesta que no por acabar i desmentir un fet donat, el ministre li va respondre “te vas a enterar Rivas..., te enterarás”. 

"SE ACABÓ EL MISTERIO"

Amb aquest titular el diari Pueblo donava per finalitzat el misteri de les cares de Bélmez. Segons explicava aquella sorprenent crònica, una comissió encapçalada per un tal José Luis Jordán, el propi equip del diari Pueblo i el químic Ángel Viñas, havien descobert la solució del increïble enigma; una senzilla fórmula química resultant de l’acció de la llum sobre una substància composta per sals de plata, eren l’origen d’aquelles fotografies a la pedra. Després d’aquest conclusió i sense cap més explicació, la premsa va deixar de cop de parlar de les cares de Bélmez. La opinió pública acaba creient que tot es tracta d’un engany.  Arriben nous temps i les cares de Bélmez acaben oblidant-se. Franco mora i entrem en la transició. El país està molt ocupant amb els nous canvis que està patint com per tornar a posar l’atenció en unes cares que continuen sorgint del terra d’una cuina d’un poble bastant desconegut. Però en aquest país que no aprèn, varem substituït la repressió d’una dictadura intransigent per la més absoluta indiferència d’una democràcia més preocupada en veure qui ocupava primer un càrrec polític que qualsevol repte científic. Una indiferència que, possiblement, hagi deixat escapar la possibilitat més gran d’analitzar el major fenomen paranormal que s’hagi registrat mai. La qüestió és que han hagut de passar més de trenta anys per tal de que per fi s’hagi trobat una possible solució al fenomen paranormal més gran de la nostra història.

PSICOFONIES

Les primeres Psicofonies es varen obtenir de forma accidental. Fou el suec Friedrich Jürgenson, quan després de realitzar una sèrie de gravacions de cant d'ocells en un bosc de Suècia i escoltar la cinta, es va trobar amb una veu masculina que precisament li estava parlant d'ocells. En el moment de la gravació Jürgenson es trobava completament sol al bosc. Posteriorment i amb motiu d'aquest descobriment Jürgenson va continuar experimentant en el camp de les Psicofonies, obtenint noves experiències. Davant la impossibilitat de trobar una resposta satisfactòria a aquest esdeveniments, Jürgenson es va adreçar a la societat de parapsicologia d'Estocolm, on en un principi els seus membres no el varen escoltar amb seriositat ja que varen considerar d'absurd que es poguessin gravar les veus dels difunts. Tenint amb compte aquesta conclusió, no és d'estranyar la revolució que es va formar quan Jürgenson va publicar el seu llibre Röterna fran Rymden (Veus del cosmo), on explicava amb tota classe de detalls els seus estudis i descobriments.  Malgrat els dubtes que van sorgir des de llavors, s'ha pres l'esmentada data com el començament de les investigacions de les inclusions parafòniques com a fenomen paranormal.

Les primeres Psicofonies es varen obtenir de forma accidental. Fou el suec Friedrich Jürgenson, quan després de realitzar una sèrie de gravacions de cant d'ocells en un bosc de Suècia i escoltar la cinta, es va trobar amb una veu masculina que precisament li estava parlant d'ocells. En el moment de la gravació Jürgenson es trobava completament sol al bosc. Posteriorment i amb motiu d'aquest descobriment Jürgenson va continuar experimentant en el camp de les Psicofonies, obtenint noves experiències. Davant la impossibilitat de trobar una resposta satisfactòria a aquest esdeveniments, Jürgenson es va adreçar a la societat de parapsicologia d'Estocolm, on en un principi els seus membres no el varen escoltar amb seriositat ja que varen considerar d'absurd que es poguessin gravar les veus dels difunts. Tenint amb compte aquesta conclusió, no és d'estranyar la revolució que es va formar quan Jürgenson va publicar el seu llibre Röterna fran Rymden (Veus del cosmo), on explicava amb tota classe de detalls els seus estudis i descobriments.  Malgrat els dubtes que van sorgir des de llavors, s'ha pres l'esmentada data com el començament de les investigacions de les inclusions parafòniques com a fenomen paranormal.

Dins la història d'aquest fenomen cal esmentar a una persona més que va dedicar part de la seva vida a estudiar el sons misteriosos. Un fou el novel·lista i filòsof letó Konstantine Raudrive, qui va relacionar la veu d'una gravació realitzada accidentalment amb la seva difunta mare. A partir d'aquest fet ocorregut a l'any 1964 i fins a l'any 1969 Raudrive va aconseguir més de 70.000 inclusions parafòniques, la qual cosa el va convertir en la màxima autoritat en aquest tema. Els resultats de les seves investigacions foren publicades en forma de llibre que va titular Unhörbares wird Höbar (El que no s'escolta es pot sentir). El dia 2 de setembre de 1974 Raudrive va morir deixant un legat d'incalculable valor per a les futures generacions.

Un altre nom a és el de Hans Bender, psicòleg i parapsicòleg aleman que es va desplaçar expressament des de Friburg  per tal de poder oferir els seus coneixements i col·laborar amb el professor Germán de Argumosa en el desenvolupament de l'estudi de les cares de Bélmez, on es varen obtenir diversos registres parafònics que posteriorment foren estudiats a la universitat de Friburg (Alemanya), i que es varen considerar com el fenomen paranormal més important de la història.

Un altre nom important a esmentar és el professor Germán de Argumosa, el primer de parlar de Psicofonies a l'estat espanyol, camp que coneixia gràcies al contacte que mantenia amb Hans Bender i Konstantine Raudriver. Ell va mantenir la denominació de psicofonies per aquest tipus de fenomen, ja que reflexa la mancança de respostes que encara es tenen pel seu origen. Germán de Argumosa, llavors professor de la Universitat Autònoma de Madrid en presència de la Guardia Civil, periodistes del diari Pueblo, del director del "Departamento de Humanidades" de la Universitat de Madrid i de la pròpia Maria Gómez, davant la sorpresa i l'estupor de tots aconsegueix gravar nombrosos registres psicofònics de gran qualitat. Allò que s'estava escoltant en aquells moments va fer posar a tots els presents els pels de punta i recordava una conseqüència dels possibles fets luctuosos que allà es podien haver produït en el passat.

El sons que s'anaven enregistrant foren impressionants, gemecs, plors, insults, lamentacions... Argumosa anava prenent nota de totes les inclusions, trobant frases complertes com les següents:

- "¡Borracho, aquí no acepto borrachos!"

- "pobre Quico"

- "Va con todos los hombres"

- "Entra mujer, entra"

En una segona experiència el professor Argumosa va gravar noves manifestacions. En aquesta ocasió l'experiment es va realitzar amb companyia de diversos alumnes del professor Argumosa, que es varen desplaçar fins a Bélmez de la Moraleda equipats amb tota mena d'aparell de gravació. En total deu aparells es varen disposar en la petita cuina. Les psicofonies, malgrat de no ser escoltades per cap dels assistents en el moment de la gravació, varen quedar registrades en tots i cada un dels magnetòfons amb una potencia inusual. Fou un moment crític, un moment en que fins i tot la por es va apoderar dels assistents, davant de la gravetat dels sons enregistrats, com per exemple:

- "El infierno empieza aquí"

- "Germán, pica patio, levanta cemento"

- "Yo sigo enterrada"

Com ja hem esmentat abans en un altre apartat d'aquesta pàgina web, una de les explicacions que es va fer córrer per tot el poble sobre la veritable naturalesa de les psicofonies obtingudes pel professor Argumosa, va sorgir ni més ni menys que de la clerecia. Antonio Molina llavors rector del poble, va portar a terme una campanya personal de desprestigi afirmant que el professor havia situat en les immediacions del poble, un vehicle dotat d'una emissora de radi capaç d'introduir aquells sons a distància, cosa inadmissible. També les desafortunades declaracions aparegudes a la premsa, que afirmaven que tot aquell enrenou era producte de la casualitat, varen ajudar a apaivagar l'interès pel fenomen. Amb tot això, les investigacions foren abandonades i el investigadors i estudiosos varen tornar a casa seva, en certa manera obligats. 

Però el temps transcorria, l'espectacularitat dels primers anys va donar pas a una època tranquil·la, sobretot en els mitjans de comunicació que es varen encarregar de donar l'espatlla al fenomen, sobretot després de les declaracions negatives del diari Pueblo. Només els estudiosos seriosos i els afeccionats a aquesta temàtica varen continuar visitant la casa de Maria. I varen arribar els anys noranta. Varen sorgir noves publicacions que varen despertar de nou l'interès per les cares de Bélmez. El treball de nous investigadors com Iker Jiiménez o Lorenzo Fernández, que varen viure els primer anys de la seva infantesa amb el fenomen de Bélmez foren vitals per tornar a obrir el tema. 

Actualment a l'estat espanyol caldria esmentar a dos pesos pesats de la investigació parapsicològica, ens referim a Sinesio Darnell que ha sigut un dels més actius perseguidors de sons parafònics, i que amés compta amb equips de tecnologia punta. També l'investigador Pedro Amorós del SEIP (Sociedad Española de Investigaciones Parapsicológicas), és potser un dels personatges que continuen mantenint viu l'estudi de les psicofonies.

Cal esmentar l'interessant treball que Pedro Amorós i altres membre del SEIP varen realitzar a l'abril de 1996 en el cap de les psicofonies, en presència de diversos investigadors i la pròpia Maria Gómez. Després d'estudiar detingudament la situació de la casa de Maria Gómez, Pedro Amorós va situar tres gravadores, una per a realitzar l'experiència, un altre per recollir el sons de fons i poder contrastar qualsevol inclusió i una tercera que va camuflar per evitat qualsevol tipus de frau. Una vegada realitzades les gravacions en una primera valoració dels sons recollits es pot escoltar amb tota claredat una veu femenina que diu: ÁNGHELA. La veitat és que en aquells moments allí no hi havia ningú que es digués així, però Maria va recordar que hi havia una avantpassat seva que es deia així. Un altre veu més profunda expressada en un andalús antic de forma clara deia: MATAR A YEI, que possiblement volgués dir MATAR A EL. En escoltar les resta de les gravacions  es varen poder sentir noves inclusions, aquesta vegada era un veu d'home clara i forta que deia: MAONI, i a continuació una titubejant i esgarrifosa veu d'una nena que deia: MAMAAAA!. En total, cap a una vintena d'inclusions es varen poder registrar aquell dia, la majoria eren frases incoherents de les que no es va trobar cap significat com per exempe: UNA PENA, ALMAS HAY, YO HE SIDO...TU, ES UN ABUSO, i que va suposar un dels millors treballs d'investigació que s'han portat a terme a casa de Maria Gómez Cámara.

TELEPLÀSTIES

Per a poder arribar a la plena comprensió del significat d'una teleplàstia, hem cregut oportú de fer una resumida menció a la parapsicologia. Aquesta paraula va néixer del filòsof alemany Max Dessoir. Significa que està al costat (para) de la psicologia, ciència que estudia el psiquisme humà i els processos mentals, amb les reaccions que aquest provoca a l'home impulsats pels estímuls sensorials conscients i habituals. La parapsicologia profunditza més allà de la ment humana conscient, i entra en els processos mentals extraordinaris que s'originen en el subconscient de cada persona. Aquest processos mentals que estudia la parapsicologia escapen la majoria de vegades al control conscient de l'individu, essent capaços de causar fenòmens físics i biològics. La parapsicologia s'endinsa a dins d'aquest "altre jo" que posseïm cadascun de nosaltres i que és capaç de manifestar-se de les formes més insòlites.  

Des dels seus inicis la parapsicologia ha evolucionat considerablement ampliant els seus estudis i camps d'acció, sempre en col·laboració amb altres branques de la ciència. Avui dia existeixen diversos tipus d'estudis parapsicològics que comprenen la parapsicologia aplicada, especialitzada en el diagnòstic i la teràpia no mèdica, la parapsicologia forense que marca les pautes i els informes pericials que estableixen si una persona està efectuant un frau a l'hora d'examinar una fenomen paranormal, la parapsicologia naturista, que a partir de l'estat anímic de l'individu explora els fenòmens paranormals utilitzant mètodes propis de les ciències naturals. 

El nostre cervell rep milers d'estímuls a diari a través dels nostres sentits, be sigui pel tacte, de tipus visual, auditiu, olfactiu o gustatiu. Imaginem-nos per un moment que ens trobem còmodament asseguts llegint un llibre, alhora controlem la pressió dels dits cada vegada que passem un full, al mateix temps parem atenció a una notícia que escoltem per la televisió, escoltem el soroll del carrer, si fa fred o calor, l'olor que ens envolta, i un llarg de etcètera més d'estímuls que estem apercebent en aquells moments. Tota aquesta informació és processada segons va essent rebuda, però perquè tantes dades no siguin capaç de bloquejar el nostre conscient, que a la vegada és el que desencadenarà un seguit d'ordres posteriors, molta d'aquesta informació passa inadvertida al nostre conscient que és bàsicament selectiu i pragmàtic. Tot seguit aquesta informació serà gravada de forma inconscient al nostre cervell de la mateixa manera que es graven els bits d'informació a un disc dur d'un ordinador, en un procés que durarà des de que naixem fins al final de la nostra vida. Per tal motiu dins la ment humana hi resideixen tota classe de raonaments i fantasies, amb totes les seves virtuts i defectes, un veritable còctel de conseqüències inimaginables.

Tot aquest procés de repartiment d'ordres entre el nostre conscient i inconscient, ens permet una vida normal, on l'única incursió diària a aquest món profund i ocult de la nostra ment el constitueixen els nostres somnis quan arriba l'hora de dormir. És en aquest mateix moment quan el cantó conscient està adormit quan descobrim a través del somni un món estrany i desconegut, però que existeix a l'interior de cadascun de nosaltres. Però no per això voldrà dir que és irreal doncs totes aquestes imatges i fantasies oníriques resideixen a l'interior del nostre cervell a manera d'un gran calaix, en que tots els objectes es troben barrejats i que de forma conscient es van prenent ordenadament cada vegada que es necessiten. Però que passa quan aquests mecanismes mentals es veuen alterats per algun agent extern o intern?, Doncs que el nervis, l'angoixa, l'estrès, la por, una malaltia, drogues, alcohol o qualsevol altre estimulant poden desencadenar canvis importants en el procés de captació i distribució del nostre cervell. Tot aquest procés irregular en que es pot trobar el cervell humà, és capaç d'inhibir la seva part conscient i fer sorgir del cantó més profund del subconscient processos totalment desconeguts pel propi individu. A aquesta facultat paranormal dins a l'àmbit parapsicològic se l'anomena PSI (percepció extrasensorial).   

A aquest estat extraordinari de la nostra psique pot ser perfectament seguit a través de l'estudi de les ones de la ment, que són en realitat ones de baixa freqüència originades pel procés energètic bio-elèctric del cervell. Existeixen quatre tipus d'ones, sempre relacionades en funció a l'estat psíquic que es troba l'individu.

Estat Delta: de 0,2 a 4 hertzos o cicles per segon. Es produeixen en estat de somni o de trànsit.

Estat Teta: de 4 xa 8  hertzos o cicles per segon. Esta típic de situacions de creativitat i de concentració.

Estat Alfa: de 8 a 14 hertzos o cicles per segon. L'individu es troba relaxat i tranquil, en certa manera aïllat del món que l'envolta in un estat de benestar psíquic.

Estat Beta: de 14 a 25 hertzos o cicles per segon. Situacions de tensió, gran activitat, expectació dinamisme i fixació. La major part de nostre temps el passem en aquest estat.

El control d'aquests estats produïts pels processos bio-elèctrics del cervell humà està sotmès sempre a la quantitat d'estímuls que rep. És en aquest estat Alfa on es comença a produir en algunes ocasions aquestes manifestacions "d'anormalitat", en els que el subconscient es revela al nostre conscient. En aquest estat és el millor moment per tractar de controlar en mesura del possible la potencialitat del PSI, on els investigadors poden obtenir bons resultats en col·laboració amb la persona que provoca el fenomen paranormal. Però en molts de casos la nostra psique passa factura ràpidament sense donar temps a cap tipus de control, de forma totalment espontània i davant l'estupor i a vegades temors de propi l'individu desencadenant del procés, immers a vegades a estat d'estrès, angoixes i temors, que s'amunteguen al "disc dur" o calaix del seu subconscient. També existeixen processos físics que produeixen autèntiques revolucions hormonals. En tos dos casos són estímuls capaços de desequilibrar-nos, uns exteriorment (problemes) i d'altres de forma interior (canvis físics hormonals), molt propi dels adolescents. Sigui el que sigui, per una o per altre causa, la percepció extrasensorial o PSI es manifesta, essent dividida dins l'estudi de la parapsicologia en dos grans grups: els fenòmens Psi-gamma i Psi-kappa.

FENÒMENS PSI-GAMMA

Tot fenomen de manifestació del PSI de ment a ment (telepatia), clarividència) s'anomenen Psi-gamma, que prové de les paraules gregues psiché (ànima) i de la primera inicial de la paraula gnosis (coneixement), en aquest cas coneixement de l'anima, entenent-se l'anima com a la personalitat de l'individu.

Els fenòmens Psi-gamma més coneguts són la telepatia, la premonició, la retromonició i la clarividència. Tots ells són fenòmens parapsíquics encara que també en el món de la fenomenologia Psi-gamma apareixen el anomenats parapsicobiològics, constituïts per nombrosos tipus d'hiperestesia, facultats consistents en un desenvolupament extraordinari de les facultats sensorials, com seria per exemple una hipersensibilitat auditiva (hiperacusia) o una hipersensibilitat olfactiva (hiperosmia). 

FENÒMENS PSI-KAPPA

Qualsevol manifestació de la potencialitat PSI de ment a matèria (telequinesis, teleplàsties com el cas de Bélmez) s'anomenen Psi-kappa, que també prové de le sparaules gregues psiché (ànima) i de la inicial de la paraula kinesis (moviment). En el cas de Bélmez de la Moraleda es poden apreciar distintes fenomenologies clàssiques en l'estudi parapsicològic, essent la més coneguda la aparició d'imatges sobre la superfície del terra. Un succés contemplat dins a la parapsicologia dins a el grup de fenòmens Psi-Kappa, anomenats teleplàsties.

Com veiem doncs, els fenòmens Psi-kappa són tots aquells en els que es produeix una acció de la ment sobre la matèria. D'alguna manera desconeguda la potencialitat PSI de la ment modifica la realitat objectiva. Aquesta circumstància és la causa principal del rebuig de la ciència en vers la existència d'aquests fenòmens. Senzillament escapen a tot el conegut, a totes les lleis físiques i a tot l'establert a través d'anys d'estudi i experimentació. Aquests fenòmens no poden ser reproduïts a voluntat de l'individu. Per la qual cosa trenquen la primera regla de la ciència per a ser reconeguts com a tals. La potencialitat de la PSI no pot ser mesurada igual com ho podríem fer amb la electricitat, o ser detectades com ho podem fer amb les ones de ràdio. No es coneix la seva procedència ni com es produeixen. Els fenòmens Psi-kappa són sens dubtes els més espectaculars, i per això els més susceptibles de ser considerats un frau, com és el cas de Bélmez de la Moraleda. Un fenomen que des de l'agost de 1971 s'ha anat repetint de forma continuada i que malgrat els diversos intents de desprestigi, continua essent la més clara demostració d'una realitat que desafia a tot el conegut. 

Les teleplàsties de Bélmez no són els únics fenòmens Psi-kappa existents, i d'alguna manera estan relacionats amb tota una gran varietat d'elements parapsicològics. Davant d'aquestes afirmacions ens preguntarem, ¿que és però una teleplàstia i quins altre fenòmens Psi-kappa existeixen?.

La teleplàstia és un fenomen paranormal en el que la percepció extrasensorial es manifesta a través d'una Telergia, és a dir, d'una energia alliberada per el ésser humà i posada en acció a distància i que es diposita sobre altres objectes o coses. Aquesta telergia és capaç d'estructurar tot tipus de dibuixos i formes intel·ligentment, i de produir modificacions sobre aquests dibuixos i dissenys, variant les seves formes, mides, expressions etc. com és el cas de Bélmez. Aquesta mateixa telergia té relació amb alguns dels següents fenòmens Psi-kappa classificats per la parapsicologia:

APORTAMENTS. Situació on els objectes materialitzats traspassen tot tipus de barreres físiques, poden fins i tot penetrar a dins d'objectes hermèticament tancats. Un exemple significatiu d'un aportament és el cas del professor José Martín Serrano que recull en el seu llibre "Las Caras de Bélmez". Explica que durant unes investigacions que estava realitzant a casa de Maria Gómez el 15 de desembre de 1973, sobre un dels magnetòfons que utilitzava va aparèixer una massa esponjosa de color gris semblant a fang sec barrejat amb palla, amb un picó de riu a damunt. D'aquest fet no es va realitzar cap fotografia perquè en aquells moments cap dels presents disposava de màquina de fotografiar. 

AURICS. Fenomen paraòptic en el que una llum irradia del cos d ela persona que suposadament irradia telergia. Aquesta llum rep el nom de Aura.

ECTOPLASMA. És la condensació de la telergia, consistent en una substància fluïda i vaporosa, d'aspecte semimaterial.

EFLUVIOGRAFIA. Fotografia d'aures, més conegudes com fotografies Kirlian.

EMISSIONS FILOFLUIDIQUES. Són radiacions de tipus filamentós de material ectolplàsmic.

ESCOTOFOTOGRAFIES. És quan l'individu a través de la ment pot plasmar imatges sobre la pel·lícula fotogràfica sense necessitat de camera.

FANTASMOGÈNESIS. Aparició dels típics fantasmes. Formacions que parteixen d'una emissió fluídica i que finalitzen en formes ectoplàsmiques de persones o animals, amb aparença tènue o transparent.

BIOPAUSIA. Fenomen consistent en el domini i neutralització de totes les nostres pròpies funcions orgàniques, com la Parapnea que controla la respiració, la Asomnia que domina i inhibeix la son, la Parabiotermia, que fa el mateix amb la temperatura corporal, l'Asistisme que controla el  metabolisme i l'aparell digestiu, essent capaç de sotmetre l'organisme de l'individu a llargs períodes de dejuni. El Paracardisme, funció paranormal capaç de regular els batecs del cor així com el fluix de la sang. La Subfonolàlia, que és la base de l'ensenyament subliminal. Aquest facultat capacita a l'individu per a emetre estímuls sonors imperceptibles a l'oïda humana de forma conscient, però que són enregistrats inconscientment en el cervell del receptor. I la Paratanatosis, situació extrema en que l'individu és capaç d'acabar amb la seva vida de forma paranormal.

PARASOMÀTICS. En aquest cas i a igual que els fenòmens de biopausia, es produeix una acció de la telergia capaç d'alterar l'organisme d'una persona, però també la de qualsevol altre ésser viu. Així és com es produeixen els estigmes, que són la aparició de llagues a qualsevol part del cos. Les dermografies, que són les neumografies de la pell. Els hematogrames, que són autèntiques dermatografies sobre la pell de l'individu que poden arribar a produir suor sanguínia a través dels porus. La pirovàsia, que faculta a l'individu a suportar sobre la seva pell l'acció del foc. La paramomificació, propietat de controlar la corrupció, putrefacció  i fermentació de la matèria morta. La transfiguració, que és la transformació espontània de les característiques i mides dels muscles humans, entre els que destaquen els facials, fen irreconeixible al subjecte en qüestió de segons. La Logurgia o Psicocirugia, que faculta a l'individu per a poder realitzar intervencions quirúrgiques sense necessitat de cap instrument quirúrgic. 

HILOCLASTIA. Són la materialització i desmaterialització d'objectes.

IDEOPLÀSTIA. Situació en que la matèria es modificada intel·ligentment a través de l'acció de la telergia.

LEVITACIÓ. És la elevació d'éssers vius, objectes o coses utilitzant la telergia. 

LITOTELÈRGIA. Els objectes són llençats a l'aire sense causa aparent.

MATERIALITZACIONS. Formacions ideoplàstiques espontànies d’objectes o coses no identificades a la nostra vida.

PNEUMOPGRAFIA.  Variant de la teleplàstia, on apareixen grafismes i escriptures sobre la superfície d’objectes o coses.

OSMOGENESIS. És la emissió d'olors d'origen desconegut vinculats amb la fantasmogènesis. Poden ser agradables o desagradables, depenent del tipus d’aparicions.

PARASIMOGENESIS. Situació en que la telergia causa vibracions als objectes que envolten a l’individuo emissor d'aquesta energia.

PIROGENESIS. Situació en que la telergia és capaç de causar incendis. 

POLTERGEIST. Paraula alemanya que significa "follet entremaliat". És una situació normalment domèstica on es donen tota una sèrie de fenòmens descrits anteriorment. Raps, litotelèrgies, teleplàsties, osmogenesis, etc. desfilen en un mateix escenari. El llocs on es produeixen efectes poltergeist reben el nom de "Cases encantades". Les estadístiques senyalen quasi sempre la presència en les seves proximitats, d'algun subjecte sotmès a una situació de estrès o sotmès a canvis fisiològics, com per exemple un nen o un adolescent.

PRAGMAGRAFIA. Un altre variant de les teleplàsties. En aquest cas les imatges van variant progressivament i acaben per desaparèixer. 

PSICOBULIA. Capacitat mental de motllejar l'ectoplasme, formant formes físiques.

PSICOFONIA. És l'enregistrament magnètic de veus, paraules i frases (parafonemes) o sorolls o música (paramelodemes), tots ells fenòmens parafònics, i que no són escoltat en el moment de produïse com és el cas dels raps, sinó en una gravació magnetofònica. Aquest camp és un dels de major divisió a l’estudi parapsicològic, doncs uns el centren en un origen inconscient d’alguna persona present en l'experimentació, mentre que d’altres afirmen que s’origina en el registre de parafonemes que floten a l’aire, no descartan la procedència del més enllà.

PSICOFOTOGRAFIA. Registre fotogràfic d'una fotogènesis i d'altres imatges mentals de l'individu que emet la telergia i que pot plasmar a voluntat sobre pel·lícula fotogràfica.

PSICOQUINESIA. És l'acció de la ment quan produeix telergia capaç de fer moure petits objectes a curta distància.

TELEQUINESIA. És pràcticament el mateix que la psicoquinesia, però en aquest cas l'individu pot fer moure els objectes a gran distància.

TIPTOLOGIA. Més coneguda popularment com a "Raps", cops en solitari o en sèrie que s'escolten en distints punts d'una casa, i que poden respondre de forma més o menys intel·ligent a les preguntes que formula una persona, que normalment acostuma a ser un mèdium.

TERMOGENESIS. Canvis evident de temperatura en habitacions d'una casa sense una causa lògica. 

En el cas de Bélmez de la Moraleda varen coincidir diversos fenòmens parapsicològics, entre els quals destaquen els ideoplàstics i el parafònics, però ambdós igual que la resta de fenòmens Psi-Gamma i Psi-kappa, tenen un origen i causa comú. Tot senyala a que algun individu relacionat en el lloc dels fets és el detonant de tota aquesta fenomenologia paranormal. Aquest indicis apunten cap a una persona, a Maria Gómez Cámara , la propietària de la casa. Durant tots aquests anys és molt el que s’ha parlat i escrit sobre els fluctuants canvis de les teleplàsties al llarg d’aquestes tres dècades. Però si hi ha alguna cosa en que tot el món està d’acord, és la gran relació existent entre la salut i l’estat anímic de Maria i la qualitat de les imatges impreses sobre la superfície del terra de la cuina de casa seva. Maria és l’element clau d’aquest succés paranormal al ser capaç de materialitzar les teleplàsties. Com si d’un dial de ràdio es tractés, Maria gràcies a la telergia que emana de la seva ment, és capaç de sintonitzar a manera de receptor amb altres realitats, i recollir distintes emissions que a través d’ella poden manifestar-se. Un procés inconscient que ella no controla en cap moment. Aquestes realitats poden anar dels propis somnis i fantasies dels seu subconscient fins a éssers de procedència ignorada que es trobin en un altre realitat física de dimensió desconeguda. Tothom assegura i potser no els hi falta la raó, que el dia que falti Maria les teleplàsties desapareixeran. 

Per finalitzar aquesta breu introducció, direm que la parapsicologia està considerada pels grans científics com el fill bastard de la ciència, una branca que es neguen a reconèixer malgrat les  proves i estudis aportats per estudiosos i investigadors i sobretot, pels grans prejudicis que suposaria el seu reconeixement. 

A continuació detallarem algunes de les teleplàsties més significatives que al llarg de de tots aquests anys han anat apareixen a casa de Maria Gómez, algunes d’elles actualment es troben desaparegudes.

LES TELEPLÀSTIES MÉS SIGNIFICATIVES

INVESTIGACIÓ

Tot va començar una nit del mes de febrer de 2003 a Bélmez de la Moraleda, a la casa de Maria Gómez Cámara. El hipnòleg Ricard Bru estava realitzant una sessió de hipnosi regressiva en la persona de Ana Castillo, una mestressa de casa sevillana que mai havia participat en aquests experiments i que s'havia oferit voluntària. Maria Gómez es trobava present així com uns reporters de la televisió regional "Canal Sur". En un moment donat la noia en un estat de trànsit va començar a parlar tot dormida de episodis de guerra, bombes que queien, persones d’uniforme, nens morts, nenes plorant, famílies senceres aniquilades i d’una ermita damunt d’una muntanya que estava essent bombardejada. Fou llavors quan Maria Gómez va reconèixer que uns familiars seus havien mort així durant la guerra civil espanyola.

Quan Ricard Bru i el seu equip varen entrevistar-se aquella mateixa nit amb una neboda de Maria, Ana Castillo va poder reconèixer en unes fotografies penjades a la paret, les cares que havia vist quan estava en estat de trànsit. Ningú s’havia donat compte de de que la cara de la nena de la fotografia penjada a la paret, era el viu retrat d’una cara que va aparèixer al terra de la casa de Maria a l’any 1976. Immediatament altres fotografies de noies adolescents i d’altres familiars foren identificades amb altres teleplàsties que havia aparegut anys enrere. Havien donat de carambola amb amb un nou descobriment que seria transcendental per a l’historia de "Les Caras de Bélmez".

LA TRAGÈDIA 

Era l’agost de 1936, la guàrdia civil és desmantellada a Jaén i els seus membre es neguen a seguir les indicacions de rendició del front popular. Cap a unes 1.200 persones es refugien al monticle conegut per "Cerro cabezo" on s’hi trobava el santuari de "Santa Maria de la Cabeza". Aquesta multitud  estava formada per uns 170 guàrdies civils amb  les seves famílies més un grup de civils i quatre capellans. En la seva majoria dones i nens que van equipats únicament amb les poques robes que han pogut recollir de la casa quarter. En aquest grup s’hi trobava la família Chamorro, comporta de Miguel Chamorro, la seva esposa Isabel Gómez, germana de Maria Gómez i les seves set filles, Carmen, Remedios, Ana, Amparo, Isabel, Juana, la petita Paquita de quatre anys i un jove  de 22 anys membre de la benemèrita, promès de Ana, que va morir durant l’atac al santuari.

En un principi quan la virulència de d’insurrecció encara es llunyana, la situació en les proximitats del santuari és de relativa normalitat permetin-se fins i tot l’aprovisionament de vitualles des d'Andujar. El capità de la  benemèrita, Santiago Cortés Gonzalez es situa al cap dels declarats en revellia junt amb el comandant Nofuentes, convençuts de que en un curt termini arribarien les tropes nacionals de Quipo de Llano, que ja dominava la resta de les províncies del sud. Ningú imaginava llavors que estarien nou mesos aïllats i assetjats. 

Isabel	Ana	Carmen	Paquita

Juana	Remedios

Durant aquest temps hi va haver un enemic pitjor que la milícia republicana, la gana. El poc menjar que rebien escassament per mitja aeri havia de ser racionat amb mota cura i no era suficient per abastir a tota aquella gent. En un moment donat es va arribar a la situació de sortir al camp i recollir qualsevol herba o planta que fos comestible.

El guàrdia civil Miquel Chamorro amb la seva filla Carmen estaven buscant alguna cosa que portar-se a la boca quan varen descobrir unes arrels en forma de nap que varen considerar comestibles i que va donar a tastar a la seva filla Joana. Però el que en un principi havien considerat que eren raves era en realitat Cicuta minor, una planta extremadament verinosa que en pocs moments va acaba amb la vida de tots tres, entre terribles dolors i vòmits sanguinolents.

  El pare Miguel Chamorro    

Mentrestant, la milícia republicana comandada pels coronels Fe i Galdeano, tenien ordres d’acabar amb els guàrdies civils que els hi plantaven resistència. El 12 de setembre de 1937, el capità Cortés desobeint l’ordre de rendició de les tropes republicanes els hi planta cara. Aviat el santuari es converteix en un autèntic caos d’explosions i metralla. La milícia republicana equipada amb tancs russos i armament pesat avançava cap el cim. Isabel Gómez Cámara, germana de Maria, i les seves cinc filles restants havien escapat de la pluja de obusos de morter i es refugiaven en una casa abandona coneguda per "Casa Colomera", a cinc-cents metres del conflicte. Al cap d’uns moments un projectil d’artilleria impactava de ple en mig de la casa, només es salvarien les filles Isabel i Amparo.  

Gràcies a l’esforç del investigadors José Manuel García Bautista i Rafael Cabello Herrero, i a les moltes hores de treball realitzat amb programes específics utilitzat per la policia científica, avui dia es pot mostrar el resultat d’una història que queda reflectida en els freds resultats informàtics. Els resultats de les comparacions no deixen cap dubte, les coincidències entre la família i les teleplàsties sobrepassen àmpliament la casualitat. 

ALGUNES FOTOGRAFIES COMPARADES

A l'esquerra fotografia de Miguel Chamorro. A continuació la teleplàstia coneguda per "La pava" on es pot observar la gran semblança amb les seves característiques. A la dreta la evolució de la teleplàstia on es pot observar el vòmit que apareix sortint d ela boca. La cicuta produeix grans vòmits, i Miguel Chamorro va morir enverinat per aquesta planta.

Un espectacular experiment amb tècniques policials, permet realitzar una superposició exacta a nivell fisonòmic, entre les teleplàsties i les fotografies de la família Chamorro. Una vegada realitzat l’anàlisi sobre les dues cares, la de Miguel Chamorro i "La pava" i Paquita Chamorro i "El niño", aquest són els resultats. 

Agraïm a Editorial Edaf, SA, la gentilesa d’autoritzar-nos a reproduir aquestes imatges que hem mostrat a forma d’exemple, obtingudes del llibre "Tumbas sin nombre" de Iker Jiménez i Luis mariano Fernández.