|
HOMENATGE NECESSARI Una representació del PSUC viu del Baix Camp en aquest homenatge
Realment quan he estat conscient de conèixer en López Raimundo ha estat ja vivint a Reus, vaig descobrir que jo era la niña, la niña que el va telefonar algunes vegades neguitosa per com anava el partit i ell em deia que tranquil·la. També ha estat al nostre entorn en moments de tristesa com l’enterrament del tiet, en Josep Sugrañes, el del meu pare, el la tieta Juanita i com no, de la mama.
Mentre la seva
salut li va permetre va ser el meu ballador a les festes del
Partit com un avi amb la seva neta, sent l’enveja d'uns
quants. Per a mi en Gregorio López Raimundo és com si formés part de casa, al estar tant present en el meu entorn això a fet que sentis i senti una gran tendresa per ell. Políticament he de dir que junt amb els meus pares ha estat el pilar a on he mirat, per la seva coherència i la seva lleialtat a unes idees. El proper dia 17 la Generalitat de Catalunya li fa entrega de la Medalla d’Or de la institució per la seva trajectòria política, a en Gregorio, ell que no és amic d’homenatges, tot i que se'l mereix i més en aquest moment en què estant succeint fets pels que ell i d’altres contra els quals van estar lluitant, com quan un Tinent General s’atreveix a dir que els exercits haurien de sortir al carrer en funció del resultat del procés de reforma estatutària a Catalunya, o que el Partit Popular Europeu proposi en el Consell d’Europa canviar l’historia, volen deformar-la, confonent els agresors amb les víctimes, els herois amb els criminals, als llibertadors amb els conqueridors, els comunistes amb els nazis. ¿Europa escoltarà els que volen tacar de sang la memòria de cents de mils de comunistes que donaren la seva vida o que l’arriscaren en tots els fronts de resistència al nazisme per tot Europa? ¿Escoltarem els que volen criminalitzar als milions de comunistes que dins i fora dels moviments polítics, lluiten encara en tot el món per una societat més justa i més lliure? Que aquest reconeixement en Gregorio López Raimundo serveixi per unir-nos en la lluita per les llibertats i la justícia social, recuperant el crit de “No pasaràn”. Clara Rivas |
A Paris, Plessis
Robinson o a Reus, er
a normal sentir parlar d’en Francesc
Boix, Joan Pagès, Roman, Margarita, Miguel Nuñez, La
Pasionaria, i naturalment en López Raimundo, aquests i
d’altres noms han format part de la meva vida; la majoria
d’ells van habitar en un moment o altre a casa, sigui per
amistat, sigui per política ja que a casa sempre ha estat
la casa del partit. A Paris jo era molt criatura, els
records son molt difusos més aviat venen de les converses
posteriors, he sabut que es feien reunions tant del PSUC com
del PCE en una habitació que teníem al sisè pis de la casa a
on vivíem, però records personals no en tinc, a Plessis
Robinson ja és diferent doncs vivíem en el mateix casa de la
feina del meu pare, allí veiem cada dia en Miquel Vernet
(Josep Sales) el responsable del departament, també allí
s’hi feien reunions del PSUC i PCE, en algunes reunions sé
que assistia en Gregorio; no fa pas gaire em recordava que
per venir a casa des de la sortida del metro, s’hi trobàven
“guinguettes” (petits cabarets) i en una d’elles a l’entrada
hi havia un “Barba azul”.