Per fi!… després de dos anys de tasques diverses cercant el pressupost i el material necessari, el dia 18 d´agost ens enlairem cap l’Himàlaia; tot fent escala a diversos punts de la geografia mundial, (Frankfurt, Kuwait, Delhi, Kathmandu).
Arribats a Kathmandu, vam aprofitar els pocs dies que vam tenir, per fer una mica d´esport, al matí pels carrers i rodalies de Kathmandu, i després d´un bon esmorzar a l` hotelet on estàvem allotjats al vell mig del barri de Thamel (que és a on estan totes les botigues i “xiringitos” pels turistes), vàrem fer les gestions corresponents, com anar a recollir el “cargo” que vam enviar des d´aquí un mes abans, també ens van presentar al personal nepalí que tindríem amb nosaltres; els quatre sherpes, en Sharki Sherpa, en Ong-chu Lama, en Pinju Sherpa i el sirdar o cap del personal nepalí en Ang Purba Sherpa, aquests dos últims ens donarien problemes durant tota l´expedició; també en Maila que seria el 1er. Cuiner i el petit Promot el 2on. cuiner, aquest el vam tenir com a cuiner en el camp III ó camp base avançat (C.B.A.) a 6.500 m.
 

De Kathmandu, vam fer un curt vol fins a Lhasa, capital del Tibet (país invadit pels xinesos als anys cinquanta durant la revolució cultural). … Sorpresa!! Es veu l´Everest des de l´avió, i ràpidament tots amorrats a les finestretes fent anar les maquines de retratar, -sembla un bon senyal, ens ha deixat veure la seva cara sud-, vam pensar, impressionats !!.
Després de passar els tràmits duaners, amb els problemes que això sempre comporta en aquests països, ens van presentar  a la “Cho-Chin”,… bé, aquest es el nom carinyòs, en realitat es deia Lou-Ni-Li, i va ser la nostra traductora del xinès a l’anglès, que amb la seva particular pronunciació tot ens semblava igual.   Mentrestant una altra part de l´equip, van anar per terra amb dos camions portant els quasi dos mil quilos d´equipatge fins Shegar, punt on uns dies després ens trobaríem tots plegats avanç d´iniciar la marxa cap el camp base (C.B.).
 

Va ser el dia 28 d´agost quant vam arribar al camp base (C.B.), després de tot un dia donant bots dins del camió en mig de motxilles, bidons i caixes plenes de menjar. Estem a 5.200m. d´alçada i al fons de la vall de Rongbuk i teníem la increïble cara nord de l´Everest  que ens va donar la benvinguda al seu regne, el temps era molt bo, tot i que hi havia molta neu, i que la nostra ruta estava ben carregada, res ens feia pensar que el temps sens giraria en contra nostre.
Tots estàvem una mica nerviosos, hi havia moltes ganes de tirar amunt, d´anar guanyant metres a aquesta muntanya, ràpidament vàrem instal·lar el C.B., condicionant-lo per poder-hi viure amb certes comoditats, i sense perdre mes temps començàvem a fer les pujades per aclimatar-nos a l´alçada; aquesta primera part de l´expedició l´hem anomenat “fase d´aclimatació”, ja que durant mes o menys una setmana ens vam dedicar a guanyar alçada i a tornar a baixar al C.B., altres expedicions estaven només un parell de dies per arribar al camp base avançat (C.B.A.) o camp III a 6.500m., però amb posterioritat ens van felicitar , per l´encert d´aquest període en el que tots vam poder arribar sense problemes a aquest C.B.A.
 

La pujada definitiva en la qual deixàvem el Camp Base Avançat (C.B.A.) totalment equipat i preparat per iniciar la 2ª. part de l´expedició la vam fer acompanyats de 31 iacs, que ens varen dur tot el material necessari. Just arribar, quan encara estàvem recuperant l´alé, ens diuen que un allau s’acava d´endur  mitja paret, tot just per on havíem de pujar, i que malauradament també s´ha emportat amb ell un company d´una expedició coreana. La noticia va caure sobre el C.B.A., com un gerro d´aigua freda. Totes les expedicions vam quedar a l´espera, ja que l´allau també es va emportar les cordes fixes de mitja paret, i s´havia de tornar a equipar, amb el perill que això suposava, ja que podia tornar a caure un altre allau.
Vam deixar passar un parell de dies, per que la neu s´estabilitzes, i va decidir equipar la paret nosaltres, però començant les tasques de nit per mes seguretat i a mig mati quan el sol començava a calentar tornàvem cap el C.B.A.
 

Aquesta part de l´expedició la vam organitzar fent dues cordades de quatre membres cada una. La vermella formada per en Josep Ma. Maixé, Xavi Aymar, Joanto Gebellí i Oscar Anguera, i la Verda formada per en Jaume Garrosset, Jacob Salvador, Xavi López i Roland Giné. Aquestes cordades, juntament amb els sherpes, es van anar alternant per obrir i equipar la paret, instal·lant uns 500m. de corda fixa per donar-l´hi seguretat, ja que per elles hi pujarien a partir d´ara totes les expedicions per arribar al coll nord ó Chang-la a 7.035m. on vam instal·lar el camp IV.
 

Després de l´instal.lació d´aquest camp, vàrem passar a la 3ª part de l´expedició, en la qual es tractava d´obrir i equipar els camps d´alçada, el camp V a 7.800m. i el camp VI a 8.300m. Just dos dies després d´iniciar aquesta fase va començar a canviar  el temps, ja durant l´última pujada vers el C.V, vam tenir que tirar avall a uns 7.600m., pel vent que ja començava a bufar. Al arribar de nou al C.B.A., ens van donar la predicció metereologica pels propers dies, en la qual es pronosticava una setmana de mal temps. La cosa es començava a posar lletja, ens esperava una setmaneta de no poder fer res mes que “menjar-te el coco” i de consumir les provisions del C.B.A., pel que vam decidir tot i que no estaven muntats els camps V i VI, baixar al C.B. on al menys podríem descansar bé , recuperar-nos i trucar a la família i a les “novietes”.
 

Al C.B., una de les activitats mes concurrides i esperades era veure els “e-mails” rebuts, era tot un ritual, en el que el cap d´expedició o el “barassà” que l´hi deien els nepalès, era l´autentic bruixot informàtic, que ens anava donant les ordres pertinents:
Oscar!! … engega el generador. - Jacob!! … col·loca el telèfon en posició.  Joanto!! … vigila que no vinguin els xinos. - Fermí!! … donem el que s´ha d´enviar a Tinet. A veure qui m´ajuda a corregir tot això.- Jo mateix- diu en Roland- que tinc el nivell -C- de català.
I quan ja estava tot preparat, anàvem tots a mirar aquella pantalleta plana del portàtil en la qual després de veure bellugar una fletxa d´aquí cap allà, tot canvien constantment de pantalles, sense saber gairebé com , apareixien tots els missatges de suport, a les hores el Josep Ma. deixava el ratolí que encara treia fum, per començar a llegir i desxifrar els “e-mails”, n´hi havia de quasi tot arreu; m´enrecordo d´un que ens va fer molta gràcia , que acabava mes o menys així: Visca Tarragona, Sou cullonuts, el cim es vostre- i sobre tot  penseu en les tres “bes”, “Balor” “Bista” i “Buevos”.
 

Quatre dies després d´arrivar al C.B., tornem a pujar al C.B.A., ja que semblava que el temps s´havia estabilitzat i que de tant en tant, hi havia uns dies de bon temps. Avanç d´arrivar-hi vam començar a notar el vent als nostres rostres, semblava doncs que el temps no havia canviat tant, el vent, segons ens va explicar el Promot (el cuiner d´alçada), va ser molt fort al C.B.A., que va tenir que reforçar la tenda cuina i la tenda menjador per que’l vent no se les emportes que una cremallera d´aquesta última tenda havia petat per la força del vent. També parlant amb els membres de l´expedició Colombiana, ens van dir que la seva tenda menjador havia volat la nit passada. 
El panorama que teníem tornava a ser desalentador, nosaltres seguíem esperant, mentre les altres expedicions ja tiraven cap a casa, però una mica de llum semblava obrir-se en la predicció que acabaven de rebre, tindríem una finestra de bon temps d´uns dos dies. Això va fer que la sang tornes a bellugar pel nostre cos, i amb ella l´atac al cim, encara que només n´hi podria haver un, pel curt termini de temps de que vàrem disposar, però pensàvem que si tots hi col·laboràvem podríem deixar a tres de nosaltres instal·lats amb certes probabilitats d´éxit en l’últim camp. 
 

Fa dies que en Ang Purba ens va dir que ell a primers d´octubre volia estar al Nepal per conduir uns “trekkings”; i ja a les hores li vàrem deixar ben clar, que teníem un contracte en el qual especificava que fins el 25 d´octubre estava obligat a estar amb nosaltres, però ell no hi va fer gaire cas, i la cosa ens va semblar que ja havia estat oblidada; quan un bon dia ens diu que ell i en Pinju sent van cap el Nepal, que ja ho tenen decidit, es clar que vàrem intentar dissuadir-lo tant amb xantatges econòmics com amb amenaces, però tot va ser inútil a l’endemà següent marxarien. 
Aquella mateixa tarda, vàrem rebre l´última predicció metereológica, en la qual no es modificava res de nou (continuava el vent), ambdues coses (el temps bàsicament i la conducta dels sherpes), vàrem fer-nos prendre la decisió menys volguda per cap de nosaltres, la retirada de l´expedició, tot i que no va ser per majoria absoluta.
 

Tot està bé!, si acaba bé!, i això es el que ha passat, Tarragona ha organitzat la seva primera expedició a l´Everest, i no ha pogut ser per motius climatològics; hem demostrat que ho podíem fer, que estàvem preparats, vam marxar deu amics i hem tornat tots deu, només hem deixat els mals records, els bons els portem amb nosaltres.